Què era ella

La muchacha dejó con suavidad la bicicleta sobre los arbustos y volvió a mirarme mientras sus manos tocaban el talle con los pulgares hundidos bajo el cinturón de la falda. No sé si tenía cinturón; aquel verano todas las muchachas usaban cinturones anchos. Después miró alrededor. Estaba ahora de perfil, con las manos, tal vez demasiado juntas en la espalda, siempre sin senos, respirando aún con curiosa fatiga, la cara vuelta hacia el sitio de la tarde donde iba a caer el sol.

(J. C. Onetti, La cara de la desgracia)

Al fons del carrer, i com si d'un decorat irritant es tractés, està el xalet suís del doctor Grey. D'alguna manera, és el lloc de la tarda on sempre hi acaba caient el sol. Recolzat al balcó dels geranis, intente recordar on he llegit aquesta escena que ara, reduïda a bucle ominós, es representa al marge de qualsevol necessitat dramàtica, al mateix lloc i a la mateixa hora de cadascuna de les vesprades de la Rue de l'Absinthe. La xica aplega amb la bicicleta niquelada i la deixa amb suavitat sobre la xeringuilla, les varetes baixes de la qual surten entre els filferros de la tanca del jardí. Desprès s'asseu al banc de pedra, recollint la faldilla cap el davant alhora que gira dolçament la cara fins a la bici i deixa anar aquest moviment per damunt l'enramada fixant els seus ulls clars i ofesos sobre la finestra mig tancada del despatx del metge. Porta una delicada camisa de moaré que recorda la feblesa dels seus cabells i la primesa dels llavis. Quasi al mateix temps que el seu esguard queda quiet en la finestra entreoberta, un jove, vestit amb l'elegància dels que ho són sense voler-ho, ix per la porta principal. En arribar a la altura d'ella, i mentre aparta el cancell amb l'esquerra, toca suaument, amb l'altra mà, la solapa d'un barret inexistent i abaixa lleument el cap. Ella retira la mirada i busca els meus ulls, on a partir d'ara descansarà la seua ofensa. Ell, s'allunya en direcció contraria al banc on la xica m'observa demanant-me comptes. El doctor Grey pica la pipa al marc de la finestra i bufa el tabac caigut per escampar-lo. El jove, sorprès pels petits cops, gira el cap. Fins demà, Dorian… Fins demà, doctor… El plugim més dolç i melangiós que pugueu imaginar els que coneixeu París, cau ingràvid, com un confeti líquid; i un besllum verdós manté el sol sobre l'aire i les voreres d'acer. La noia -no sabria dir-vos en què moment- ha pujat a la bici i pedaleja carrer avall amb la souplesse tràgica de les ballarines de ballet. Sin embargo, debo escribir sin embargo, la seua sang fa de rosada als geranis.

Vacié la pipa y estuve mirando la muerte del sol entre los árboles. Sabía ya, y tal vez demasiado, qué era ella. Pero no quería nombrarla.

(J. C. Onetti, La cara de la desgracia)