dissabte, 1 d’octubre del 2011

Instruccions per a pujar en bicicleta


Al cronopio dels cronopios

Mai no haurà deixat d'observar ningú que amb alguna freqüència -més promiscua a la primavera i la tardor- els tubs d'acer, d'alumini, de titani, i fins i tot els de fibra de carboni, que habitualment formen part de les més variades edificacions i estructures urbanes, s'allunyen d'aquest ús tan pragmàtic, i es reuneixen al voltant i sota la geometria triangular d'un diamant, mirant de servir com a vehicle del somni més inversemblant, caminar sense tocar la terra. Aquest propòsit s'aconsegueix quan el susdit diamant de tubs, amb tota la fulgor que la seua naturalesa enlluernadora dimana, arriba a un pacte honrós amb un parell de rodes qualsevol. D'habitud aquest acord obliga a les susdites rodes a dur-lo a tot arreu com si fos un bastidor que en justa correspondència les permetrà gaudir, al seu torn, d'un delicat equilibri viatger. Heus ací que el que anomenem bicicleta no és sinó un diamant amb rodes, passejat amunt avall segons la destresa del tercer en discòrdia, que per extensió de la qualitat cíclica de la roda, li diem ciclista. El primer a tindre en compte és distingir la part de la bicicleta que deurà vèncer l'oposició del vent, amb la producció del moviment -d'ara en davant proa-, de la que quedarà al recer del nostre cos -que li direm popa-, i que no sempre resulta fàcil de distingir, de primer antuvi, al cas dels monocicles. Però una peça essencial, el selló, a un dels cantons superiors del diamant, pensada per a alliberar les nostres cames del pes del cos, ens permetrà, per la seua ergonomia, ubicar definitivament l'anatomia bicíclica, i la nostra mateixa. És a dir, quan noteu ben acoblada la vostra pròpia popa al seu damunt, la proa de la bicicleta serà al vostre davant i la seua popa darrere la vostra pròpia popa. Propiciada per l'acord al que varen arribar els seus dos principals elements constituents -la pedra i el cercle- notareu instantàneament una clara inestabilitat de partida. Desequilibri que deureu ignorar -però mai no oblidar- per a tractar de superar-lo amb el vostre pedaleig. El pedaleig consisteix a la conjunció de diverses parts coordinades del vostre cos -alliberat de les cames i viceversa- amb la tendència que la geometria de la pedra i l'obstinació del cercle mostren per anar cap els costats. És molt recomanable que recolzeu els dos principals servidors del cos, abreviadament mans, a una mena de cornamenta que es sol instal·lar a la proa de la bicicleta, al cantó contrari d'on es troba el selló, anomenat manillar, i que us permetrà no ser esclavitzats pels capritxos rondinaires propis dels cercles en moviment. En perfecta sincronia amb la postura anterior, i abans de donar la primera pedalada, intentareu alçar el vostre cap lleument amb una gradació que copse l'horitzó i alhora el terreny relativament proper que teniu al davant, i que vigilareu amb l'eficiència dels guaites. Mai no deureu abaixar aquesta graduació fixant els ulls en la roda del vostre davant, perquè sereu captats per la natura hipnòtica del cercle, i, en relació directa amb la intensitat de l'abducció, trontollarà el sempre inexplicable i delicat equilibri subseqüent a la primera pedalada. La intensitat de la respiració us serà dictada per la pròpia història del terreny com a síntesi suprema de realitat i desig, de dificultat i afany. El que cal fer desprès, el pedaleig, està perfectament descrit al manual intitulat Instrucciones para subir una escalera, del mestre dels mestres en veure les coses de l'altre costat de l'espill, i que diu: "Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie). Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso." Només cal que substituïu graó per pedal i escala per bicicleta.

7 comentaris:

  1. Genial, Julio Cortázar me encanta. Muy buen texto, yo ayer casi tengo una accidente en bici pero nada grave. Un saludo y enhorabuena por el blog.

    ResponElimina
  2. molt bó el post.Enhorabona i el Cortazar tb genial!!!.beset.

    ResponElimina
  3. i*, gracias y bienvenida. Me alegro que no pasara nada con la bici. Cortázar es un buen amigo para cualquier situación. Un saludo.

    Gràcies, Concha. El Cortázar sí que és genial, i no jo. Saps que ho dic de veres. Un bes.

    ResponElimina
  4. Esplèndid escrit vicicle...jo necessitaria cronopis ,fames i moltes més instruccions per tal de fer de la bicicleta el meu cavall amb rodes... Bon diumenge!

    ResponElimina
  5. Gràcies, Elfree. N'hi ha de cavalls per tothom, i també bicicletes. Bon començament de setmana.

    ResponElimina
  6. Em temo que sóc de les que confonen el peu amb el peu, i això sempre em resulta traumàtic a l'hora de pujar escales, i bicicletes també :(

    ResponElimina
  7. Doncs demana-li consell a l'escala o a la bicicleta i elles et guiaran amb la cosa aquesta del peu i el peu. ;)

    ResponElimina