Això diu que era...

De les rondalles recollides per Enric Valor, no recorde cap que comencés: Això diu que era una bicicleta… o bé: Hi va haver una vegada un xiquet/a amb la seua bicicleta… Malauradament, no les he llegides totes, i potser al raconet més modest d'aquestes modestes però valiosíssimes perles de la literatura popular, hi trobaria aquest artefacte al voltant del qual, com si d'una rondalla de pedalades es tractés, gira el devenir d'aquest blog.

De fet, hi va haver ja fa temps un nen completament entregat al coneixement de la màgia. Volia ser mag quan fos gran. Que mai no es perdia aquell programa de curts exemples, Manos mágicas, que posaven a la tele sense horari fix, i on desprès de fer-hi el truc, ho explicaven amb detall. Prenia nota de tots els jocs de mans. I com els repetien, va memoritzar uns quants. Els hi feia a la mare, al seu pare, a la germana; i tant i com els hi encantava, ell notava cert desencant de la simplicitat que sabia era al seu darrere. Arribà el Nadal, i malgrat tot, li demanà als Reis Mags d'Orient -qui millor que ells, si n'eren mags- la caixa petita de Magia Borrás, tenia la certesa que els reis no podrien carregar amb la grossa -de caixes vull dir, no de premis de la loteria. Les cartes foradades, les ampolles ara estic ara ja no, la vareta negra-blanca-negra, el mocador lluent… Ara, el seu públic anava a més: els amics del carrer, les germanetes dels amics del carrer, alguna avia entusiasmada del carrer. Però el sentiment de desencís anava en proporció directa a l'encís que causava als altres. Avorrit, retornà a la bici. Pedalar ja li semblava fugir del temps estant. Però aquesta màgia fugissera li deixava el regust agredolç dels plaers perduts, dels béns que només viuen a la memòria, als records. Mai no repeties una mateixa passejada. Era cosa dels instants, i perdurava en un no-res irrepetible i melangiós. I heus ací, que si els trucs de màgia eren una mena de repeticions desencantades, els passejos ciclistes eren encants irrepetibles. Quin dilema és la vida, que mai no tens l'alegria completa. Hi va haver un dia, vés per on, que tafanejant entre els avorrits llibres de l'estudi gran, trobà d'un, amb la coberta il·lustrada pel seu avi, que contenia petites obres de teatre per a xiquets. Quedà completament subjugat. Se l'empassà sencer. Gairebé sense parpellejar. I a més, aquella primera encantació no minvava a l'endemà ni a l'altre ni al passat del passat del despús-demà. I així va gaudir d'aquesta màgia fugissera i estant alhora. Nova i vella. Dominadora de l'instant i de la memòria. Però… ai, las! Sempre en tenim un però… Inquiet com era de mans, per culpa de la màgia, i dels peus, pel vici de la bici, acabà dedicant-se a una altra màgia, més esclava, si cal, de l'encís de l'instant i de l'encant de la memòria. Podríeu dir-me, benvolguts nens, com acaba aquesta història?...