Dulcinea

Aquest agost m'està suposant un retrobament, diria que obsessiu, amb els clàssics. I heus ací que la claredat d'aquest sol agostenc aconsegueix il·luminar els replecs més íntims i fins i tot inconfessables de la realitat i de la meua ànima, o de la realitat de la meua ànima, o ben bé de l'ànima de la realitat, que al capdavall tot plegat és el mateix. I sempre acaba fent-se la llum. Que es faça la llum! Fa dies que dorc amb un cert neguit, perquè soc esclau d'un somni recurrent, excitant i melancòlic, mòrbid i endeví amb efectes retroactius. Sóc farmacèutic, i tinc un despatx de medecines en un lloc de La Mancha el nom del qual sí que el recorde, Fuentealbilla. És aquesta hora de la tarda on els faunes es posen a somniar amb xiquetes lleugeres de vestits, les nimfes, i la temperatura corporal de cert apèndix puja amb la celeritat i fortalesa de les canícules manchegas. Tinc la farmàcia oberta perquè darrerament vaig més curt de calerons que don Alonso Quijano, alies el Quixot, i faig horari de 7-Eleven. Però seguint la tradició arcàdica, estic pegant una becadeta, amb filet de bava inclòs. I heus ací, que sorgint del silenci abrasador de la plaça del poble on la font blanqueta llueix per la seua absència, algú entra al local. Jo sóc a la rebotiga i sent la campaneta acompanyada del moviment de la cortina de tubets de fusta. Sí, aquí encara en queden de vareta. M'alce amb certa dificultat i aparte l'altra cortina de tubets de vareta que separa la rebotiga de la resta del comerç. I quan vaig a dir bona vesprada -bé, buenas tardes, que som a Castella- em quede bocabadat, gelat, tot i estar a més de 40º a l'ombra. Al bell mig de la farmàcia m'espera, en actitud molt més que desafiant, una dona vestida de ciclista, és a dir una nimfa, perquè les meues nimfes, indefectiblement, van sempre amb vestimenta ciclista, com la Martina, faltaria més. I tot i les ulleres de sol i el casc, me n'adone que és la María Dolores. Sí, sí, la María Dolores de Cospedal. I aquesta Dulcinea, corporifica instantàneament i insultant tots els meus millors instints, és a dir, els baixos. I comence a respirar com el faune, agitadament, com si estigués pujant l'Oronet amb una calor infernal i pel meu nas eixiren dues fumarades de vapor de desig. I amb prou feines si puc dir-li, Qué desea vuesa mercerd?... Una caja de gomas… Què vol dir, recanvis de neumàtics o…? Tire pel dret, Algún color o sabor de preferencia, mi señora?... Con sabor a carretera… I l'excitació arriba al seu màxim, fregant un clímax oníric. Oh!, déus de l'Olimp em matareu de passió continguda. Li done la caixa. Haga el favor, señor don Vicicle, de anotar en debe aquesta provisión… I dóna a entendre, pel seu somriure gairebé metafísic, que potser les gomes són per a gaudir-les amb la meua companyia. Ai, déu meu! açò esclata. Dulcinea -pense abans de dir-li-ho- vols que pedalem pel tòrrid ermàs fuentealbillero en busca de la font blanqueta? Però quan veu el cartellet de la vaga, el somriure metafísic se li capgira en una ganyota d'escopinada. Gira cua i em quede amb la seua darrera allunyant-se cap a un infinit de calidesa no compartida. I pense que no m'estranyaria gens que acabés fent ús de les gomes, però no com a mi m'hagués agradat. I ara que ho dius, no tindrà res a veure el seu cognom amb el bac que em vaig pegar per culpa d'aquell pedal malparit? D'encantaments pitjors hem vist i veurem, no?.