divendres, 26 d’agost de 2011

Para farmàcia

A la meua farmàcia de Fuentealbilla m'han imposat un horari -nivell assistencial, li diuen- que riu-te tu dels Open-Cor i dels 7-Eleven: 24 hores seguides, tots els dies de l'any i fiestas de guardar -com les parròquies de debò i els mossens amb vergonya i cierra españa- i prohibit tancar, ni que fos una estoneta, per a alleujar la bufeta. Així, per si les coses venen mal dades, m'he instal·lat una ampolla de plàstic, de les de pixar al llit, baix el taulell, i amb un poc de discreció evacue el pipí sense deixar d'atendre a la parròquia, sobretot dels pedals, que des que María Dolores de Cuerpedal va passar per ací amb la seua sensualitat exuberant, en són els més habituals. El boca orella, ja se sap, bé, en aquest cas, el cos pedal. De Dulcinea a Dulcineo i tire pel Toboso. Però és que darrerament no pare a la farmàcia de rebre encàrrecs de lo més inusual. I no done l'abast d'un tràfic de substàncies més exuberant, si cal, que la Cospi, al que s'afegeixen, a més, nous models d'ingestió farmacològica-esportiva. Au, ja ho he dit. Per exemple, el cartílag d'aleta -no d'atleta, que a voltes es confonen al demanar-m'ho de tan excitats com estan- de tauró, que tradicionalment es prenia via oral ja que es serveix en pastilles, doncs ara s'ha descobert que el seu efecte es multiplica per deu (n'hi do?) si polvoritzes la pastilla en un morteret i desprès t'apliques el polsim a les aixelles i l'entrecuix, amb la qual cosa els braços comencen a actuar ràpidament com si de dues aletes es tractaren i les cames és com si volaren, deixant als companys de penya amb un pam de nassos quan pugeu l'ínclit Oronet; bé, en Fuentealbilla li diuen el Golondrino. I de la llarga llista d'herbes potenciadores de variades retencions, oblideu-se de fer-hi infusions diürètiques per a beure, ara es prenen pels ulls, com fèiem amb la camamil·la quan teníem alguna xicoteta inflamació ocular o un petit mussol del mal d'ull d'una dona envejosa, vella o jove, que l'enveja no té edat, però sí pervenir. De fet, uns dels èxits de major audiència és el calostre assecat de porca verge esnifat per les orelles. La qual cosa presenta l'inconvenient de tenir que desenvolupar fins a la hipertròfia les denominades trompes d'Eustaqui com a estri absorbent, però el gran avantatge, com tota matèria primigènia -mireu, si no la de Bretanya- de netejar la teua sang de qualsevol residu inconvenient de cara a les anàlisis post-meta. Heus ací, amics meus, algunes de les raons del actual atabalament que portem a la farmàcia d'aquest poble manxec de nom immemorial que, a més a més, d'ací no res farà fallida -la farmàcia, i potser el poble també- perquè els companys de ruta de Cuerpedal ho deixen tot a deure. Ací no paguen ni els pagans. D'això, que quan a cau d'orella et demanen lomásdelomás -quelcom semblant a un actual molt honorable- jo, amb un parell ben ensinistrat de reülls a tort i a dret, els xiuxiuege el nom d'un producte molt d'aquestes contrades: el rabo de toro. Sí, sí. Però no del qualsevol bou. Estem parlant del brau enamorat de la lluna, poca broma. I com me l'he d'aplicar? -demanen amb ulls expectants. Doncs molt fàcil. És com la pastanaga de l'ase però a l'altra banda de l'espill. Ara el que és davant ets tu, i el que et persegueix, el rabo. I vés en compte que està ben enamorat. Ei, ja em diràs el que trigues a pujar el Golondrino...

7 comentaris:

  1. Tot un vademecum per als vells grimoris, company.

    ResponElimina
  2. mira que en saps de tot, Vicicle...però de tot, de tot! :)

    ResponElimina
  3. Sí que saps de tot,enhorabona per aclarir algunes coses.beset.

    ResponElimina
  4. Francesc, potser els ciclistes tinguem L'apprenti sorcier com a himne fundacional o de capçalera. Les declaracions d'alguns penedits són Lovecraft pur i dur. Els Mites de Cthulhu es queden en rondalles, ja que estem en el centenari del mestre Valor. De tant en tant et trobes algun beneit que et comença a dir tot el que pren i el que no pren, el que fa i el que no fa, i el perquè, i veges què fas o què li dius si no hi ha ningú en dos o tres quilòmetres al voltant… doncs que sí, que té tota la raó i que ja ho provaràs. Salut.

    Alba, és que les passejades ciclistes donen per a molt. Com que el més important ho fas amb els peus, el cap sempre pot anar raonant badades. I uns te'n parlen del pulsòmetre, d'altres dels complexos vitamínics, d'altres del que has de menjar i del que no, dels miraculosos productes de no se sap quina bestiola desconeguda… Bé, molt divertit, ho reconec…

    ResponElimina
  5. Ei, Concha, t'has ficat pel mig. Ja et dic, el calostre assecat de porca verge, oju, esnifat per l'orella, màs de sant per als taps. Un bes.

    ResponElimina
  6. Mâe meua! si sou una penya de drogoaddictes! Ja deia jo que amb espaguetis no es fa el Tourmalet, amb el que vam patir per pujar-hi amb el Supermirafiori! :)

    ResponElimina
  7. Ei, Clidice, un respecte, que no n'és gens fàcil esnifar segons quines coses, i menys per l'orella. :) Per cert, per on podríem absorbir els espaguetis perquè facen el seu efecte energètic a les cames el més aviat possible?...

    ResponElimina