Passeig amb tricicle

Desprès d'una setmana ben grisa, el vent humit de la qual ens portava, dia i nit, fins a les llambordes de la Rue de l'Absinthe, la pluja atlàntica i la sentor marina i aspra de la costa bretona, le soleil brûlant ha posat el seu esguard damunt París.

Et quand il se réveillera,

Avec le printemps ou l'été,

Son joli rêve deviendra

La plus belle réalité.

He llogat un tricicle per a poder pedalejar sense castigar el meu colze esquerre, encara embenat, i passege pels carrers vespertins amb la suavitat i eficàcia d'un pistard de la belle époque. La mirada del sol és intensa, fresca, i ompli de grocs maragdes el dors de les fulles. És curiós que aquest besllum vegetal em retroba amb visions d'infància d'impossible solitud, identificat plenament amb un sostre de fulles de magnolier o el més proper dels pètals calcaris i l'enramada arbòria de la xeringuilla. La llum solar travessa amb la mateixa facilitat les gerres amerades de fina neu amb cervesa rossa gelada i els ulls dels qui la beuen. No puc estar-me de dir a mi mateix tot el que m'estime aquest coin du monde. I en aquell moment que la tarda comença per segona volta, la bona, la real, no tinc paraules, i només faria gestos d'admiració, de plenitud. Però un neguit indefinit no em permet deixar-me anar amb total confiança, un presagi del no sé. Cuánto les cuesta morir a los muertos. O quelcom semblant, cuánto tardan, potser. Perquè, quant els hi costa o quant triguen, no és, de segur. I m'ha vingut al cap com un bolet amb la temporada canviada, una amanita phalloides d'estiu i rancúnia. Potser el bac del diumenge encara no em deixa l'ànima neta. Potser, vés a saber. Perquè alguns esdeveniments imprevists tenen el mal gust de boca d'una borratxera no buscada, no volguda, que perllonga la seua ressaca més enllà dels efectes físics. Paris s'est endormi, sembla ser. Els parisencs han fotut el camp i els turistes arriben amb la incomoditat, precisió i puntualitat de les plagues estacionals. Le Tour, a més, ha deixat, escampats per tot arreu, una mena de camperols de nas roig i lladruc de cangur, que no saben estar-se enlloc i semblen, malgrat tot, portar als seus ulls l'esguard trist dels cocodrils.

Il rève, je crois,

Au vieux temps de fêtes,

Vieux temps de poètes,

Vieux temps des rois.

Vicicle! Vicicle! Ei, Vicicle!!... Busque la veu familiar que em demana, i no la hi veig. Aquí, Vicicle! Vicicle!... Però no. D'on surt la veu? Com és possible? Que tampoc som dins d'una gentada. Monsieur, ici… I aquesta veu de dona orienta els meus ulls com el magnetisme de la terra ho fa amb l'agulla d'una brúixola. No sé qui pot ser. Té igual, és l'estrella del nord, la meua estrella polar. Tant i com m'hi acoste a les tauletes del cafè de les bicis, Au petit fer a cheval, entra dins el meu angle de visió una ombra familiar, un planeta que la giravolta com jo mateix estic per fer-ho, és Verdoux, monsieur Verdoux. Bona vesprada, Vicicle. Li presente la meua senyora... No més puc que baixar del tricicle i sense deixar d'admirar-la fer-li la meua millor reverència. Fins i tot no puc evitar picar de talons, com fan els militars, però amb sandàlies. Ella se n'adona, i el somriure gairebé li esclata en rialla, però es reprimeix, el que eleva insospitadament, cap al sol ponent de la tarda, la qualitat del seu encant. Posseeix una bellesa que se me'n fa fugissera, inaprehensible amb paraules, i molt més avui que semble mut. Mai no podré apropar-me-la. Potser ningú ho sabrà fer. Té els cabells llargs arreplegats en un rodet al clatell. Són fins i de coure nou. Pell blanca de pèl-roja i quatre pigues de nit negra. La barbeta i la boca són un reclam pels ulls, i els ulls una mel grisa pels llavis. És bella d'amor sobtat als somnis. Al recer del seu ventre reposa una pamela blanca, la qual cosa li agraïsc profundament a monsieur l'astre soleil pel seu tan oportú mutis. Verdoux, me'n fa notícia de les seus encetades vacances. El seu últim negoci, afegeix la deessa, li ha deixat ben trasbalsat. Gairebé no el veiem per casa. Si fins i tot el vaig sorprendre, l'altre dia, amb llàgrimes a les galtes. N'hi han de negocis força durs, cruels, Vicicle, precisa ell. I jo gesticulo, indicant-li que ho comprenc tot, i el disculpe. Que jo, si tingués com a esposa aquella beutat amorosa, també faria el que calgués, fins i tot estaria disposat a matar per ella. És un dir. Bé, les passions més incomprensibles poden brollar al bell mig de la taula més anònima i del raig d'un sol caient sobre un mut passeig amb tricicle.

(Versos de G. Brassens, Paris s'est endormi)