We are sorry

Desembocadura del Barranc de Carraixet

Ho sento. Jo també vull demanar perdó. Ho faré en nom de l'Avinguda. Ho reconec: el Rupert va nàixer als Camins del Grau… El perruquer?... No, collons. Que no llitges les notícies? El Murdoch, el Rupert Murdoch… No m'ho crec… Ah, no?, i jo he d'empassar-me que el teu pare va conèixer al Lec Walesa quan estava treballant a Alemanya?... És que va anar així… Va, comencem l'etapa, que ja de bon matí fa una calor que ofega i encara queda un bon tros fins a Bétera, barranc amunt.

Partim de l'Ermita dels Peixets, a la desembocadura del barranc de Carraixet

Lloc considerat miraculós pels veïns d'Almàssera

Mira, el Murdoch era el fill del quiosquer de l'Avinguda. Ell va nàixer al 31 i mon pare al 25. I, clar, sempre el portava al darrere. Una mosca cojonera. Com el seu pare era tot el dia venent periòdics, doncs el noi s'avorria i buscava qui li aguantés la xerrameca… Que era un xafarder?... Pitjor, un furó que si es mossegava la llengua s'enverinava. De fet, jo diria que llavors ja va començar la seua carrera. Que si la fornera ha dit que no sé què. Que si el del taller de bicis li posa les banyes a la seua dona, que li ho ha sentit dir al Marianet, el de la senyora Pilar. A mon pare li feia el cap com un bombo, i el Robert, a més,… Com el de Niro?… Doncs sí, com el de Niro. Robert, deia, sempre anava en calés… Tant guanyaven al quiosc?... No, feia xantatge amb tot el que sabia.

Mira, el primer somni del Murdoch, una alqueria a l'horta, i ves per on mai el va aconseguir… Però si està "forrat"… Sí, però mai no s'atrevirà a posar els peus a l'Avinguda… I això?

S'enfonsaria igual que si posés els peus en qualsevol d'aquests ullals

Fixa't: el quiosc era un punt d'informació impagable. A més, havia heretat de la seua mare l'habilitat per a dir sense parlar, i, tot n'hi ha que dir-ho, la lletjor, que el pare era un tio ben plantat. A saber com l'embolicà la mare? I per acabar-ho d'arreglar, tenia un talent natural per a parar les antenes… Com dius?... Sí, en qualsevol situació que li semblava profitosa és feia el tonto, el babau, com si fos fava: xica, que n'hi ha roba estesa… Què dius, no ho veus?, si sempre està en babia... Però captava alhora el que es deia en tres, i fins i tot quatre converses simultànies… Osti, quina longitud d'onda. Una mena d'escoltes il·legals avant la lettre?...

Tan il·legals i habituals com aquests graffitis

I tal i com anava fent-se gran, el que no captava amb les antenes, ho preguntava sense preguntar… Què vols dir?... Bé, al despatx de pa que havia enfront de casa meua, la senyora Conxa era un focus de documentació inabastable. I ell hi va aprendre les seues tècniques. Per exemple, tu entraves al forn amb la idea de comprar-te el berenar. Anaves mudat, perquè el teu objectiu era fer una passejada pel centre de València. De fet, els gragüeros a tal circumstància li diem "anar a València". Al que anàvem, mai millor dit. Entraves i al primer cop d'ull t'etzibava: hoy estrenan película. I tu per no deixar-la en l'equívoc, li contaves fil per randa tot el teu pla d'aquella tarda. I eixies, fotut a més no poder, del fotut despatx… I mai no li feren una cara nova a aquest paio?... Ho tenia molt ben lligat tot. Tots els secrets d'alcova eren del seu domini, i a un tipus així o li trenques el cap o intentes evitar-lo…

Sempre, l'arbre dels déus ens saluda i ens protegeix, perquè estem a la guaita de tots els seus enrenous

I fer les Amèriques què va ser, els horitzons de l'Avinguda li eren de poca alçada?... Segons el meu pare, de tot un poc. Però el que el va decidir fou un assumpte força tèrbol… Digues, digues… Bé, mai es va poder confirmar, perquè la cosa era prou fosca. I la gent, ja en aquella època li tenia molt de respecte. Fixa't que ningú gosava demanar-li pel cognom… Murdoch?... No, el seu veritable cognom era Murtons, cagallons de cabra o de conill. I ell, per evitar l'ofensa, o ben bé una descripció tan exacta, el va canviar per Murdocs, de mur i docs -que ve de l'anglès dock- com els Docs Comercials del port, els magatzems. Desprès, en Amèrica li va donar el toc ianqui, i aquí el tens: Murdoch…

Metacrilat, un toc ianqui sota els milacres de l'Ermita dels Peixets

I la tèrbola història?... Tot i que costa de creure-ho, el Rupert festejava amb una xica que era la seua veïna. Una pèl-roja guapíssima, que ell s'estimava com possiblement mai no va estimar ninguna rata de la seua casta. El cridàrem a files, i tot i que va remoure cel i terra perquè el donaren per inútil, no ho va aconseguir. S'adonà, a més, des del primer dia que els militars són mà executora, i que convé confraternitzar-hi, conèixer de primera mà el seu món. Bé, tot i els permisos indiscriminats que fou capaç de rebre, va estar prou de temps fora de casa. I un dia, tothom a l'Avinguda s'adonà que la xica pèl-roja anava carregà' de bombo, és a dir, estava prenyada. El daltabaix que va sofrir el Murtons -bé el Murdocs- a l'assabentar-se va ser tan profund que per primera i última vegada va haver de contar la seua intimitat, la seua veritat, a un amic. I comprovà que no hi tenia ningú. I se'n recordà del meu pare. Aquell que li aguantava la xerrameca mentre ell pagava el cinema, les pipes i el tabac.

L'amistat és sense dubtes un regal dels déus. El meu cunyat i jo tornem, fets miques, però contents, cap a casa

Pepico, no he estat jo. És l'única cosa que he respectat a la meua vida. Mai he estat en ella, ja m'entens… Doncs algú te l'ha fotut, Bob… A mon pare li permetia el diminutiu hollywoodenc. He estat donant-li voltes i voltes a l'assumpte i només hi ha un home que s'atreviria a furtar-me-la, només un tio és totalment impune als meus poders, i jo no he sabut llegir-ho. Jo, que tinc la suspicàcia per primer manament, he estat sord a tantes paraules de complicitat com s'han dit, i davant de mi mateix, ho comprens?… Escolta, nano, el que m'estàs dient és molt gros. A mi no m'emboliques, que prou de cavil·lacions tinc per a posar plat a taula tots els dies…

Al capdavall, l'essència d'un bon barranc és arrossegar-ho tot i crear nova vida

Només llicenciar-se, va desaparèixer per sempre mai. La noia va tindre una filla, la Rebeca, però la mare no va aguantar el difícil part. I el nadó va esfumar-se. Uns comentaven que si els avis l'havien donat en adopció, d'altres que si l'havia palmat de meningitis o de la pigota o que si tenia poliomielitis. Fins i tot arribà a dir-se que era a Anglaterra i que l'havia adoptada un conegut fabricant de sellons de bicicleta, el Brooks. Bestieses. Vés a saber, com que no estava ja el Bob per a aclarir-nos els fets…

La paella del diumenge la faré només de pollastre, que el duck i el conill em recorden al Murdoch