La sensació

No deixa de ser curiós, fins i tot estrany, que alguns racons de París em recorden llocs on no he estat mai de la vida. Ahir dimecres, mentre Verdoux i jo fèiem la compra de peix al Marché de la Cabane -els vaig prometre de fer-les, avui, una paella de marisc- no m'abandonà la sensació de ser a un poblet de la costa italiana amb els seus carrerons costaners amb teló de fons de mar blava viva i pendents sobtades i perilloses com les noies. Verdoux, a diferència del divendres, no feia sinó insistir en que no em preocupés, que, fins que no tingués del tot refet el colze, no calia d'atabalar-me amb la visita pactada divendres passat a la seua caseta de la rodalia. I jo, delerós per tornar a veure a la seua esposa, li repetia que demà (per hui) agafaria la bici i en un no res seria amb ells. Ja ens tutegem tots tres. Bé, com vulgues, Vicicle, la meua senyora serà molt feliç de tornar a veure't. Pel que deia de la sensació, va començar al cafè, mentre fèiem una cervesa esperant l'arribada del peix fresc del matí. Aquí les coses van així. I vaig sentir-la en assabentar-me de la presència d'un jove a la barra. A més, com que, en acabar la cervesa, el noi semblava que ens seguia pel mercat, aquesta dolça nostàlgia de lo desconegut, aquesta saudade, es perllongà en el temps una bona estona, fins que el xic es posà a parlar amb l'home gran que també seia al cafè, feia tan sols uns instants, i que va reaparèixer -sense que ningú sabés ben bé com- al bell mig del carrer de sortida de la plaça. De sobte, l'encant va esvair-se amb el fum de la seua pipa i la manera pausada que tenia de caminar. Estàvem a París, quin remei, no hi havia molt de peix on triar, i al Verdoux se li feia tard, que encara havia de visitar a una senyora que li volia demanar consell per a unes inversions en deutes o en or. I m'ho digué amb una certa sequedat descompassada, tal i com si fos una melodia irregular de Stravinsky, com si el temps que havíem invertit en la preparació del menjar d'avui, i els paquets amb el peix, que ell s'anava a dur, l'incomodaren. D'això, que quan li he preguntat aquest matí, mentre feia el brou, ja a casa seua, per l'afer de la senyora, no m'ha sorprès que em tallés tan de soca arrel: de negocis, aquí, ni una paraula. Entès, Henri, ho sento. Per cert, és la primera volta que em puge a la bici desprès del bac. I he tingut que desistir del mal que em feia el colze. Així que he arribat a casa dels Verdoux amb retràs. Aquest servei de rodalia és tan poc eficient com el que tenim a casa nostra. Bé, crec que l'arròs m'ha quedat de primera. Gairebé era una arròs de senyoret, que diem a València. Només havia que pelar la gamba gran, que és una pena deixar-la que s'asseque dins l'arròs si li lleves la seua crosta. Però ja hi podeu furgar que ni els caps -triturats i afegits al sofregit inicial- ni la pell de la gambeta arrossera ni espines de ningun tipus trobareu. Només havia que seguir la màxima que el meu pare citava de l'avi: aplana i engul. I jo n'estic feliç perquè, si més no, al dintre d'aquesta dona esplendorosa n'hi ha alguna cosa meua. Tot i que trigarà només unes hores a eixir, però deixarà a la seua sang un xic de l'amor que sempre pose al cuinar per als meus estimats. I no m'oblide que tinc dos o tres paelles de marisc, i també de pollastre, pendents com a deutes molt més importants que el dels mercats financers amb alguns dels meus millors amics. Però tinc la sensació que aquests esperits tan delicats, els Verdoux, no n'han gaudit, malgrat els seus elogis, del plat d'arròs. Acostumats als menjars lleugers de bullits i torrats com a molt. Si s'espanten davant una gota de sang fresca o unes galeretes vives.