La tarda de cristall

Puedo llegar a creer que el hombre de genio, el poeta, llega a romper, de algún modo, el cristal, hacia la luz, y siente la alegría y la tibieza que produce estar más allá que los demás hombres, pero, ¿no está, también él, ciego? ¿Acaso se ha acercado algo al conoci­miento de la verdad eterna? (Pessoa, Diarios)

La tarda és un cristall de besllums maragdes. Fins a aquest coin del petit París m'aplega el contrallum dels mars vegetals del sud. La catifa acollidora amb rerefons d'aigua i tenebra matutina. L'arròs pujant a contracor d'un verd que es clareja cercant el seu final daurat. No és ben bé el record, sinó l'evocació. Evocacions. Però potser els hi falta alguna cosa. Vida pròpia. Com aconseguir-ho? No ho sé. Com insuflar-les la necessària saba, l'emoció de la qual ens transporta per damunt del temps i l'espai a l'altra banda del cristall?... Al seu cos de paper i tinta, de quadern i estilogràfica, envoltat pel fum ociós d'una pipa o del cigar de tabac tendre i la volatilitat còsmica de les marees oceàniques amagades al petit didal d'un fons de copa de cristall on hi era el verí de la fada, l'hi falta vida, l'hi falta retrobament. Perquè la vida, els retrobaments o les marinades són filles del moviment, de la dinàmica. Flux i reflux. Ones i retraïments. Pedalades ineludibles dels batecs del pensament. I en aquesta vesprada marina se m'acut que caminar la vida és una opció de retrobaments gairebé pactats. Però que si cliquem l'opció pedalar, els retrobaments vulneren pactes, acords i lligams amb aspiracions acomodatícies, per a capbussar-se als designis dels camins creuats per rodes trepitjant, amb igual solvència, els somnis i les frustracions. I heus ací, que volar tocant terra et permet fluir amb distància per les acaballes d'històries tristes, d'amors traïts per l'amor o de grans de sorra lliscant entre dues copes de cristall que es rebutgen. I tornem a aquesta matèria indòmita. El cristall. Que ara és arena fosa i posseeix la llum del món. I és ahí. Que és al tocar dels dits. Que és al besar dels ulls. Però el cristall no cedeix. El cristall no s'obri. El vidre és obstinat com un poltre salvatge. Podrem batejar-lo, mesurar-lo i pesar-lo. Parlarem, si més no, de tots els seus besllums, zenitals i no. Però aquesta llum vidriosa s'esvairà només de pensar la suïcida opció d'esquinçar-li la seua invisible superfície per posseir-la.