divendres, 22 de juliol del 2011

Xifres i números


Imatge de la xarxa

Quatre setmanes té un mes. Dotze mesos fan un any. Quaranta-vuit setmanes i dos etapes per setmana fan noranta-sis sortides, més les extres, posem un centenar, de les quals gairebé la meitat faig Canteras i Oronet, mentre que l'altra meitat es reparteix a parts iguals entre Gàtova o Marines Vell i Marines Nou. En menor freqüència ens acostem fins Algar del Palància, Alcubles, Pic de l'àguila, etc. i de tant en tant, quan l'horari ve justet, doncs Cullera. Que quantes voltes he fet l'Oronet en esta vida?... Doncs no us ho diré perquè posaríeu en dubte el meu equilibri psicològic, i potser us donaria la raó. El que sí puc afirmar és que tindré un fons de pujades, no de pensions, prou important el dia que em jubile. Avorrit?... Bé, segons es mire. Podria dir-vos que mai de la vida la llum del sol és la mateixa i, per tant, les fulles, els arbres, les terres i els horitzons no es repeteixen. I us mentiria. O, pel contrari, com tants escriptors existencialistes -tot i que ho negarien- de l'última fornada, afirmar que els dies se semblem com les gotes marcides de la mar oceana. Que és i no és, però que està. I açò em porta a la memòria uns versets sobre l'essència del mar, signats per un tal T. per C. Ll. Jo diria que C. Ll. vol dir Constantí Llombart, de la resta: T. per, N. P. I., i que diu així:



Un vinater torrentí,
Déls que el ví solen aiguar,
"¡Jesus -digué- quant de ví!"
Y estaba mirant la mar.



I també us mentiria, és clar. La major part dels dies que isc a pedalar, no sé pas on acabaré fent el pipí de rigor, menjant-me el plàtan o devorant l'entrepà de pernil a la catalana si la companyia ho demana -rodolí i tot. Mentre prenc el cafè aiguat del matí, faig repàs mental dels recorreguts per veure qual d'ells em fa menys mandra, i la conclusió a la que habitualment arribe és: ja vorem, que diuen els cecs. Sempre pots acudir a l'atzar, el protocol del qual és: fas les primeres pedalades, poses el pilot automàtic, vas albirant l'horitzó ensumant la proximitat de carn fresca i et llances en persecució. Si la peça és de poca alçada i cau als deu minuts, doncs tornem-hi a començar; si es resisteix, au!, ja tens entreteniment, fins que no caiga no hi ha descans: ciclo ciclens lupus est. I així, o caces o et cacen. I si fas una xarradeta i mantens un bon ritme amb l'altre, el caçat o el caçador, doncs solucionat. Demà serà una altra etapa. Somnis?... Sí, és clar que en tinc de somnis. I el que diga que no, que llance la primera son. Heus ací que només agafar el carril bici a l'altura de Tarongers, una ciclista ucrainiana em caça. Parla el dolcíssim català de la plana de Sibèria. Hola, vas sol? Vine en mi, i ens fem companyia. Ixes tots els dies?... Sí. Sí. Sí, a partir d'ara Sí. Sí a tot. Si tu me dices ven… Com dius?... No res, Katiuska, coses meues… No em dic Katiuska, em diuen Martina i sóc txeca… Té igual, Katty… Amb la qual cosa, quatre setmanes passen com un sol dia. Dotze mesos fan un ratet. I els 365 dies de l'any et semblen una traïció, una retallada descomunal i injusta. I no em pregunteu pels itineraris perquè no serà per falta d'interès, però senzillament no m'assabentaré. Hui hem fet quatre voltes l'Oronet, Vicicle… Ah, sí?, si tu ho dius, Katiuska, lo dejo todo… I ara que ho pense, crec que amb les paraules em passa el mateix. Bona part del que escric no té ni cap ni peus. Comence i no sé on acabaré. Clar, va sobre rodes o sobre somnis, que pa'l cas…

Martina Jancikova

6 comentaris:

  1. Pedalant damunt somnis ciclistes eh? ja va bé que puguis fer l'Oronet les voltes que vulguis

    ResponElimina
  2. "Que los sueños, sueños son" Elfree, costa menys somniar que pujar un parell de voltes l'Oronet, imagina't quatre. Un petó.

    ResponElimina
  3. Ves alerta amb la Mancikova!
    Com veus el tour? Brutal l'Schleck, no?

    ResponElimina
  4. Potser la vida ja és això: sortir a pedalar i anar fent camí, de mica en mica, gaudint de la flaire i dels moments plaents.
    A prop de Sabadell hi ha una muntanya, al capdamunt la qual hi ha un vell monestir benedictí romànic –avui sense frares- que és Sant Llorenç del Munt, que al llarg de la vida l’he pujada centenars de vegades -hi havia una època que si podia hi anava dos cops per setmana- La muntanya era sempre la mateixa, però el paisatge de roures, roques i pins i la companyia , no, i les sensacions sempre diferents. El teu excel•lent apunt m’hi ha fet pensar, amb ucrainiana inclosa.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Amadeu, la Martina és (o està) molt bona, la xica. Li deia l'altre dia a Manel que els Schelck varen fer el borinot als Pirineus, i el que va fer l'Andy l'altre dia m'ho confirmà. Vàrem perdre l'oportunitat de aclarir el panorama, i ara ja els queda poc tirada. Si l'Andy no ha millorat, i molt, a la contrarellotge, el Tour se'l portarà l'Evans, eixe tio del darrere que pedala amb la mandíbula. El que té delicte és que tres setmanes de Tour només ens han donat quatre o cinc dies de ciclisme com els déus manen. Un dels més avorrits que recorde.

    ResponElimina
  6. Ramon, és cert el que dius. Sempre tens la sensació de novetat, malgrat la repetició. No sempre els primers esbufecs els dónes al mateix lloc. I això vol dir que tot és molt relatiu. Ara, amb la txeca-ucrainiana les coses canvien i molt ;-) Salut.

    ResponElimina