dijous, 7 de juliol de 2011

El llarg conte d'uns estius



A les acaballes de la meua primera dècada de vida vaig conèixer els demolidors plaers del que molts anys desprès prendria cos moral amb l'expressió treball clandestí. Com que el sou del meu pare no arribava a final de setmana -en aquella època la paga era setmanal i escassa, no cal dir-ho- la seua tia Maruja ens va constituir en franquícia clandestina -instal·lada a l'estudi gran de l'avi pintor- de la seua tenda -de quatre metres quadrats mal comptats a l'Avinguda- botiga legal de sabatilles d'anar per casa i d'espardenyes en general, al rerefons de la qual tenia organitzat un taller clandestí de tricotar. El despatxet de sabatilles el regentaven al alimón la susdita Maruja i Paquita, la germana petita, cara i cul -amb permís de la Paquita- d'una mateixa moneda. L'únic que compartien era l'alçada, baixetes, no cal dir-ho, i la simpatia. Però si Maruja tenia els ulls clars com el meu pare, la pell blanca i suau, el monyo ros i va ser guapa fins al final; Paquita era de pell bruna i ratada per la pigota, ulls negres, dents escarotats de documentades tendències exhibicionistes i lletja fins al final. I la tercera germana en discòrdia, la gran, Consuelo, dolça, amb els cabells blancs com enfarinats de sucre, de rigorós negre amb toqueta negra de punt com la xocolata negra al 99'9% de cacau, feia d'enllaç entre les espardenyes i les tricotoses. Res a veure amb les tres bessones, com podeu comprovar. No va passar massa temps que s'adonaren del total fracàs de la franquícia del calçat, raó per la qual Maruja, Paquita i Consuelo ens reconvertiren en una extensió clandestina del taller clandestí de tricotar. És a dir, la metaclandestinitat. D'això, que la metaliteratura i jo som com cosins germans. I de la metafísica, ja ni parlar-ne, me l'empasso com les xocolatines. Dos màquines extraordinàries varen fer la seua aparició per casa amb nocturnitat i alevosia: la filadora i la tricotosa. La primera passava la llana de les madeixes a les bobines de fusta que desprès es feien anar a la tricotosa. El fil sortia de la filosa per uns engranatges que el dirigien a unes pastilles rodones de parafina que la lubricaven per a la seua posterior manipulació. Havia que anar molt en compte no es feren nusos en aquest procés o les conseqüències no desitjades arribarien poc desprès. Li vaig agafar una mania espantosa, tal i com ho era d'espantós el propi artefacte, a més d'avorrit i alevós, com els que manen. Avorrit, perquè ja em direu què d'atractiu pot tindre vigilar durant un bon grapat d'hores un fil que surt d'una troca per a acabar al voltant d'un pal de fusta amb base cònica; i alevós, perquè en girar el cap per la maleïda mosca de torn, el nus evitava a corre cuita al distret guaita i s'emboscava amb la resta del bobinatge a l'espera del seu alliberament desolador. La màquina de teixir, de tricotar, de fer punt, era molt més divertida. Però la fascinació del seu cos imitant una teulada de dos vents amb un fum d'agulles a cada banda, se't passava en un tres i no res quan el temps desapareix de la realitat i te n'adones que tu ets la peça que li faltava a la fotuda tricotosa per a fer anar la corredora del damunt d'un cantó a l'altre, i a poc a poc, molt a poc a poc, anar teixint la peça de punt senzill, llis, o americà -aquest em feia molta gràcia-, amb canalé o no, amb màniga ranglan o pegada fins a la mida necessària. I quan la cosa ja era a tocar el dos de la màquina, llavors sortia el nus emboscat i al topar amb l'estretor dels ulls d'unes agulles que han omplert el cel de més rics que de camells, el fil es trencava, la corredora passava tricotant només amb un fil d'aire, la pinta del davall amb el contrapès tirava i la feina quasi enllestida s'esvaïa entre lamentacions, males paraules i la impotència que ha dut als indignats a la plaça o la ràbia ofegada per tantes injustícies amb decret inclòs i FMI al darrere. Així, que la mania espantosa per la filadora va créixer fins a un primerenc sentiment d'odi en el cas de la tricotosa. I com que les coses si van magres, la seua més que documentada tendència és a empitjorar, doncs al meu pare el varen despatxar, i la meua casa es va reconvertir de la nit al dia en un taller clandestí de decoletaje del llautó. Havíem canviat de sector, del tèxtil vàrem passar al metall. El canvi va ser un daltabaix espantós només començar; odiós, només d'observar. D'aquesta etapa, em va quedar la dèria -dels nou anys als deu ben tocats o onze- de fer un so amb la boca tancada, semblant als dels cantaires de cor quan els posen com a lletra hummmmm, o bé boca tancada. Però jo no cantava, només era una repetició obsessiva i curta hummm, hummm, hummm que crispava l'ànim més pacient, per exemple el de Job, i fins i tot a mi mateix m'encoratjava, per la qual cosa eixia d'allà on estigués i tancat a l'armari del front de l'escala o en qualsevol altre lloc, el deixava anar i el feia ben llarg, sense repressió alguna, huuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmm! Com el frec dels neumàtics d'una bici en baixada suïcida, a tomba oberta, jugant-se-la.



L'oli de trementina -curiós eufemisme de l'oli soluble VH100- és un oli lleuger que s'utilitza com a lubricant refrigerant al torn i el tall mecànic. La meua casa va fer sentor d'aquest oli amb un frec de metall ranci als cinc minuts de fer fora de casa la filadora i la tricotosa, substituïdes, també amb nocturnitat i alevosia, per la patentadora i la roscadora. 2x2, i canvies la bata gris pel mono blau. Però l'avorriment i l'odi ja els tens instal·lats a les meninges. I tot el que els espera no són sinó els seus nutrients essencials, els més recomanables: els jocs s'han acabat i comença la llarga espera que aclarisca el delicte comés. Els xavos negres, el rotgle, la trompa o les boles i el futbol, donen pas a milers de peces metàl·liques, la dèria de les quals és que les hi poses PAT o ben bé les hi faces la rosca, el fil de rosca, vull dir. Com que aquesta última activitat era la més perillosa i delicada, el pare s'hi encarregava de bon matí al capvespre i sempre que els veïns, pobres, ho suportaren. De la patentadora ens encarregàrem la mare i jo. I de la resta d'activitats: muntar tornillos libro, pomos, etc. tots quatre, en animada conversa sense paraules i amb els dits desfets pel fregament i les punxes de la ferritja, un maleït pols d'encenalls de llautó que teníem que arreplegar religiosament i tornar al seu amo. Un dia li vaig dir al meu oncle -que era qui ens donava la feina- que els últims cargols per muntar els tiradors eren una merda i que costaven el doble de enroscar: a que los del tío eran mejores?, estos son de otro fabricante, es que no saben trabajar… però ell no els va canviar, la llei del mercat, i la de l'estupidesa humana: no critiques el que, al cap i a la fi, dónes per bo. Heus ací, que el Hand Made era la diversió familiar, Made in Avinguda del Port, sobretot els caps de setmana i quan arribaven els estius, els meravellosos estius dels embellecedores. L'embellecedor era un mena de botó metàl·lic, amb bisell radial en estrella o llis, molt popular als espills dels ascensors i els excusats en la dècada dels '70, i al seu cantó portava la indicació PAT. Potser si trobeu algú per casa, el vaig patentar jo o ma mare. Sempre serà una incògnita, perquè faig números i no me'n surt el compte, la veritable destinació dels milers i milers d'aquests sinistres embellecedores que nosaltres apilaven en llandes grans de pernil dolç que ma mare demanava en la carnisseria. Dues mil per llanda, mai l'oblidaré. Tot i que les diferents mides podien fer fluctuar la quantitat final. Quan els posaves el PAT, amb el que no era més que un mecanisme d'encuny, era essencial aguantar la peça fins el majestuós clac! del martell interior, si no, la peça, buscant l'escapatòria, rebia només un PA i, a més a més, li feies un bony en el lateral, la qual cosa succeïa de tant en tant i en proporció directa a la mala llet acumulada. PAT PAT PAT PAT PAT BONY PAT PAT BONY PAT BONY BONY BONY… Ho compreneu, no? Jo era un xiquet de onze anys. Els dissabtes pel matí, el pare i jo anàvem a cobrar la feina feta, a la fàbrica. El pare coneixia des de la infància a molts dels treballadors, tots del barri. Feien xarradeta, mentre jo revisava, al magatzem, tota la varietat de peces que en feien, mirant de trobar les defectuoses que mon oncle em recompensava religiosament a 50 cèntims la peça, una fortuna; i desprès passàvem a l'oficina on una llarga espera em permetia assabentar-me de les morenes d'en Fito, del cul monumental de la secretària -que no tenia una altra dèria que ensenyar-me escriure a màquina- i de les servituds inconfessables del nebot de segona -fill d'un germanastre- de mon oncle. L'administració era, però, del domini del germà gran de mon oncle. Tenia un braç, l'esquerre, més curt que l'altre. I aquesta deficiència el va impel·lir a tractar de demostrar la seua superioritat per tots els mitjans i en qualsevol situació. Era un obsés de la cacera, sobretot del Tiro de pichón, i és més que possible que al seu local social de la platja, prop del port, amb els amics, i entre whisky i whisky, aprengués el bonic joc del bitllet de mil, que tanta gràcia li feia pel que suposava d'habilitat i enginy. Amb la seua mà dreta, no cal dir-ho, sostenia fent pinça amb el polze i l'índex un bitllet de mil nou de trinca amb l'aroma de tinta nova i el sorollet de làmina metàl·lica inclòs. Un d'aquells verds de l'aguiló, i et deia que tu només devies estar atent al moment en que ell el soltés. I mentre t'explicava les regles: no devies d'anticipar-te i coses per l'estil, el deixava anar, i el tros de paper queia amb la velocitat d'un falcó que ha vist la peça. A mi, tot siga dit, no se'n va atrevir a fer-m'ho una segona volta. Acabada aquesta mena d'almoina treballada que era rebre el salari, el pare i jo paraven a un bar de l'Avinguda que li deien La Pedralvina, on ens fèiem el vermut, és a dir, un aperitiu que invariablement era de polp en oli, tronquets, o ben bé de calamars a la romana, amb cerveses incloses: el pare, un terci; jo, un quinto. I un dia, i sense haver-ne llegit res encara, li vaig dir al meu pare que preferiria no fer-ho, és a dir, la patentadora & Co., com si d'un Baterbly del sector del llautó es tractés. Si la cosa anava per estudiar de valent, doncs jo, que mai no ho havia fet, tindria que posar-me. D'aquesta segona etapa clandestina, em va quedar el costum d'anar per tot arreu amb un mini transistor Sanyo amb funda negra que imitava pell d'imitació -no és redundància-, l'auricular del qual era sempre a la meua orella dreta, tant si donava voltes amb la bici del pare dins l'estudi gran, com si patentava un mar d'embellecedores. I dues coses em van quedar molt clares. La primera, Los 40 principales era el més semblant que vaig trobar als sons perduts a la caixa del piano, quan anys abans parava l'orella a la seua fusta mentre la meua germana el tocava. Alone Again, naturally, em va marcar per l'encant de la seua melodia i per la precisió del seu títol. I segona, peça a peça pots bastir o desmuntar la muralla xinesa o qualsevol cosa per l'estil. Gra a gra, buides el desert; gota a gota, asseques el mar. Però el que està per veure és si pedalada a pedalada és pot tornar al dia abans de conèixer l'odi.


6 comentaris:

  1. Quin post més evocador !. M’ha fet recordar una encara més llunyana infància, on la meva ciutat era plena de soroll de telers i bobinadores –la majoria clandestines instal•lades als coberts de les cases dels treballadors- que mentre el pare i la mare eren a la fàbrica, seguien funcionant mercès a la tieta, l’àvia i els infants acabat el col•legi.
    El meu germà i jo, els caps de setmana anàvem a ‘ajudar’ per un sou de deu o quinze pessetes, a un veí que fabricava joguines i havia patentat uns “Juegos reunidos” que no eren els de Geyper sinó que és deien “Maravillas”. Encaixàvem uns cartrons il•lustrats per en Sabatés i unes fitxes de parxís i uns daus, entre d’altres fòtils. Hi havia ‘l’amo’ i un operari i la resta érem infants del veïnat, de deu anys, més o menys. Amb aquella aportació, que donàvem a casa, ens finançaven el cinema i els cacaus torrats del diumenge a la tarda.
    Salut.

    ResponElimina
  2. encara tinc l'olor de la parafina al cap, temps nefastos, però encara m'agrada Gilbert O'Sullivan,
    sempre es recorda alguna cosa bona per sempre.
    M'encanta la cançó de Construçao, com Tot el del Chico Buarque
    Enhorabona i beset per recordar amb lirisme la nostra infantesa.

    ResponElimina
  3. He metallegit el teu metapost i m'ha metatransportat dolçament i agredolçament a èpoques passades amb melangia ai alone again....

    ResponElimina
  4. Ramon: temps era temps, no? Potser el més preocupant és la vigència del sistema clandestí. A més misèria, més clandestinitat i més treball infantil, que tot i que comença com una mena de joc, acaba despertant-te sentiments poc propis de la teua edat. Salut.

    Concha, què faríem sense la música, ens ajuda a evadir-nos, però també a denunciar. Un bes.


    Elfree, les meues metagràcies més metasinceres. ¿Bonica, la del O'Sullivan, oi? Un metapetonet.

    ResponElimina
  5. En temps d'indignacions, evocant records similars, penso que ja fa anys i panys que la indignitat es va instal·lar entre nosaltres i en quantes poques coses han canviat del temps dels croats ençà, sempre fent més rics els rics a canvi d'una soldada.

    ResponElimina
  6. No voldria posar-me excessiu, però sembla ser que no hem deixat al darrere aquesta dolça eternitat dels desposseïts, que tothom coneix i que resulta molt rendible per a uns pocs.

    ResponElimina