Trepitjant segles

"…que mueren jóvenes los que aman demasiado a los dioses" (J.C. Onetti)

Ahir diumenge vaig tindre el sentiment d'anar trepitjant segles. Des que varem pegar la primera pedalada als Tarongers de València, l'amenaça de pluja era imminent. I la pluja sempre té alguna cosa d'antiga. Però feia una basca tan colpidora que al cap i a la fi arribes a desitjar que la tronada esclate descarregant bots i barrals, que demà ja serà un altre dia. Un dia nou.

Aplegarem a la platja de Tavernes Blanques per un creuat confós de camins i conreus. I, quan seguint vora mar, ens aboquem a la platja d'El Puig -una mena d'illot incongruent i deplorable- els camins desapareixen als seus orígens retrobats. Només són i som el que la dèria de fer ruta pel litoral va imprimint damunt la terra. I aquestes febles raons humanes es desfan com el sucre a l'aigua que la mediterrània vesa de tant en tant sobre els ullals dolços de l'altra banda del camí desdibuixat. Els atàvics intercanvis de suor, salnitre i ferro ens envolten.

Perquè et trobes al sobre d'un pedregar on la bici no té res a dir. Puges, baixes. Carregues en ella. Tornes a pujar-te. Tornes a baixar-te. I vas fent camí sobre les pedres com si fos sobre la mar. Trobarem la tornada? No ho sé. Però guiats pel mateix empeny que seguiren els romans, els cartaginesos o els fenicis, acabem posant els peus, amb la reincidència delictiva dels déus menors, a una platja, actualment de sorra negra per la siderúrgia, que els hi va acollir les poques voltes que no naufragaven. Nàufrags, que abandonaven les seues gerres de peix adobat, el garum, d'herbes o minerals ara reconvertides en pedres arrodonides pel mar, el vent i els dies.

Hem aplegat al grau vell, al grau vell de Sagunt.

I l'arbre arcàdic dels déus ens saluda.

Els seus actuals pobladors ho ignoren. Perquè envoltats pel fum de Cronos, són cecs habitants d'un Olimp de contingències bastardes. Del raïm bord dels dies sense hores. Però n'estic segur que ací no hi han arqueologies soterrades. Ací les ruïnes són a flor de terra. I la bota militar, també. L'escola franquista de semblant casernari.

La torre de guaita amb petita fortificació, les pedres de la qual acabarien bastint les vivendes dels pescadors de ferro, l'anònim dia que els pirates s'adonaren que el tresor i les perles eren molt lluny d'aquí.

L'església amb l'espadanya colonial d'un poblat obert als quatre vents, amorosament lliurat a la rosa dels vents i a la impossible ubicació del Paradís d'El Gran Meaulnes.

Un indret on el temps ha esculpit amb cisell d'aigua i cops de vent els seus més precisos autoretrats.

I tornem defugint segles i pedregars. Minvats per les concessions: rodem per l'asfalt anònim amb l'anònima passa sobre el quitrà. Tampoc aquí queda el camí d'un viatge indeterminat. I pels senders creuats sota l'amenaça de pluja som incapaços de llegir el vol ras de les oronetes, parades a terra com auguri inútil.