dimarts, 5 d’abril del 2011

El clec

El clec té l'esguard cansat dels pobres. La melangia àcida dels impossibles. El forat negre dels somnis perduts. Un so que tot ho diu: l'absència dels ulls joiosos del clic i el to greu dels diumenges a la tarda; els peus gronxant-se a la cadira gran dels homes grans i el calfred esquiu de la tendresa enfeinada de la mare. El clic comença, el clec termina. El clic obri, el clec tanca. Obert e clos, com les poesies trobadoresques o la clau dels llums. I aquesta roba d'altres és plena d'ells. Busquen confondre-la, fer-li oblidar el cos que varen vestir i que, a poc a poc -clec va, clec ve- gairebé no li queden trets de l'abandonat. Heus ací el colze a deslloc, la màniga minvada i desplaçada, el coll frunzit, el tall enfonsat a les natges i la cisa prement l'aixella que no toca. El clec és d'aquells parents malbocí que arriben per a quedar-se. No té la urgència passatgera de l'imperdible, sinó les presses infinites i el deixar-se caure dels desheretats. La mare posa clecs per tot arreu: pantalons, camises, jerseis, tabard, anorac, espardenyes. Va, afanyeu-se. I al saquet màgic dels botons espigolem amb els dits de la il·lusió. D'ací va sortir el meu equip de futbol. El meu davanter innombrable. Aquella roba de segona que era farcida de grans i de petits, de negres i platejats. Fins i tot una mena de passamuntanyes anomenats verdugos, hi porten. Inquietant, eh? I els vestits perden l'alineament central dels botons, ara postissos, de pega, pel nou estil de botonada que recau sota l'aixella del braç esquerre o del dret, segons sexe. El mallot de la cursa m'aplega fins els genolls. És del meu cosí. I la bici és tan gran que no li haguera anat gens mal minvar-la amb uns quants clecs. Tot i que abaixem el selló, note l'estirament dels engonals. Cap problema, marxarem dempeus als pedals i replegarem la faldilla del mallot cap endins, però deixaré la samarreta a casa o m'agafarà la pallola. I de butxaques al darrere ni parlar-ne. Menjarem bona cosa abans de la cursa, que tampoc no és tan llarga. I sempre em queda la possibilitat, amb uns quants imperdibles de més, d'improvisar una butxaca amb el dorsal. La gorra ja duu el clec d'altres curses. Però s'ha rovellat i em tacarà el pèl d'òxid. Les mitenes, les sabates i el culot són meus. Sense clecs. Però el fet real va ser prou més inversemblant, com sempre. Vaig perdre la cursa per un clec. ¿El de la gorra? No. Aquest va aguantar. Però a l'última volta, els que anàvem escapats, rumiàvem com esclafar-nos sense pietat, i si havia alguna cosa que no ens preocupés gens ni mica eren els maleïts clecs. Feia una bona estona que havíem deixat de banda l'esgotament. Pedalàvem sense sentir l'esforç. Aguantar era la consigna. No quedar-se al darrere pensant equivocadament que els que et deixen han atacat. I dels set, tres començaren a despenjar-se. Un més, i faríem podi. Tots sabíem que el fals pla, prop de meta, ho aclariria. No veus la rampa, però hi és. La sents, fins i tot abans de que comence. És una qüestió mental. No pensar-hi. Mantenir el ritme dels peus. Si no la veig, no hi és. I quan semblava que els altres cedien, que s'abandonaven al fet inescrutable de la força de les coses invisibles, vaig sentir l'ominós clec del clec. La separació inesperada d'un clec inexistent. D'un clec en cap lloc, però que havia esperat el moment més delicat i compromès per a despassar-se. Tot serà, pensí, que cos i ànima depenguin mútuament de que un fotut clec clos s'obri com sobtat crisantem a l'últim alè.

5 comentaris:

  1. Me parece un post precioso,con recuerdos de la infancia,que yo tambien recuerdo,no sé que más decir ,sólo que también me ha golpeado el corazón.Enhorabuena y un beso muy fuerte.

    ResponElimina
  2. A casa eren "xecs" ves. I si, per la vida n'encetes molts de falsos plans, a vegades no els notes, però a vegades pots tenir un defalliment, que és el cap qui mana. Per si de cas espero que la meua ànima estiga cosida al cos amb xecs o clecs, i no pas amb una tira de velcro.

    ResponElimina
  3. Concha, cuántos ratos rebuscando en el saquito de los botones. Parecía que cualquier cosa podía estar allí. Un beso.


    Clidice, totalment d'acord, millor el clec que el velcro a l'últim alè de la cursa.

    ResponElimina
  4. Encara tinc el germà enfadat: Sóc el gran de casa i calia aprofitar bates i pantalons que s’havien quedat curts, posant-hi els clecs corresponents...Jo tinc memòria de molts altres clecs: als estudis, a la feina, en els amors de joventut...
    Una bona metàfora, com sempre, amb el rerefons de la cursa ciclista.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Ramon, quants clecs hem portat amb l'esperança de que ningú s'adonés. Salut.

    ResponElimina