dissabte, 23 de juliol del 2011

Sense Rumb

Crònica més que sentimental d'un viatge, dimecres passat, pels camins del Sud



Aimai-je un rêve?

Mon doute, amas de nuit ancienne, s'achève

En maint rameau subtil, qui, demeuré les vrais

Bois mêmes, prouve, hélas! que bien seul je m'offrais

Pour triomphe la faute idéale de roses.


L'aprés-midi d'un faune, S. Mallarmé



Avui vaig sense rumb.

Pedalege, si més no,

cap al Sud.



Als mars del Sud,

un estenedor de vaixells

-ni veles ni vents-

sobre un cristall de fang.



El mar és ara un riu

al llit d'un recer de sal.

La geografia d'allau

ignora paraules i planys,



els hexagrames dels quals

esperen els sons ofegats.




Als mars del Sud,

les grues i plomes d'acer

canten de ponent

la imprecisa saudade

d'algun poeta enginyer.




Les dunes violades

floreixen pètals de neu ardent



i al mirall daurat de l'horitzó

es passegen les naus almiralls:

bucs fantasmes d'un deler.



Als mars del Sud,

són les cambres nupcials

del faune reial




i l'aigua dolça de la dama del llac,



l'embarcador venecià

dels amors amagats



i l'arbre vigilant

de la fugida en davant.




Als mars del Sud,

s'estén el groc maragda

dels diamants cereals




la llar del salze i els déus pagans



la raïmera d'ombres

i la parra de vi llicenciós,




la libèl·lula de bestiari oblidat




i la garsa que passeja el frac.



Als mars del Sud,

n'hi ha d'illes sense mar



i pa de granota enverinada,



aus de mal auguri



i l'espill de dir veritat.


Als mars del Sud,

el rumb es perd

entre camins perduts

d'un temps perdut.


7 comentaris:

  1. Un viatge encisador...amb les seves pedres, què hi farem!

    ResponElimina
  2. Sí, Zel, és un lloc meravellós. Les pedres... a veure si, a poc a poc, les anem llevant. Un petó.

    ResponElimina
  3. muy bonitos versos y muy bonitas fotos,enhorabona,preciosos!!!

    ResponElimina
  4. És tant bonic el viatge... si més no la part del Parc Natural ;)

    ResponElimina
  5. Concha, gracias. El sitio no deja de sorprenderme, y mira que lo conocemos años. Un beso

    Alegria, sí que és bonic. La tornada és el pitjor. Donar-se de nassos amb la crua realitat.

    ResponElimina
  6. Hi ha una opció... quedar-s'hi eternament ;)

    ResponElimina