dimecres, 29 de febrer del 2012

Overbooking fàustic

La misèria moral de certa part de la societat valenciana no té mida. Senzillament, la crisi ha arribat a l'infern, i la darrera reforma laboral ofereix contractes d'èxit fulminant per hores i acomiadaments de dues hores d'indemnització per any de llepaculs treballat. Si no, qui pot entendre que només pegant-li un cop de peu al cavalló d'un camp de xufes n'ixen entre una o dues parelles de genis locals, assessors de ciència infusa -via esperit sant- o faustos fets amb encuny. Tot radica en intentar que el teu mefistòfeles particular -qualsevol tècnic superior, diuen, o exconseller- no tinga que anar a la suspensió de pagaments, o al cessament irrevocable de tant com va carregar el sac. Sí, reconeguem-ho, fins a l'avern tenim un problema d'atur inquietant. I un deute galopant de tanta misèria malbaratada que ni les dues BB del bono basura li fan justícia. Sempre m'he preguntat com és possible que un ésser humà, amb el seu lliure albir adjudicat, puga arribar a convertir-se en una sobirana merda fumejant amb dues potes. Tant s'hi val que ho faça amb marcades tendències pedòfobes -l'èxit del qual consisteix en difamar menors- o de justícia sense efectes retroactius: porque mi caso es diferente y está más que contrastado mi talento personal o desenterrant els morts equivocats. I no, la societat valenciana no està tan malalta, no cregueu. S'ha pujat a la bici i li ha perdut la por al sempre delicat equilibri entre els somnis i les desfetes, diguem-ho així. Potser els costarà comprendre-ho als faustos de tot arreu, però no tots hem estat parats hores i hores pels passadissos pudents -una mena de clavegueres aèries- i els despatxos de moqueta gangrenosa del poder. I tanmateix, vivim, i mengem tres vegades al dia -cosa que no a tots els hi fa gràcia. Hem acceptat, a més, la nostra mediocritat en un esforç inhumà sobre els nostres petits grans somnis. És a dir, mai no hem venut la nostra ànima a ningú, perquè respectem l'amor que sentim per totes les Margalides del món, i no volem que acaben ofegant els seus fills. Que entre fàstic i fàustic només una lletra, la "u" que fa por als xiquets, marca la diferència. I perdona'm benvolgut mestre.

L'únic Faust que no va fer honor al seu nom

diumenge, 26 de febrer del 2012

Si ho sabré jo...


Estic fent temps a la plaça. Anem a la mani, (parle pel dissabte) i com que les dones són les dones, doncs: vaig a tirar el fem i t'espere baix, vale?... Sí, ja no em queda res… El res seran de quinze a vint minuts, segur. Bé, paciència ciclista. Em recolze als tubs que fan d'aparca-bicis al costat de l'estació de valenbisi, una redundància urbana més, algú hi haurà tret profit. Al rerefons tinc les cataractes del Niàgara locals amb que la ciutat li rendeix homenatge consuetudinari i aquàtic al Joaquim que ha enfonsat a l'oblit negre dels subterranis metropolitans a tot un Jesús testimoni de que 43+47 a València done com a resultat un zero patatero. Però em desperta d'aquestes cabòries un home més o menys de la meua edat que amb unes ulleres de prop a la mà dreta i un paper a l'esquerra em pregunta amb els braços oberts, clamant-se a mi: ¿es posible? ¿es posible que hayan termitas? ¿es posible que el suelo de una casa se hunda por las termitas?... No sé -li dic. Osti, de fet creia que no em parlava a mi, sinó a un parell de pakistanesos que passaven per la meua dreta. Però no, m'ho deia a mi. I a més, estava per fer-me tota l'explicació. Pues que el banco pague 400, y los 90 que quedan ya veré. Si al menos el dueño, que no hace nada, bajara a 420, pero 490 ya es una pasta… Jo, que no entenia res del que em deia, estava per dir-li que si se li enfonsava el pis igual donava 420 que 490, però alguna cosa em deia que no li donés massa conversació. Que yo soy de los que pagan todo. Y no sabrá de algún piso por aquí?… A veure, Vicicle, anem a pams. El tio no et diu ni bona vesprada, t'ix amb la cosa de les termites i la casa que se li fa un forat negre, i damunt vol informació reservada. Ondia, com està el solar valenciano. Ni idea -li consteste, mentre li faig una ullada al rellotge, per a despistar. Me lo va a decir a mí, si lo sabré yo que tengo registradas todas las ofertas… Cony, llavors pa' què m'ho pregunta? Però faig un esforç i no li conteste. I el tio se'n va, carrer avall, amb els braços oberts preguntant-se per l'existència de les termites a casa seua. I a mi em venen al cap el Camps, la Rita, el Blasco, el Cotino, el Fabra… Carinyo, ara et contaré el que m'ha passat... Anem a la mani, i demà ja serà un altre dia, conclou. Però no, avui diumenge, tot i que el tema era diferent, la cosa semblava un déjà vu. Arribe a Segart. He pujat el port de 5 km i estic parat a la placeta on són la casa consistorial amb el llavador al sota, la font, el mirador de la murta i l'arbre que ix de les clavegueres. Fa un temps magnífic, potser massa calor i tot. El penya-segat és dins la plaça. Quin plaer respirar el cel blau i net. No vull menjar res. Torne a omplir el bidó de l'aigua freda de la font. Li faig dos glops ben servits, i al bell mig de la plaça tanque els ulls mentre em recolze al respatller de fusta del banc que mira l'arbre, i el sol em besa les galtes amb la dolçor d'una donzella. I m'imagine el següent -gràcies Iñaki, tots sabíem que eres un infiltrat, tu solet acabaràs amb la monarquia- m'ho imagine, deia, amb un mig somriure quasi celestial: Pacoooooo, tú has oído lo que ese descastado ha dicho? Pacooo, que nos quieren undir. Quién está detrás? Qué le han prometido a ese sinvergüenza? Nos están poniendo como chivos expiatorios. Somos la carnaza para salvarle el culo al duquesito… Rita, perdona un momento. (A su mujer) ¿Seguro que no te queda ni trankimazin ni fortasec?... Paco, si no nos pagan, no tenemos medicinas, como si no lo supieras… Pues estoy que me voy por la taza del váter… Ahora te hago un poco de arroz con leche… (A Rita) Qué quieres que te diga? Yo estoy contento. Sí, feliz de que todo se aclare. Soy inocente y lo demostraré… Pacoo, deja las dosis masivas de Prozac o arruinarás a tu mujer… No, si sólo es el caviar de Ricardo… Peor me lo pones, Paco, si lo sabré yo… ¿És d'alumini o de carbono?... El que pregunta sense dir ni bon dia -per si de cas li diuen educat- i em desperta d'aquest esperançador somni, és un home d'uns seixanta anys, calb, amb una tripa de set mesos, gaiato i amb espardenyes d'anar per casa. Eh? -obrint els ulls... Que si és d'alumini? Jo tinc una igual… (Pa' mi) Ja estem com ahir, pa' què collons ho pregunta si té una igual?... Ah! -li dic… Ara tots porten de carbono, la tonteria. Què em diu?... Bé… Però em talla, l'importa una merda el que jo pense… Una tonteria -segueix- m'ho va dir a mi, que sóc mecànic, si ho sabré jo… S'asseu al banc. Jo també vaig en bici, diu. Ara no, que estic de baixa. Per això estic ací. Jo visc a Albalat. Vaig en un grupet, fem 30 ó 40 km i l'entrepà a Petrés. Res, són molt majors que jo, com vosté… !!!!!... (Sí, aquest tio m'està deixant sense paraules i sense gaire futur) Jo faré els 54 -precisa- el mes que ve... (Això no t'ho creus ni tu, Campagnolo -pense, que estic més callat que un mort. I li dic Campagnolo, perquè es declara un enamorat d'aquesta marca italiana) I afegeix: perquè si trenques el carbono què fas? L'alumini encara té soldadura, però el carbono no. A mi m'ho van a dir. Si ho sabré jo, que sóc mecànic. (I van dos) I com em sap greu que parle tot sol, li dic: sí, si es trenca el llances… O no, a lo millor sí que té soldadura, escolte… (Pa' mi) Llavors en què collons -perdoneu- quedem? Des del 15M es veu que a la gent li molesta que pares a la plaça. Deu ser això. Li dic que me'n vaig. Què va, amunt o avall… Cap avall, a València… ¿A València? -ha dit sorprès, com si no s'ho cregués. Ah!, pos té més de 40 km… Si ho sabré jo, que sóc molt més gran que vostè. No m'he pogut estar de dir-li-ho.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Qué falta de respeto, qué atropello a la razón...

Bea, ni la Portinari li va replicar millor i amb més seny al Dante


Plant d'amor

Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic els tanque;
l'aigua de plor, puix no es pot fer s'estanque
un poc espai pendrà per on respire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada
ab plorós cant; en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.

Flor d'honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
"Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera."
(Joan Roís de Corella)

No se ponga usted así, mujer. Comprendo que se emocione, que se indigne. Cómo pueden ser tan irrespetuosos. Qué vergüenza, usar una solemne marcha de procesión mariana, el "Mater mea", nada menos, como himno revolucionario. No se ponga usted así, cálmese… Ah!, el dimarts a la tarda. El dimarts a la tarda vaig viure una mena d'epifania -ja que estem amb aquest embolcall religiós, com de setmana santa a deslloc i profana, on el fill mor i la mare plora -Satabat mater dolorosa- abans de que el pobre Josep arribe i es case amb Maria. En alguna cosa duia raó l'home vell del bigotet que s'apiadava d'aquella dona, els ulls de la qual deixaven anar un aigua de plor -que diria el meu benvolgut Roís de Corella- inconsolable: només a València -terra de ninots vivents, els zombinots- podia acabar com a himne revolucionari una marxa de processó dedicada a la Mare de totes les mares. Fruit paradoxal, fruit inversemblant. Fruit revelador. La dona estava ben emocionada, pobre. Allí, al bell mig del carrer una improvisada banda d'estudiants músics protestava per tot el que havia estat passant als darrers dies. I d'alguna manera reivindicaven el pensament original del fill d'aquesta Mater mea, aquelles idees de justícia, igualtat i fraternitat -massa esquerrà aquest Jesús, diria Intereconomía- amb que va ser portat a la creu, considerat un delinqüent -el flanquejaven dos lladres, no ho oblidem- per defendre als desemparats, per sanar els malalts i donar llum al que vivia en les tenebres de la ignorància. De segur que a València hagués estat apallissat pels soldats romans baix les ordres de la reina del pilates, Paula, que fent honor al seu nom també persegueix indefensos abans de caure del cavall; i de l'Antonio, pilota de la reina, i que com ella mateixa, tots dos plegats, mai no trobaran suficient aigua clara on rentar-se unes mans esquitxades de sang i mentides. Sí, la dona estava força emocionada, però li deia que no amb el cap a l'home vell del bigotet, que insistia. Nada, cuatro niñatos. Un buen par de bofetadas es lo que necesitan éstos. Ya no hay padres como los de antes… Cállese, deje de decir estupideces. Facha, más que facha -li va etzibar la dona, amb una veu encara trencada per l'emoció, però ben segura del que li estava dient. Anava a dir que si em punxen no em trobem sang, però com la dèria ciclista m'envaeix, diria que si punxe qualsevol de les rodes de la valenbisi que duia no surt aire. Me emociono porque me han recordado cosas personales, muy íntimas, cuando creía que las cosas cambiarían a mejor, que la vida valía la pena ser vivida, incluso con gentuza como usted mandando en este país. Yo tenía un novio músico. Tocaba el oboe, y yo le seguía por pasacalles falleros y procesiones. Y cuando acababa, nos besábamos como desesperados. No había en Valencia besos iguales. ¿Usted sabe cómo besa un oboísta?... Señora, por favor. Qué falta de respeto, qué atropello a la razón… Tornava a tindre raó l'home vell del bigotet: cualquiera es un señor, cualquiera es un ladrón.


Si voleu sentir-ne el Mater mea més gloriós dels darrers decennis, els músics han quedat a la porta de l'edifici de Correus, des d'on s'incorporaran a la manifestació d'avui dissabte. El bes del o l'oboista és cosa de cadascú, és clar.

dijous, 23 de febrer del 2012

Dis-me que no és un miratge


Dimarts al vespre. Els helicòpters havien capgirat la realitat ofesa. Jo era a la meua particular selva. Amagat sota els quefers habituals, però sabedor que el napalm vindria amb les verinoses gotes d'una pluja de mentides. Només acabe de treballar -em deia- he de anar al carrer, he de fondre'm amb la vida. Vull escoltar als nous mestres. Són l'enemic -diu aquell que només veu en l'home l'amo o l'esclau. I ell, pel que sembla, es creu l'amo d'alguna cosa. Vull conèixer-los. Són joves i no tenen por, sembla. No m'ho vaig pensar dues voltes. Només plegar, agafí la meua motxilla. Sí, ja sé, resulta sospitós, però què voleu, damunt la bici la motxilla és el més pràctic. L'estació de Valenbisi més propera havia estat inutilitzada. Caram, quina casualitat. Bé, a veure si me'n recorde de caminar. Com era? Ah, sí, com si pedalés dret pujant l'Oronet. Així, amb un poc de balanceig. Un, dos, un dos, dreta, esquerra, dreta, esquerra. Qui m'anava a dir que tants anys després hauria de tornar a començar de zero. Bé, ja sóc en ruta. Cap al carrer Xàtiva, si us plau, benvolgudes cames caminants. De Juan Matus, indi yaqui i alter ego del Carlos Castaneda, vaig aprendre que la millor forma de fer-ne caminades còsmiques és amb la càrrega a la motxilla i els braços lliures, compassats amb els peus. Si ell va creuar el desert de l'existència, jo ho faria amb la desolació d'una quimera que alguns anomenen ciutat. Feia temps que aquest trajecte no se'm feia tan llarg. Plaça de la Reina, carrer Sant Vicent, Plaça del País -sí, de l'ajuntament ni em parleu. L'espai anava allargant-se, difús, elàstic. ¿Mai no acabaria aquest calvari? Quantes estacions portava ja? I és que jo sense bici no sóc res, ho reconec. O, millor dit, sóc un no-res. Però gràcies al Matus llegit arribe davant l'estació del Nord. Bé, ja sóc aquí. Però l'estació no és la mateixa. Alguna cosa passa. No sé com dir-ho, la veritat. Potser m'he passat amb el peiot. Però aquesta estació em sembla la Gare du Nord. I al passeig central m'abelleix dir-li Champs Élysées. Mira, a la dreta Chez Vic, cantonada rue de l'Absinthe. I més enllà rue Xàtiva. Ah, París. El meu benvolgut París és al bell mig del carrer Colón. Bonsoir… Hola, tant de gust, ens coneixem?... Sóc Marcel, no t'han recordes de mi?... I tant, mestre, caram. Perdone la curiositat, la nena que duu de la mà és l'Albertine o la Gilberte? No em conteste, no cal, que estic enlluernat. Doncs no són aquells L'Ausiàs i el Vicent Andrés? I el Dante? Mira, el Petrarca. I Neruda, Machado, Hernández. Home, Homer ballant el tango amb l'Onetti, no m'estranya. I toca la guitarra Borges, clar, els cecs són bons músics. Mira els trompetistes, Cortázar, Vian… Però, algú em pot dir què passa, on sóc?... Se m'apropa un home prim, molt prim. Li diuen Marlowe, diuen. Però em diuen a cau d'orella que no, que és K. Ei, ja està bé de teatre. Que em busca un tal William? I què vol de mi? Que un familiar meu, un tal Alonso de Quijano, em vol dir no sé què? Mater mea, dis-me que no és un miratge.


I a mi que el nano aquest dels platillos em sona i no sé ben bé de què



dilluns, 20 de febrer del 2012

Radiar un jove


Sempre he pensat que la meua inveterada afició a la mecànica ciclista només era una extensió de la meua tèrbola debilitat per les bicis. Heus ací, però, que els darrers esdeveniments m'han fet prendre consciència d'una dimensió que fins ara quedava amagada al racó més íntim de les seues anatomies. Si netejar-li el cos no sempre em ve de gust, i li demoro aquest plaer fins que la seua imatge pública comença a trontollar, he de reconèixer que radiar un parell de rodes, tot i la pacient dedicació i complexitat que suposa, és una cosa que m'absorbeix amb la mateixa intensitat que el sol esmicolat entre les fulles del magnolier ho feia amb els meus ulls infantils. No entraré en detalls tècnics -en d'altres posts ja ho he fet amb major o menor fortuna- només afegiré que el radiat d'una roda requereix posar-hi en bon acord tres elements tan dispars com el rodament central, l'anell de la llanta i els radis, que fins i tot a la roda del darrere, recordem-ho, no són de la mateixa llargària. El rodament, per la seua conformació, ens dirà si de la roda del davant o del darrere es tracta el que anem a fer. És una imposició de la que no podem defugir, marca inexorablement la natura de la roda. Les llantes, però, sí són intercanviables, a la major part dels casos. És a dir, l'aparença exterior, tot i que el seu nucli és ben diferent, pot ser igual. I aquest resultat un poc paradoxal té als radis el seu fonament. Sí, totes les llantes no són iguals, faltaria més, ni que parlàrem de Corea del Nord, però la parella que conforma una individualitat anomenada bici, ho ha de ser per principi, tot i que el seu treball no és exactament igual. Ja sabeu, la del davant dirigeix la potència que desenvolupa la del darrere. Mireu, doncs, si n'és d'important l'equilibrat de dues rodes que només comparteixen la superfície de l'anell, distintes com són per la llargària dels radis, l'ànima dels rodaments i l'estil de radiat. I ací és on la seua màgia, la del radiat, esdevé una activitat social. Diuen que el radiat ideal -com la idea absoluta d'en Hegel- donaria com a resultat una roda on tots els seus radis donaren com afinació musical la mateixa nota. Però els materials de partida, com a matèria finita que són, impedeixen aquesta mecànica celeste. Deixem-ho córrer, doncs. Perquè els radis, com els coneixements, les experiències, les vivències, els desitjos i els somnis, no són un sol coneixement, una sola experiència, una vivència només, el desig únic o un somni recurrent. Quina melodia és una sola nota? I hem de procurar posar-los en bona avinentesa, conformant un joc plural, gràcies als seus creuaments. Sobretot els creuaments. A més creuaments, més receptiva a les desigualtats del camí serà, més tolerant i resistent alhora, de pedalada còmoda i fluida, sabrà dialogar amb les imprevistes escletxes de la calçada per a evitar el seu propi trencament, i sabrà defendre's davant les injustes i injustificades directrius d'una ruta imposada cap a l'abisme. No us deixeu embolicar pel cant de sirenes del radiat solar -sovint a les rodes directrius- aquell que com si d'un sol infantil es tractés, tots els seus raigs ixen del foc central i mai no es troben enlloc, ni al brindis, aquell que com totes les adoracions només serveix per a les competicions suïcides on a ningú no l'importa el que li passe al radi del costat, perquè semblen ignorar que el trencament afectarà a tots plegats i la roda quedarà inservible. Molt més, que si aquesta circumstància esdevé entre els radis encreuats, on el seu enllaç permetrà arribar a casa i reparar l'avaria. Com de difícil i delicat és radiar els joves, perdó, volia dir les rodes, és clar. En què estaria pensant jo, ara?

Ara ens expliquem l'abast del dispositiu policial.
Armes d'educació massiva requisades als terroristes del carrer Xàtiva.
D'ací

divendres, 17 de febrer del 2012

Activitats paraciclistes

L'autònom José, potser ha fet un poquetet tard?

He d'admetre que pedalar per pedalar, tot i ser l'objectiu substancial del ciclista, necessita d'uns complements que, d'una banda, li donen un sentit de profunditat humana al que només és un acte d'esforç físic reiterat i rutinari; i d'altra, deixem-ho ben clar, per si de cas algú o alguns encara no s'havien adonat, que el ciclista solitari és presa fàcil a la jungla d'asfalt, on és quasi invisible, mimètic com va amb els seus propis pensaments. És a dir, a l'obsessiu acte de pedalar l'és consubstancial una mena d'activitats paraciclistes com són la poesia, la fotografia o l'entrepà de pernil a la catalana amb la colla d'amics. Del primer, de la poesia, que se n'ocupe cadascú, és clar. Perquè està més que demostrat que conceptes tan àrids i inassolibles com el punt impropi poden tindre una càrrega poètica de profunditat, com aquelles que li amollaven al Sibiu en quant descuidaves el teu esguard de la pantalla del televisor, capficat com eres en reduir a un temps finit l'eternitat i una nit d'un plat de bledes bullides. ¿O no és pura poesia que dues línies paral·leles acaben trobant-se a l'infinit, i que aquest primer i últim bes entre dues vides paral·leles -Plutarc, al marge- en l'eternitat del temps i el no-res, s'anomene punt impropi? Del segon, la constància documental, he de dir que han començat a sonar veus prou desafinades en contra: el ciclista pedala, el paisatge no n'és sinó accessori conjuntural, és ahí, què anem a fer-li. Caram, com d'equivocats poden arribar a estar els que mai no li han fet una mirada estètica a la vida. Que n'és un esforç suplementari mirar amb la pensa, que també la tenim que educar, educar la sensibilitat, i pensar o sentir la bellesa costa. Ens demanen una vaga d'ulls caiguts. Deixem-nos de romanços, diuen. La matèria estètica sembla una mena d'antimatèria, d'alguna cosa que està bé per passejar-la els diumenges al matí com a complement necessari del nostre temps d'oci. Oci i cultura, vergonyós calaix de la incultura. Del tercer, l'entrepà, allò que ens feia ben visibles fins ara per a tothom, darrerament, i davant les retallades i la manca de recursos, molts han decidit prescindir-ne. Farem vaga de mandíbules caigudes. Una altra. Au!, ja protestaran els amos dels bars, els cervesers, els forners, els carnissers, els ramaders, els agricultors i fins i tot els cafeters i els cartoixans… ¿Els cartoixans, Vicicle?... Sí, també, que el chartreuse deixarà de rajar a dojo. Ah, i el propi estomac... ¿Sí? ¿Vols dir que l'entrepà post-Oronet genera un volum de negoci d'abast, com a mínim, calderonià, com la serralada?... Això diuen els que diuen que entenen d'allò que diuen... ¿No hem caigut al parany de valorar-nos-en només en termes econòmics? ¿Eixiran tots els susdits al carrer demanant-li al govern merkelrajoyfabriesclavista que retire el darrer decret i que reflexione sobre les mesures anticrisi, contra el deute, l'atur, etc., perquè el futur de l'entrepà de pa amb tomaca és ben incert? ¿L'importa als amos l'insondable benefici del pernil a la catalana? ¿De debò que som tan importants? ¿Algú n'ha fet l'estudi?... Això diuen els que diuen que entenen d'allò que diuen, ja et dic. Però la realitat és que els iaios pedalegen d'allò més bé, i els locals són plens, a hores d'ara, de jubilats i entrepans. Una mena d'Imserso ciclista. I tot i l'ajut d'entitats com la CAM, i els seus autònoms pidolaires, encara no les tinc totes amb mi que els avis ens secunden en aquesta empresa que em sembla un poc capritxosa. Que també se'n riuen d'ells, dels iaios, i encara no han dit ni mu… Però és que no em ve de gust, no tinc ganes, he perdut l'apetit… Bé, no menges. Ho comprenc i ho respecte. Ningú no t'obliga. Però els que encara no sentim amb tanta força aquesta negació de la pròpia vida, o almenys de la seua vessant social, la més compromesa, deuríem poder enriquir-nos amb la conversa, amb la dimensió social d'un esforç quotidià que contrastar amb la realitat paraciclista. Perquè és l'hora de fer-se de notar. De, al contrari del que ens demana el cos, fer més fotos que Fotomatón, menjar-se'n no un sinó dos entrepans i aprofitar aquest suplement d'energia per a dir-li a tothom el que ens està passant. Perquè alguns som de l'opinió que el coneixement individual suposa el reconeixement públic, tot i el joc de paraules. Ah!, per cert, i acabe. Darrerament, el model que podeu veure ací baix està imposant-se amb una celeritat que dóna por: és l'autònom José, el que gràcies a la CAM fa ronda diària de contenidors de brossa i deixalles.

Va, i de colofó uns versets urgents:

Qui té la veritat autèntica?


Pensem amb els budells.
Cerquem raons al cervell.
Mentre a la pota duem l'anell.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Vindicació pel duel

Comence la col·lecció

No, jo no crec en els duels. Qui en pot creure? Eusebio Yñiguez, però, al seu Ofensas y desafíos, 1890, diu a la pàgina 71, article 17: "Los profesores de esgrima pueden batirse entre sí, sin ningún género de cortapisas, en cuanto a la elección de armas". És a dir, el duel millor deixar-lo com una cosa inter pares, primus inter pares, ja en sabeu. Entès. Jo, l'únic inter pares que tinc amb el Rajoy és la bicicleta, cosa que ja em dóna prou de vergonya, tot siga dit. D'altra banda, per molt d'inter pares que parlem, crec, modèstia a part, que l'esclafaria com a un escarabat, fins i tot abans de arribar a peu d'Oronet. Què fer?, que deia el Tostoi o en Lenin… Doncs, rellegir Txékhov, i l'Yñiguez. Del segon, en trac la conclusió que el nostre desafiament -mitjançant la meua benvolguda, bruta i gastada mitena, of course, sobre aquesta comissura de cínic d'opereta amb que els déus l'han agraciat, o desgraciat, segons qui mire- entraria al capítol IX, De los duelos excepcionales. Del primer, a la seua novel·la El duel, però, la saviesa del que acaben fent els alemanys quan els hi dóna per la ciència, la lògica implacable i les solucions universals per a eliminar paràsits:

-¿Acaso ahogar a un hombre es una buena obra? -preguntó el diácono y se echó a reír.
-¿A Layévskii? Sí.
-A la okróshka, parece, le falta algo… -dijo Samóilenko, deseando cambiar la conservación.
-Layévskii es, indudablemente, tan dañino y peligroso para la sociedad, como el microbio del cólera, -continuó Von Koren. -Ahogarlo es un mérito.

Aprofundint en la qüestió, tot i que no ho semble. Els èssers humans som com el talps. Avancem pel nostre forat particular, cecs de tant com ens costa veure el que tenim davant els ulls, la terra. I de sobte topem, valga la redundància, amb altre talp que fa el mateix que nosaltres però en contra direcció, perquè la bona és, indefectiblement, la nostra. I al igual que els talps, treballem tots dos plegats per mirar de ampliar l'espai sota terra, amb l'objectiu mai no dit, però atàvicament après, d'un duel a mort. ¿No dóna per a més l'espècie humana? Un grec -que pel que sembla algú creu que ofegar-los és un mèrit- de nom Theo i cognom Angelopoulos ens va dir: "A vegades n'hi ha que callar per a escoltar la música que hi ha al darrere del so de la pluja". Molt més, sens dubte, si som als nostres túnels particulars esperant al contrari per mirar d'aniquilar-lo.

-¿Cómo se dice dios en tártaro? -preguntó el diácono entrando en la taberna.
-Tu Dios y mi Dios es lo mismo, -dijo Kerbalay sin entenderlo. -Dios es uno para todos, y sólo los hombres son distintos. Que rusos, que turcos o que ingleses, mucha clase de hombres, pero Dios es uno.
-Está bien. Si todos los pueblos reverencian a un Dios único ¿pues por qué ustedes, los musulmanes, miran a los cristianos como a sus enemigos perpétuos?
-¿Para qué te enojas? -dijo Kerbelay, tomándose la barriga con ambas manos. -Tú eres un pope, yo un musulmán, tú dices quiero comer, yo te doy… Sólo los ricos aclaran cuál es tu Dios, cuál es el mío, y para los pobres es lo mismo. Come, por favor.

No, jo mai no he cregut en els duels, els desafiaments, les competicions, les humiliacions o el dret d'oprimir al vençut. No, ningú no coneix la veritat autèntica, com diu en Layévskii, aquell que volia canviar la seua vida a costa de petites mentides: "Y eso era bueno: al precio de una mentira pequeña, compraría una verdad grande", arrossegant a la seua amant a la depravació del seu desamor. Però, per si de cas es presenta l'ocasió, he decidit guardar els meus guants destrossats de ciclista perquè la llista de malparits que vull desafiar està fent-se més llarga que l'agonia dels pobres grecs. Sí, Theo, com em vares dir un poc abans de morir d'eternitat: ¿quantes fronteres haurem de creuar per arribar a casa? Una abraçada.

dijous, 9 de febrer del 2012

La conjura dels necis


Coneixeu la novel·la del John Kennedy Toole? No? Doncs paga la pena. Punt. Fins ací la meua carrera com a crític literari. No només sóc un neci, a més, els meus enemics en la neciesa s'han conjurat contra mi. Dimecres passat, dia 1 de febrer -mal començament, sens dubte- vaig fer ruta amb un bon amic que no veia fa força temps. Vàrem quedar a Meliana, on ell viu. Feia fred, però el dia era molt guapo. Només arribar a la travessia d'Albuixec el meu amic va punxar a la roda del darrere. Com que no portava càmera de recanvi -i les meues no li servien, que ell la duu més llarga, la vàlvula, vull dir- vàrem tindre que arreglar-la. Bé, poca cosa. Quan tire a guardar els estris, la meua bosseta de ferramentes no vol tancar. La cremallera s'ha trencat. Bueno, pa' d'això estan les butxaques del mallot. Va, tira, anem anant. Faltaven vint pedalades per a arribar a Bètera i noto que la cinta de plàstic que m'acobla el clatell al casc es trenca pel seu costat dret, l'esquerre ja va dir no a l'estiu. Bé, l'arreglarem, què hi farem? Amb tot aquest enrenou, l'etapa, és clar, va ser més curta. Tornem per Foios. A l'eixida cap a Meliana el meu amic trenca un radi de la roda del darrere. ¿Ma fin est mon commencement? Mire de enganxar-li el radi, i que puga arribar a casa. Obrim els frens. Del divendres al Clínic d'Ulan Bator i del dilluns ventós del capità ja us he fet cinc cèntims. Però vet aquí que arriba el dijous. Avui dijous. Malgrat tot, he fet els meus ariketak (exercicis d'èuscar) que ja els hi estic agafant el puntet. La meua dona és a Barcelona fent-li costat a una amiga que té que resoldre uns problemes. I jo, sol a casa amb les bicis i la meua gosseta Mona. Són les onze del matí i li pegue una miradeta al congelador. Bé, em faré unes croquetes de pernil. Però què és açò? Dos dits de gel i neu al no-frost? La mare que em va parir i que va parir al maleït no-frost dels collons, i perdoneu la boqueta, però no n'és la primera vegada que s'estropella. Ja estem altra vegada amb la merda aquesta de la nevera d'aire? Si no fa mig any que la vàrem arreglar! Doncs sembla que el gel ha bloquejat el ventilador, i caput. Au, demana als veïns si poden guardar alguna cosa al seu congelador per a no perdre el teu particular dipòsit de queviures. Gràcies, gràcies. I ara, desconnecta la nevera. Deixa oberta la porta del congelador. Posa-li draps i tovalles, i un calefactor que accelere el procés de liquació i assecament. Ah, que et tens que anar al curro. Doncs au! Valenbisi i manta. I la classe i els ariketak tindran que esperar dijous vinent, que tens que tornar a casa teua no siga que la Mona -la gosseta- haja començat a desfer la draperia. I, a més, has de repetir l'escalfament del punyeter no-frost i eliminar del tot aquest gel amagat que pot trigar hamaika urte -onze anys- com a mínim, en desfer-se i començar a funcionar com toca.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Canción del grimpeur pirata


Con diez dedos por banda,
viento en proa que bici frena,
nada corta y menos, vuela,
un ciclista pequeñín.
Grimpeur pirata que llaman,
por su locura, el Vicicle,
en todo puerto que se cicle
del uno al otro confín.

El frío en su faz riela,
en la oreja gime el viento,
y alza en forzoso movimiento
olas de sudor y baba;
y ve el grimpeur pirata,
cantando ahogado en la bici,
Absinthe a un lado, al otro Valenbisi,
y allá a su frente la cueva de Alí-Bába:

"Rueda, ciclo mío,
sin temor,
que ni enemigo impío
ni tijeras, ni venganza,
tu sueño a torcer alcanza,
ni a sujetar tu ilusión.

Nunca pesas
hemos hecho
a despecho
del fitnéss,
y han rendido
sus embestidas
cien ventiscas
a mis pies.

Que es mi bici mi tesoro,
que es mi dios pedalear,
mi ley, verso y aliento,
mi única patria, rodar.

Allá muevan feroz lloro
ciegos reyes
por un gramo más de oro;
que yo tengo por indigno
cuanto abarca el latrocinio
a quien nadie impuso leyes.

Y no hay cima,
sea cualquiera,
ni ataque
a traición,
que no sienta
mis razones
o argumentos
sin concesión.

Que es mi bici mi tesoro,
que es mi dios pedalear,
mi ley, verso y aliento,
mi única patria, rodar.

A la voz de "¡racha viene!"
es de ver
cómo se aferra y previene
la embestida a superar;
que soy el rey del pedal
y mi furia es de leer.

En las mesas
yo divido
lo comido
por igual;
sólo quiero
por riqueza
la belleza
del pedal.

Que es mi bici mi tesoro,
que es mi dios pedalear,
mi ley, verso y aliento,
mi única patria, rodar.

¡Sentenciado estoy a muerte!
No me río,
no me abandone la suerte.
Del mismo que me condena,
veremos su miseria en antena,
quizá en su propio desvarío.

Y si caigo,
¿qué es la bici?
Por ganada
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo,
con un canto,
describí.

Que es mi bici mi tesoro,
que es mi dios pedalear,
mi ley, verso y aliento,
mi única patria, rodar.

Son mi música mejor
rodamientos,
el susurro y primor
del tubular de fina seda,
del negro asfalto que embelesa
y el rugir de mis jadeos.

Y del trueno,
la lejanía,
y del viento,
su ausencia,
no me duermo
ni sosegado,
o arrullado
por creencias.

Que es mi bici mi tesoro,
que es mi dios pedalear,
mi ley, verso y aliento,
mi única patria, soñar".

dissabte, 4 de febrer del 2012

Dia d'estiu a Ulan Bator

Els companys de l'amic mongol sense ulleres de sol

Avui, un dia normal,
dins l'anormalitat,
és estiu.
Fa calor.
Ovidi Montllor

No sabria dir-ne com va anar, com és que ahir divendres, desprès de la visita al traumatòleg i la ja clàssica incompetència d'aquest servei del Clínic -la sensació era com estar atrapat en el temps d'aquella pel·li sobre el dia de la marmota, la coneixeu?; que em varen rebre, passada una bona estona de l'hora pactada, amb un amabilíssim: no, usted a la sala de yesos, ¡per l'amor dels déus pagans i del cristià, tots plegats!, què és açò!, que fa sis mesos llargs, ben llargs, que em vaig trencar el colze i me'l volen enguixar ara?, precisament ara, que no en tenim ni pa' algeps?-... Tornem-hi, i perdoneu la digressió: no sabria dir-vos, anava dient, com és que en eixir de l'hospital i pujar-me a valenbisi vaig acabar arribant a les portes mongoles d'Ulan Bator, la capital nacional més freda del món, amb permís de Terol, of course, Teruel también existe. Anava pelat pel fred, i pel poc però selecte pèl que em queda pel damunt del pensador. Amerat pel dintre -ja sabeu, no sé pedalar tranquil- i gelat per la perifèria. Els ulls plorosos, el nas amb aquesta sensació interna d'una casa buida, les habitacions de la qual fa anys varen fer mudança. I els llavis... Ah, els llavis, doncs com quan traspasses el nombre reglamentari de glopets de chartereuse. I parlant del que bec, o ensume que bec, que ja no ho sé, vaig traure la petaca. Glup, glup. Bé, açò és una altra cosa. Ei, xato -perquè ací, a Ulan, tots són molt xatos els mongols- on puc trobar la rotonda pa' l'A7, direcció València, que dec haver-me passat de rotonda i no sé on sóc?... I es quedà mirant-me amb el seu somriure asiàtic amagat rere les seues ulleres de sol mentre repetia: A7 Valencia dirección chato eh donde encontrar puedo?... Bé, sí, qué difícil lo hacesMal difícil mongol tú lo haces -em contestà. Es a dir, vaig comprendre, intuïtivament, que el mongol és un castellà amb hipèrbaton abissal. Com si férem un cafè licor de castellà i èuscar... Licor?, licor alguno dicho ha?... Trac la petaca i li oferisc un glopet al meu amic mongol, que tot i el fred que pela duu només uns calçotets, un parell de manegots, botes cool i un casquet fashion… Gracias asko. Glup, glup, glup, glup, glup, glup… Molt d'asko no li ha fet, no. Ei, i sense parpellejar. Bé, això em sembla. M'explica on sóc, i la situació: sembla que en superar els zero graus ja és estiu al tall mongol, informació que jo tinc que interpretar escoltant de la fi al començament, com el rondó del Machaut. De dreta a esquerra, si més no, que és com escolten els musulmans i tots aquells que escriuen amb signes semítics... I els bascs… I Góngora. Quin engorroniment el Góngorrra, per favor. Si el mateix nom ho diu tot… Mongol nacional poeta Góngora esTú ni eso te crees -li conteste amb un més que perfecte mongol… Góngora mongol sí… Bé, si algú m'hagués dit, al dematí del divendres camí de l'hospital, que cap a les dos de la vesprada estaria barallant-me pel patrimoni gongorià amb un mongol a les portes d'Ulan Bator, li hagués dit que la culpa de tot plegat la té la sala de guixos del Clínic, la meua inveterada afició al chartreuse o, ara que pense… Qué, con gafas de sol, haces?... Letizia mongol es ere bai… Mira, aquest patrimoni no te'l discutiré, pense, tota pa' tu i la gran Mongòlia. I com que n'estic cansat i més gelat que un poll, tinc més fam que garró, i el culteranisme mongol em té fins a l'Argote, li faig el signe universal d'on collons puc menjar. I em passa una targeteta amb l'adreça d'un carrer de París, rue Cliquet des Chevaliers, cantonada rue de l'Absinthe, d'un restaurant que li diuen Chez Vic -de què em sona?- al costat del qual l'Església de Sant Joan de l'Hospital n'ofereix menú stripper a la memòria del josemari. Però açò està on Cristo va perdre el gorro… I em fa que no amb el cap. Que està a la pròxima rotonda a mà dreta, diu… I jo li faig el signe universal de que m'he quedat amb la seua cara i que tornaré per a fer-li una de nova si és que em menteix. Però els dos sabem la manifesta impossibilitat de distingir dues gotes de mongol, i més si de sol ulleres en duen. Cèntims cinc del menjar faré us. O com n'és de necessari l'exili interior.


Caviar mongol