Una carrera que yo quería ganar

En un lloc d'aquest blog, el nom del qual no vull recordar -que ja ho fan els links- no ha molt de temps vaig deixar caure una sentència, objectiva a més no poder -com les que habitualment faig amb el fetge, els pedals o el…- sobre El ciclista de l'escriptor i tanmateix ciclista, holandès i jugador d'escacs -bé, el típic pack dowlandí; què gran el Dowland, el John, oi?- Tim Krabbé. Un rampell em va dictar la presència soterrada, però en fosca connivència amb la geperudeta -la balena blanca, és clar- del Leviatan del Hobbes, que no l'he llegit, crec, perquè el recordaria, no?, segur; tal i com recorde el tràfec insubornable i infinit de cansalada de balena amunt avall al Moby Dick. Que tot s'ha de dir, Herman, i amb tots els respectes, al damunt del Pequod haurien hagut d'estar un parell de Baterblys que tallessin de soca arrel la cadena de producció d'oli de peix, que amb un parell de descripcions ja teníem prou de document històric i de metàfora. Mireu -i me n'estic anant del tema, ja ho sé- n'hi ha una edició del Moby Dick en editorial Juventud, amb traducció més que dubtosa, horrorosa, però de mides molt més digeribles que l'altra, per si no us ve de gust el greix marí. Potser hi trobe la del Hobbes reduïda a opuscle?... Bé, deixem-ho córrer. Al que anàvem? Ja a la solapa, el Krabbé -amb dues bes, com el Hobbes, di que sí, Tim- ho deixa clar: "Si mi libro tiene alguna fuerza, si tal vez dice algo profundo sobre la condición humana, debe ser porque ésa no era mi intención. (Com Baterbly, preferiria no fer-ho) Lo único que traté de hacer fue contar el desarrollo de esa carrera que se disputó en el Sur de Francia (Meyrueis, Lozère) el 26 de junio de 1977. Una carrera que yo quería ganar". El mateix que l'Ahad, que també li la volia fotre a la geperudeta als seus trasllats processionals pels mars oceans. I és que segons el Krabbé: "Uno tiene poca conciencia encima de una bicicleta. Cuanto mayor es el esfuerzo que hace, menos conciencia tiene. Cualquier pensamiento incipiente se te antoja una verdad absoluta, cada suceso inesperado es algo que siempre has sabido aunque lo hubieras olvidado temporalmente" (p. 40) No sé què dir-te, Tim. A mi, les millors idees i reflexions em venen al cap pujat a una bici. Sí, és cert, que no són competicions el que jo faig, perquè jo mai no he volgut guanyar ninguna cursa ciclista, ni no ciclista, però sí que he arribat als meus límits físics i no he perdut la consciència. De fet, en un dels pitjors moments que he passat al damunt d'una bici, una marxa de cicloturisme de vora 160 km amb el port d'Alcubles, Mont Major, Oronet pel nord i Canteras amb eixida i tornada en Massamagrell, vaig entendre la futilesa d'aquesta dèria dels pedals. La marxa va ser a primers de juny. La meua mare va morir el 19 de maig, i l'atenció que li vàrem donar la meua germana -sobretot ella- i jo, va afectar les meues sortides ciclistes i, molt més, el meu ànim. Estava enfonsat, físicament i psíquica. Tanmateix, vaig decidir fer-la. Em vaig dir, vés al teu ritme. De bon començament vaig trobar-me cansat. A l'últim tros, a Las Canteras, tot i fer-les en el sentit més suau, direcció Bétera, no podia en mi mateix. El cotxe, bé, el furgó de cua, el de la granera, anava xafant-me els peus, vaig posar la combinació de plat i pinyó més còmoda i la cadena es va eixir en la pitjor rampa. Vaig posar peu a terra. La cadena, encallada entre el quadre i el plat no volia tornar al seu lloc. El furgó accelerava, amb l'embragatge pisat a fons. Només el nerviosisme de la situació em donava forces. Al capdavall, vaig pujar a la bici. Doní unes pedalades ofegades en plors només la mare em va vindre al cap. I pensí en ella. I en el que jo estava fent, tan inútil, tan estúpid. Acabar la maleïda marxa era inqüestionable, insubornable com la cansalada de balena. Què sentit tenia tot plegat? Ningú. Ni esperit de superació, ni "Mi vida era una continua superación de récords" (p. 153) ni escacs com a metàfora, ni res. Que la vida al que més se sembla és al parxís. Quatre fitxes, quatre moments. Naixement, creixement, declinació i mort. I els daus fan la resta. Oi, que sí Stéphane? -el Mallarmé, no el Hessel. Per cert, vosaltres qui creieu que va guanyar la cursa, el capità o la geperuda? Perquè la foto finish mai m'ho va aclarir. "El que se alegra por su ganador lo está denigrando. Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo. A todos los buenos perdedores se les debería prohibir participar en cualquier deporte." (p. 149) És o no és un Hobbes de butxaca?

Ara vaig al darrere de l'Ubu cycliste d'Alfred Jarry. L'altre, el rei, apuntava, per una banda, maneres velocipedistes, doctor en Patafísica; i per l'altra, l'FMI, els mercats financers i la cosina de risc tot alhora. Si el trobe, ja veurem com queda la cosa.