La música i la veritat

Potser les dues vinyetes d'en Forges ho diuen tot del que és bona part de la realitat del Tour per als aficionats ciclistes i no ciclistes. He de reconèixer que algunes de les meues millors migdiades les hi he fetes amb el so de fons dels comentaris de l'home que més arrossega l'ena al món: "ennneeeeeee" i els de l'únic Perico ciclista, que jo sàpiga. Les servituds comercials del Tour són tan profundes que en la repartició de les etapes pels sprinters, els clàssicomans, els herois locals, fugues vàries, etc. les que realment serveixen per a disputar la general són ben poques i, a més, no sempre donen el resultat previst, és a dir, ni serveixen per a la general ni serveixen pa' res. No sóc admirador del ciclisme professional, ni en general de ningú tipus de competició esportiva i no. No m'agraden els premis, concursos i coses semblants. I direu, llavors per què engegues la tele i el segueixes?, ben fàcil, m'agraden els ciclistes, sobretot les ciclistes, las bicis, estudiar el seu pedaleig, els paisatges meravellosos que travessen i on me'n faig la vana il·lusió de ser-hi. De fet, si tingués temps i diners, o diners que em donaren temps, no més, agafaria el cotxe, que tampoc en tinc, i faria tots els ports haguts i per haver a la mitologia ciclista. I això, que tampoc m'agrada viatjar. Tinc la teoria, de segur equivocada, de que el pedaleig d'un ciclista, el seu ritme, ho diu tot d'ell, és la seua música. I, la veritat, darrerament, pocs pedaleigs, per no dir ningú, em semblen interessants des del punt de vista musical, com també em succeeix amb les avantguardes musicals que tampoc sé molt bé quin tipus de competició ciclista representen. Un dels últims estilistes de la ruta va ser Bugno, Gianni Bugno. Amb tota l'elegància de la fashion veneciana, els Marcellos, el Vivaldi i tants de genials músics com ens donà el barroc ultramuntà. Per això el doblegava una i altra volta l'Induráin, una mena de Beethoven, certament líric, de tant en tant a qualssevol cim mític -de fet, el Mortirolo se li va entravessar-, però "apostoflant", si m'ho permeteu, a les contrarellotges, el mateix que certs moviments de les simfonies del genial sord. Ningú ha tornat a fer aquelles demostracions de domini del tempus fugit, com tampoc ningú ha sabut ben bé què fer amb les simfonies, les sonates o els quartets desprès del Ludwig van. Oi que tenia nom de ciclista belga o ben bé holandès? El Pantani, va ser diferent. Tenia alguna cosa de femení: delicat però insubornable. I com les grans heroïnes de l'òpera romàntica italiana va morir tràgicament. De l'Armstrong, ni parlar-ne. Movia els pedals amb l'obsessió i vacuïtat d'un Michael Nyman, per dir-ho ras i curt. Als ciclistes dels temps jadis, només he pogut estudiar-los de forma fragmentària, i no és el mateix, certament. De Coppi, sempre em va semblar que tenia una bellesa salvatge, com la música de Mussorgsky. I el mític duel Anquetil Poulidor, és molt semblant al que Debussy i Ravel representen per la música francesa. Els eterns segons cauen bé, són més agradables, però els mestres són els altres. Dels espanyols, en general, jo diria que pedalegen segons la seua música popular, és a dir, de la jota al zortziko i de la sardana a les sevillanes. No tenim clàssics, o millor, tradició clàssica. Qui pot pedalar com Tomás Luis de Victoria, Escartín? Potser, perquè caram el que patia el pobre. Com vegeu amb la música no pots enganyar ningú. Va directa al fetge. I al mateix temps o està ben travada o cau pel seu propi pes. D'això que exemplifica de manera exquisida i lúcida l'essència de la veritat, la seua arquitectura. I en quan li trobes la música a un ciclista, gairebé podries escriure la seua biografia emocional. Sí, ja sé. I Merckx, i el gran Eddy, el que possiblement, i sense possiblement, ha estat el millor ciclista de tots els temps passats i futurs, perquè amb tants de melindros i preparacions específiques, qui podrà fer-se un currículum semblant al del caníbal? Bé, seria fàcil de dir que com el Bach, el Johann Sebastian, ho dominava tot amb una solvència desoladora. Si fins i tot es ficava a disputar les metes volants, el malparit. Com el Bach, fent obres mestres d'uns ximplets exercicis per al teclat. I potser li faltà un poc de frivolitat, com també li va passar al cantor de Santo Tomàs. Val, ho accepte. Però va resumir tot una època del ciclisme, tota una tradició heretada des dels contrapuntistes més grans, els franco-flamencs, com Merckx, i va aconseguir un palmarès intemporal, molt per damunt dels estils dominats per consignes estètiques amb data de caducitat o, si més no, de jubilació anticipada. Sí, ja sé. Què pesats! I Mozart, i el gran Wolfang? Bé, aquest tipus de ciclista, fill declarat dels déus, només podem trobar-lo a l'Olimp, In Arcadia deorum, a l'Arcàdia dels déus. Parlem del velòdrom, on giravolten eternament els déus majors i menors, sota l'atenta orella de Wolfang Zeus.