dimecres, 24 d’agost de 2011

Cercant l'horabaixa

Los caminos de la tarde

se hacen uno, con la noche.

Por él he de ir a ti,

amor que tanto te escondes.


Por él he de ir a ti,

como la luz de los montes,

como la brisa del mar,

como el olor de las flores.


(J.R. Jiménez, Poemas breves)



No sé qui va dir que cercava l'horabaixa perquè volia morir jove. El que jo vaig entendre o sentir quan era jove, però, és ara una ombra que amb prou feines si prove d'escriure per veure de comprendre-la. Endinsar-se en llum tan incerta com la del capvespre té el galop tendre dels besos desitjats, de les carícies amagades baix la taula. Capbussar-se a l'horitzó verd dels aromes perduts té l'alè contingut de les declaracions omeses. I és sens dubte aquesta complicitat del xiuxiueig de la roda a cau d'orella el que em fa creure en la possibilitat de tornar a veure el món amb ulls adolescents. Tot i que només dure el que una passejada ciclista pels camins tardejats i seminals de l'horta, flanquejats d'una banda per les platges d'amors urgents i traïts, on la tendresa fuig al darrere d'un somriure ple de sorra, i pel port dels somnis llunyans; i de l'altra, per les serralades domèstiques dels adéus sota el llum blanquinós dels neons del bus de tornada, i que de tant en tant consoliden la seua vall marítima, la seua criatura, amb al·luvions de desesperada pluja i gelosia. Així, solcant el laberint obert dels camins de la tarda, proves, tant i com flueix el territori sota els peus enlairats als pedals, de trobar l'atzucac mai no vist, la drecera màgica, el sender lluminós del verí dels versos. ¿Som o no som només que paraules, portadors de paraules? ¿Som o no som només que denominadors? Els que nominen les coses, i els fets de les coses. I des de la part baixa de la fracció dividim el món en territoris propis que mai més ningú entendrà sinó és en aqueixa llengua, amb aqueixos mots que es fonen en la nit dels temps. I és aquesta paraula d'horabaixa que em parla d'un ponent fruitós replet de deixalles verges de sons encesos i mots oblidats. I és aquesta beneïda paraula d'horabaixa, l'esplendent cabell de la princesa d'una plaça anònima, la bella dorment al banc públic de fusta, i que el seu cavaller pentina amb els dits mullats d'aigua de qualsevol font ornamental. No trobareu a València més amor enredat, més amor escampat en uns dits i uns pèls embrollats d'absències. És aquesta maleïda paraula d'horabaixa que em duu a qualsevol racó dels camps amenaçats per la nit que intentem detenir allargant la passejada fins al port i els somnis, dels indrets que s'esvaeixen com l'arena del llibre. És l'estiu, i, tant i com la vesprada minva, isc amb l'esperança de trobar l'horabaixa. Fins ara, però, només tinc nomenats un infinit de crepuscles que es succeeixen.


Multa renascentur quae jam cecidere, cadentque

Quae nunc sunt in honore vocabula, si volet usus

Quem penes arbitrium est, et just et norma loquendi.


(Renacerán muchas palabras que ya murieron y morirán

muchas que ahora están en lozanía, si lo quiere el uso

en el que está la facultad, el derecho y la norma del hablar.)


Horacio, Ars poética (Epístola a los Pisones)

6 comentaris:

  1. Llàstima que al Principat aquesta paraula no sigui d'ús corrent. De fet, posats a ser una mica escèptics, capvespre ja s'ha perdut i vespre va pel camí. Ara ja passem de les tardes a les nits sense cap progressió intermèdia...

    Però amb un post tan bell com aquest, tan ple d'imatges suggerents i poesia no voldria acabar d'una forma tan pessimista, així que, personalment, les hores que més m'agraden del dia, les dels millors colors i les que em fan volar més la imaginació són la primeríssima hora del dia, just abans que surti el sol, i el capvespre, on el dia s'encalma per afrontar la nit a un ritme més relaxat... m'encanten i m'inspiren!

    ResponElimina
  2. Gràcies, porquet. A València tampoc és d'ús habitual ni molt menys. Per això li vaig al darrere. A mi me la va fer veure un company mallorquí de la mili. Clar, ell deia s'horabaixa. Bellíssima expressió. Estic en tu, aquestes hores incertes entre la vida i la mort del dia o la nit són molt especials.

    ResponElimina
  3. Es un post meravellós ,a mí aquesta hora m'agrada també perque els colors es veuen més clars ,com més nítids,no en mes llum,sinó,un altra llum,que per a mí es fan més clars,més delimitats i ultimament l'he vist així en Alcalá,en el camp,els arbres,les fulles,la terra. beset.

    ResponElimina
  4. Concha, m'alegra que et recorde coses belles de la natura. Un bes.

    ResponElimina
  5. Jo no sé que tinc, que segons quan, aquesta hora em sembla una joia, i en canvi en segons quines èpoques de l'any em fa una angoixa, un neguit just com si s'acabés amb el dia, la vida. Ja veus si en sóc de rara!
    Petons, solet!

    ResponElimina
  6. Zel, la sensibilitat té aquestes coses. I determinats moments del dia són molt més fugissers que d'altres. I crec que tot allò que sentim que se'ns escapa posa alerta les nostres emocions. Un petó.

    ResponElimina