La veritat… No, com ara diuen els joves: en verdad… Doncs sí, en verdad, en verdad os digo… I què dir? Heus ací el vertader problema. O com dir? Quantes vegades aquests apunts van eixint al recer de les pedalades que done sense gaire convenciment, però que en fan del dubte camí. De les paraules que cerquen el prestigi que els nostres actes no en tenen ni mai no tindran, perquè només és la impostura dels fariseus el que fa el dictat o el que proposa el moviment d'una esfera celeste, musica coeli. Qui, si no, podria arribar a creure's la fatuïtat que qualsevol banalitat implica? Qui, si no, recolzar el tret amarg dels subterfugis? Tu, fill meu, faràs el que jo et diga. Doncs la meua ambició i feblesa han podrit el que fa temps algú anomenà ànima. Al fons abissal del negre pou només hi trobaràs mediocritat, el pitjor, el que jo mateix sóc. Pren nota d'aquesta cara d'escopinada d'odi que l'espill dibuixa. A poc a poc et semblaràs a ell. Però veig que m'estic posant massa estupendo -que diria Max Estrella. I és que estem més perduts que Carracuca -que deia el meu pare. Si més no, dels deuets que fins ara ens permetien dormir la son injusta dels justs. Dormir al somni del que mai no acabarà passant. La literatura barata d'un best seller a càrrec dels pressupostos d'Estat, apartat fons reservats per tradició com a suma de dolents costums. Així, ¿puc creure en alguna cosa més enllà d'un parell de rodes ben equilibrades? Roda fina, of course. Aquestes sí que són dues princeses com cal. Perquè són un somni que ens obri els ulls a la bellesa d'una copa de fi cristall, el son de la qual és l'afinació justa de cadascú dels seus radis. I li afegim el vi, lleument roig de la sang. Hem pujat un to i mig, i la roda serà més dura, més ràpida, més trencadissa, però. I segueixes el seu moviment d'infinits punts doblegats a passar per les forques caudines del punt de fuga que el teu esguard ha fixat a l'horitzó inexistent. I sents una alegria profunda en comprovar que resisteix la melodia assignada, la veu pròpia del duo compartit amb l'altra donzella. Veus blanques d'un somni verge. Giravolta la roda en un encís de foc. Sempre igual i sempre nova. Inestable i perfecta. Imperfecta i estable. I ara m'acoste quasi a l'altura del frec i rep el bes de cotó fresc que els infants tenen de donzella o les donzelles de somni.
Vaig començar el batxillerat amb només deu anys acabats de complir. Com que els feia el setembre i la llei permetia anar un any avançat, doncs allí em teniu. Un pocasolta que no recordava haver-hi estudiat mai de la vida oficiant de capdavanter dels pupitres. Els meus records de l'escola només són els interminables càstigs "no hablaré más en clase", que al capdavall els acabava d'escriure la mare, el pentinat gloriós de la senyoreta Lucy i el terror amb nom femení músic poètic i cognom d'un barri de raval granota: doña Carmen O.... He de reconèixer que llevat el que feia a casa i amb els amics, no havia gens que m'interessés. A casa, bambar -extraordinari verb que es conjuga amb una barreja de passeig indoor encuriosit -furonejar- mandra existencial i pensaments dispersos al besllum d'un sol esmicolat pel magnolier del jardí. I de tant en tant el piano, la bici indoor, fullejar els llibres de l'avi amb ulls engrandits pels hierofants i les dones nues de pretesa composició artística, i fer-li la punyeta a la meua germana i les seues amigues, és clar. Amb els amics, al carrer, el rotgle i els xavos negres, la trompa -res de peonza-, las canicas -també dites el güà- i les telles -res de tejos. Ah!, i la bici outdoor. El camí fins a l'institut on vaig fer el batxillerat i el COU -l'IEM Sorolla- era un sinuós sender que començava al final del carrer on jo vivia i que s'endinsava per camps de diversa coloració i aroma -cebes tendres, lletugues, tomates, creïlles, pastanagues…- on de tant en tant havia que botar alguna sèquia i pagar peatge de por a la casa que els gitanos havien okupat al bell mig d'un solar de confós extraradi i horta, i que devies travessar gairebé pel seu dintre. Aquest camí igual el feia tot sol que acompanyat. I quan el feia acompanyat, ara me n'adone que ho feia amb Rajoy. Sí, el que heu sentit, el Mariano Rajoy, que en aquell temps li deien Àngel C.A. A.C.A. -sense segones, per favor- era un xiquet estrany que vivia al girar la cantonada, al carrer del darrere. Tímid. Curt de paraules pròpies, només feia subordinades recitant la lliçó que els profes li alabaven amb el somriure satisfet d'un treball pedagògic ben fet. Amb alumnes com ell la cosa era molt més fàcil, no cal dir-ho. Donada la proximitat dels domicilis habituals acabàrem fent-nos una mena de companys de ruta, sense bicicleta. Recorde una vegada al carrer on ell vivia, que la meua mare i jo ens varen topar amb l'Àngel i el seu pare, una mena de Príap sorià o val·lisoletà -que ara no me'n recorde- faldiller i amb tendència a caminar amb el pit dues passes per davant dels seus peus. Li la pegava a la seua dona, i les males llengües deien que també ho feia sense el "la". Preguntada la meua mare pels meus èxits acadèmics, el buit va ser tan descomunal i profund com un forat negre interestel·lar -tot i que ara diuen que no són tan negres; bé, com el xavos, que els hi deien negres quan la seua realitat cromàtica era roja ennegrida pel coure que portaven. Pues aprende de Ángel, que este trimestre ha sacado todo sobresalientes. La punyalada a la mare va ser trapera, perquè girà cua gairebé sense dir-li adéu. Jo em vaig quedar igual, la veritat, encara que hagués volgut aclarir-li que estudiant com ho feia l'Àngel no li veia el mèrit, lo notable hagués estat l'inrevés. Perquè el que resulta inquietant és justament aquest inrevés, no passar pàgina alguna de llibre conegut i aprovar, pels pèls o pels pals a evitar. L'Àngel era bona persona, potser massa bona. Un tros de pa. Amb onze o dotze anys encara no sabia que a la tèbia se li deia espinilla -canella- com el colp a l'espinilla, perquè mai li havien donat un bon puntelló en aquest indret de l'ànima, de com fa de mal. I és que l'Àngel xutava amb la cama recta impulsada des del maluc i amb el cos com un pal. Un xut més buit que el forat negre de la meua erudició. I per tant als partits de futbol que fèiem de tornada a casa -on més d'una volta venia la meua mare a buscar-me, i la que m'esperava- es quedava a la banda, no l'agafava ningú. Ja sabeu, els capitans feien la tria i l'Àngel sempre anava desparellat, que no sé com s'ho feien. La part positiva, mai no arribava tard a casa. I la seua mare, que era coixa i portava una sabata amb una sola compensatòria, doncs no tenia que trepitjar els inestables marges dels camins de l'horta. Conclusió, ara que tot sembla indicar que l'Àngel acabarà a la Moncloa, potser continue igual de maldestre amb la pilota, i encara no s'haja adonat que per colpejar amb la dreta, la cama esquerra deu estar a l'altura de l'esfèric i amb una lleu inclinació del cos cap el costat contrari del lloc per on llances el xut. La mà dreta cap enrere i l'esquerra al davant, al vent de cara. I sense paper, Mariano, sense paper. T'ho diu un amic de la infància…. Ei, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... Escolta, però el Mariano no feia bicicleta?… Ja la tenim. Duran, toca la bateria i deixa de tocar-me els...
Havia estat un fum d'anys dient-me que la cosa no n'era per a tant. Que qualsevol podria entendre el que havia passat. Que el cos té les seues raons que la raó no entén i viceversa, és a dir, que la raó pot arribar a decisions que gairebé tothom, millor, tot cor, llevat dels psicòpates, diria no tindre cor per a suportar-ho. Però alguna cosa no acabava d'aclarir-se al meu cap perquè, tot i les meues coartades, un oscil·lant sentiment de retret m'envaïa amb la imprevisió dels creditors. Tot i això, anava fent, anava tirant. Fins que en una de les seues escomeses es va afegir un nou pensament que em deixà força ferit. ¿I el temps? ¿I el temps que ella havia malbaratat en mi? Hauria hagut de tindre la saliva gruixuda d'un regal amb l'embolcall del desamor, de l'absència de matisos, de sortir del pas, però va ser a l'inrevés. Perquè ella, i no altra, hi va traure d'on no n'hi havia, hi va fer possible l'ofrena que jo mai no vaig tindre prou en compte. Aquell detall amb nom i cognoms. Pensat per a tu i no per a qualsevol que no es digués jo. Un temps dedicat a tu, ocupat en tu. I la vaig decebre, la vaig ferir només per amortitzar els meus desitjos primaris, els meus instints. I vist així, vaig comprendre que aquella petita profanació adquiria la dimensió d'un ultratge, d'una violació en tota regla de la seua intimitat més delicada. Una joia que, tot i l'estimació compartida, acaba a la casa d'empenyoraments barrejada amb totes les seues pertinences emocionals. Adonar-se'n, traspassat el bell mig del camí, suposa que el retorn és llarg i el retrobament un incert substantiu, una penyora implícita al protocol de les disculpes, dels perdons. Un recargolat sender ple de pedalades que em va retrobar amb les paraules perdudes d'un amor furtiu estès a l'habitació del costat. On entrava d'amagat aprofitant-me de la seua tristesa, del seu abandó endèmic. I a l'endemà em recordava per la urgència dels meus dits, la brutícia dels llavis. Però jo ja no hi era. Només el record continuava donant-li explicacions innecessàries d'un temps que mai no sabrem com el vàrem viure en un lloc de tan confoses lletres i sons, de paraules superposades. D'una realitat ofesa sota nominatius, genitius i acusatius -sobretot acusatius- d'attrezzo tragicòmic. D'un món on només el suau rodar d'una bicicleta podia desballestar sigil·losament el buit colossal d'un edifici de negacions. I a poc a poc, com si el sedós lliscar del cautxú fos un sortilegi, el temps anava retrobant les paraules primeres, aquelles que l'havien vist nàixer i que portaven imprès el moviment de la seua ànima. I vaig mirar d'escriure'l.
El que semblava una frivolitat, una futilitat, una d'aquelles coses que li dies al pare de xiquet i que era despatxada amb el comodí de no digues més tonteries, doncs resulta que és el principi d'una de les majors obres de la literatura universal. Li pegues un mos al temps i et surten set volums que et trenquen els esquemes que mai no havies fet. I avui, quan tornava d'aquest regal que suposa una etapa ciclista en dimarts -i demà dimecres potser una altra- m'he adonat per enèsima vegada de la profunda importància de la nimietat. En un punt indeterminat del camí, als voltants d'un no-res ple a vessar d'horta, m'ha aclaparat el flaire de la flor del taronger al bell mig de la tardor. No entenc de cultius, i menys de varietats de taronges. Però la veritat és que tenim aroma de la seua flor gairebé tot l'any. I tot i que el més adient és cap el març, a mi sempre que besa el meu nas em sembla que sóc a la primavera, i em sembla que n'estic enamorat de una jove rossa -la meua Albertine o Odette particular- amb la que passege pels marges dels camins d'extraradi on un petit hort de tarongers abandonats fixarà fins a les cendres futures el bes furtiu i la flor més blanca i de perfum tan perfecte com el primer amor. I pensava en aquestes nimietats, quan arribant a la localitat de Foios un daltabaix aromàtic ha desfet el meu somni vaporós amb la despreocupació que la mà dreta aparta el fum d'una cigarreta davant el nas. La cua era llarga. Anaven a poc a poc. Empastifats de diumenge en la roba, els pentinats i la barreja agra d'olors i maquillatge de les grans ocasions. Anaven a rendir comptes amb els seus morts. Més enllà de la paranoia wagneriana i romàntica en general, avui he viscut en les meues carns aquest inversemblant idil·li d'amor i de mort, d'Eros i Tànatos. Passant pels records amb la velocitat que la meua bicicleta em permetia. I la següent tonteria en la que he perdut el temps perdut ha estat rumiar qual serà el darrer olor que percebré abans de pujar a la barca del barquer perdut entre les dues voreres del riu on Heràclit va perdre el seu prestigi personal. El que us deia, nimietats.
A la ciutat de València no tenim pont, però sí tenim pont. És a dir, que el dilluns 31 de demà dilluns se'l guarda l'autoritat competent per a millors ocasions, falleres, no cal dir. Però malgrat tot, tenim pont. Un pont un tant especial que ho hem pagat com a mínim tres voltes. Un pont, però, que malgrat la seua poca experiència com a tal, ens permet paradoxalment travessar la barrera del temps real i anar albirant el que serà el seu futur més pròxim com a imatge d'aquesta reconversió salvatge que la ciutat està gaudint. El Palau de les Arts reina Sofía, en saló de bodes i comunions. L'Àgora, en dutxes comunitàries o saló de banys, pilota va pilota ve. El Museu de les Ciències Príncep Felip, en una barreja de Mecànica Popular i Los experimentos del profesor Franz de Copenhague.És el que té un matí de diumenge aigualit. Baixes al carrer a fer una passejada pel port amb la bici, no siga que el ruixat et pille a 40 quilòmetres de la city, i la realitat més cruel et cau al damunt com un xàfec de despropòsits. El susdit pont va nàixer amb la seua passarel·la trencada. Mal auguri? Potser, però és el que tenen els ponts llevadissos: ara passes, ara no passes, ara… El varen dissenyar per a la dàrsena interior i tenia que ser el pont ferrocarril més gran d'Europa i el primer a Espanya d'aquestes característiques. Crec que ens varen xafar les dues guitarres. I a més, els catalans. Com a mínim, una, els catalans. Mal començava la cosa. Primer pagament. I entre rancúnies i enveges com escopinades, ens va caure al damunt l'America's Cup. Ara, se van a enterar esos… Rita, Rita, es que el puente ya no se levanta. Y hemos construído un pontón a su lado para el tráfico rodado. Es un dique. Eso no lo tira ni dios… Hostia, pues es verdad. Con lo que costó el puente para sacar los containers con los camiones. Pues haremos un canal lateral para dar salida al mar a la dársena. Porque la America's Cup tiene que estar dentro de mi dársena. Segon pagament amb dic inclòs. Però voltava pel port un vell de monyo blanc amb una obsessió que ningú a la nostra terra compartia fins llavors. Paco, tenemos que hacerlo… ¿Aquí, Bernie, cómo eres?... Para qué están lospuentes, si no?... I varen traslladar el pont. I el varen encastar al canal. I passà de ser pont llevadís a corredís. Ja no s'alçava orgullós cap al cel -bé, ja va de temps que no ho feia, la veritat- sinó que girava com un lladre avergonyit la cantonada. I només una volta a l'any servia per a curtcircuitar al pobre port que el va veure nàixer. Tercer pagament. Però heus ací, que aquest matí revelador ens ha mostrat als quatre gats que hi érem per les seues contrades, el seu oprobiós futur, la seua més que possible reconversió salvatge en passarel·la de correcamins. Perquè el vell cendrós va avisant que toca el dos. Els vaixells ja fa temps que pegaren a fugir. I aquest maleït pont que va nàixer amb la passarel·la trencada, sembla ser la replica fallera del mític pont ferrocarril sobre el riu Kwai.
Anàvem a peu. Sabates de Segarra -Vall d'Uixó- amb sola de roda de camió, em deia el pare. Indestructibles. Sempre que hi hagués temps -i sempre hi havia, no cal dir- anàvem a peu. Pujaven per l'Avinguda del món, pel camí del port amunt fins l'encara fumosa estació d'Aragó. Només mercaderies, és clar. Que els passatgers havíem de fer una bona passejada, valga la redundància, fins l'Estació del Nord, si en volíem anar pel mateix camí de ferro cap el mateix punt geogràfic, el nord que acabava al Magistre, un lloc indeterminat entre l'horta d'Alboraia, Meliana i el Paradís. Acabada l'Avinguda, saludada l'estació baturra a mà dreta, començava l'Albereda. Territori de pètals malbaratats, de plàtans d'ombra reprimida, fires obertes en canal on el meu cor bategava de por i llums trencades sobre el cel fred de l'abandó, les panotxes i els petits aparts romàntics que encara no comprenia, que només algun dia podria mirar amb l'esguard adient, aquell tocat de música, de música amb gestos de cortesia que mai no vàrem entendre. Ignorades les casernes i les torres, arribàvem als jardins dels Vivers i rebíem el flaire untuós dels hàlits matiners d'una arboreda compungida, obligada de mixtures impossibles i desencisos previsibles. Ja quedava poc. En arribar al museu de belles arts, giràvem a la dreta pel carrer Alboraia, i el pare i jo érem al davant del camp de Vallejo, on vaig presenciar en directe, en viu, els meus primers partits de futbol. Com que no pagàvem entrada, que ens colava un dels seus nombrosíssims amics, el pare i jo vèiem el joc des de la tanca que rodejava el camp, en primera línia i dempeus, en primer xut, com si diguérem. Les jugades per la banda, molt més habituals en aquella època -imagine que n'hi havien molts interessats en emular el Gento- eren seguides per mi amb uns ulls atemorits i un nas profanat pel liniment Sloan dels jugadors, que, pel que es veu, no només el fèiem anar a dojo a casa, sinó també a l'estadi. Bé, als vestuaris. Lloc, on en acabar el partit, recalàvem tots dos per parlar amb alguns dels futbolistes, que també eren coneguts del barri. L'Odissea havia començat ben d'hora. Un tassó de xocolata i un croissant o ensaïmada, o, si més no, un entrepà de creïlles xafadetes amb blanc i negre o de truita de creïlles eren les meues barretes energètiques dominicals. Sempre he sigut de bon mos als matins, ho reconec. Però els diumenges de partit als matins no em passava ni un got d'aigua. La mare m'embolicava l'entrepà en periòdics i el portàvem al damunt fins que el nerviosisme del dissabte a la vesprada començava a confondre's amb l'aroma dels massatges improvisats d'última hora i els laments de les derrotes sempre injustes. Però més d'una volta l'entrepà tornava a casa sencer. Massa emocions. És que tinc un nus a la gola... Això, dels nervis... Què delicat eres… I als peus, els talons nafrats. Jo hagués preferit fer el camí en bici. Però no era el costum. Un pare i un fill en alegre camaraderia camí amunt pedalant com dos bons amics? No. No era el costum. Millor deixar-ho estar. Retrets ara? Ah, quina tonteria. Oi que no, pare?. Escolta, saps que el Levante va lider de la classificació? I portem casi déu jornades. T'havia dit que érem a primera, no? Ja saps que a vegades me n'oblide de segons quines coses.
Ah, pobres, són tan rematadament desmanyotats. A qui se li acut? Que no es prenen la molèstia de confirmar al mirall el seu aspecte toix, estúpid? Em sap tan de greu trobar-los esclafats al marge dels camins. Aquelles boletes grosses que s'unflen parant les seues punxes com avís de l'infortuni d'una carícia, convertits, si més no, en estoretes d'anar per casa: que algú li ha donat per donar-li, una passada i altra, donar per donar-li, així; li ha donat per donar-li, dèiem, repetint la passada -com cal, com toca, com ha de ser, i van tres- de cera, i tots arrimem el muscle -bé, els peus- per tal que lluïsca i llua com mai no ho farà el de la veïna, no cal dir. I serà gràcies a ells. O potser, per a esquenes salvatges, farà de manyopla exfoliant en la darrera dèria de tothom de llevar-se del damunt els pecats acumulats pels desitjos mai no dits de tan malparits. Pesats i foscos, què és el que busquen a la fosca nit de la carretera? Emboscats als matins rere els matolls de fenoll i els caragols secs de sol. Mimètics al deler del vol somniat dels ciclistes que passen al seu costat sense dir-les adéu, hola o què tal. Ignorats de la vida, i commiserats en la mort. Enceten, quan l'horabaixa s'esmicola sota les pues dels estels, el seu particular viatge a la nit. I proven de pujar a una bici. De no trontollar a les primeres pedalades. De mantenir no només l'equilibri, sinó de fer-ho amb un cert estil, amb la impertorbable delicadesa que el so de l'aigua lliscant camí avall ha après del routier, i viceversa. Però el costum no els hi deixa. Els hi costa déu i ajuda de tan maldestres que semblen ser. Feixucs d'ànima, curts de paraula, no n'és fàcil deixar-hi anar el caire obtús del seu ball. Al capdavall, però, algú d'ells ho aconsegueix. S'alcen per damunt del seu propi somni, més enllà del que altres no gosarien imaginar. És vulgar la cua fatxenda del tito, del paó. Avorrida la pluja d'estels. Obvia la freqüència de les margalides. I aquesta nova elegància mai vista, no pot acabar sinó trepitjada per l'enveja del que mai no podrà ser sinó una llauna incapaç de mantenir l'equilibri amb menys de tres rodes. L'enveja enverina l'elegància de l'eriçó.
LAS TRES BRUJAS. El sapo llama. ¡Vamos en seguida!
Hermoso es lo feo, y feo lo hermoso:
¡a volar! al aire sucio y asqueroso. (Se van.)
(Shakespeare, Macbeth)
I el penell pedala amb la disciplina immaculada del carter que mai no truca dues vegades perquè té el cor innocent dels que beuen vi a l'ombra amable dels sons gestuals i els llavis que no volen saber res de les paraules ja que tot està dit si a ell li diuen Campió Faust Campioníssim perquè el seu millor amic i enemic és Bruno de Bartali cognom no dit del seu gos però àngels tots dos mentre escolten a Glenn picar de dits al piano un Bach en do menor com el Kírie de Mozart que sona sobre les aigües que miren de trencar l'amor dels homes amb els diners del déu dels diables negres asfixiats només de veure al racó d'aquell cau on les tres bruixes de Macbeth llepen polos de granota un petit avís del Monsieur Hulot fent vacances ovidianes envoltades dels records de la Josephine i el Fred o el somriure caníbal de l'Eddy trontollant costera avall al compàs suïcida de la guitarra d'un gitano compatriota fins a Marsella port de vida i mort de port que decir un puerto es decir algo ha muerto com els hi passa als besos que arraconem a les interlínies dels versos d'amor no dit ni fet però somniat en cadascuna de les pedalades que el carter li fa a les seues rodes de filferro al damunt del penell ocult del món.
Ahir dimecres va fer un matí esplendent. Un suau vent de llevant barrejava menta fresca, polsim d'aigua mediterrània, asperges me, i un xic del penetrant aroma dels records. Besava, a més, la cara de tots aquells que havien pres la precaució, en dites circumstàncies, i per damunt de totes les maleïdes convencions, de parar un instant la seua particular cadena de muntatge i mirar de fer-li un elegant agraïment a la vida. Era un matí quasi ideal. Un matí, on pujar l'Oronet, baixar-lo i tornar-lo a envestir per l'altra banda em sol deixar, com aquell que diu, igual que si no ho hagués fet, no em suposa esforç, és un regal dels déus. Però ahir dimecres tocava patir. I patir de debò. Coses meues. Sacrificis. Esperances. I poques coses fan patir més a un ciclista de carretera que, en un escenari tan idíl·lic per la roda fina, renunciar a ella i agafar la bici dels cautxús grossos, aquella de fer passejades d'horabaixa, camins incerts o sortides a contra cor, només explicables des de la pura i dura addicció. Bufa un vent huracanat que tomba qualsevol aspiració d'equilibri. I quan amaina imperceptiblement, la pluja adoba el sofriment amb noves tonalitats d'inquietud. Però has d'eixir en bici, que és diumenge o dimecres, els teus dies, i amb les coses de l'amor no es juga. I en lloc de quedar a casa, agafes la grossa per acabar adonant-te de l'amargura dels besos forçats. Però ja és tard. I en arribar a casa no et lleves del damunt el regust agredolç de l'egoisme. Però ahir no bufava el vent huracanat. Ni la pluja buscava convertir los hilos de la Virgen en babas del diablo. No. Ahir dimecres vaig ser jo el que decidí d'enfilar riu amunt pel seu llit fins que la ruta verda que acaba en Vilamarxant m'aturés. Una pista de terra pedregosa, de terra batuda -penseu que al ciclista de carretera l'horroritza la brutícia que enfarina no només el quadre, les rodes, els llavis i les celles, sinó el pitjor: tots els pobres engranatges de la maleïda màquina, i que desprès s'hauran de netejar- de terra d'al·luvió, dèiem, amb 19 passarel·les com a 19 ganivetades a l'anada i les mateixes 19, i al mateix lloc, de tornada.
I una orografia on el desnivell de pujada no et permet deixar-te caure quan tornes buscant la costa amb el deler dels mariners a la galerna. Perquè aquest recorregut és un vertader trencacames en els dos sentits. I per patir un poc més, em vaig prometre que el faria sense alçar el cul de la bici. Només amb la força de les cames. Era un petit homenatge. Tot i que l'entrada en algunes de les passarel·les té un angle molt tancat i gairebé et quedes clavat, literalment clavat com una estaca al marge del camí. Però tanta penitència tenia dues companyes insubornables, el paisatge i la música, tot s'ha de dir. Del primer, dir-vos que el pare d'Al-Turab -nom que els musulmans li varen donar a València- mai no ens decep. Vegeu, si no, la seua bellesa impertorbable, aliena a totes les misèries humanes, sobretot aquelles que miren d'esclavitzar més i més als esclaus de sempre.
I de la segona… Ai, de la segona, he arribat a creure que el meu iPod té un sisè sentit -ja m'ho ha demostrat més d'una volta- i fa sonar la música que el meu estat d'ànim necessita. Li faig clic, i comença el ball confós de la Siciliana que Bach va compondre com a temps lent del seu concert per a clavicèmbal i orquestra en Mi major. Per què li dóna aquest caire desesperat? Aquest desassossec shakespearià? Les raons per les quals Mozart va fer alguna cosa semblant ja les sé, però tindré que escorcollar els dietaris i trobar-hi les pàgines de Bach. I desprès del ball, el primer volum del Clave ben temperat. Música d'ofrena. De generosa dació del teu llar per acollir els pensaments més bells dels homes. I al capdavall, de tornada a la city, l'impagable Gerswhin, molt adient si d'homenatges particulars en parlem. Bé. Com que el colze encara no acaba de estar com deuria estar -per fi m'han donat cita al traumatòleg, Viva! Viva!, el 7 de març de 2012, la trompada va ser el 24 del juliol de 2011, no està mal, gairebé 9 mesos, un embaràs, mira, em fa il·lusió, serà xic o xica- doncs el pobre, el colze, ha acabat com el cul, i el cul com un altar de pedra sense sacrifici. I és que jo no crec en aquestes penitències, ni sacrificis, la veritat, però tot el que em diuen el Bach i el Tarkovsky, mentre ho facen amb melodies i imatges esculpides en el temps, va a missa, mai millor dit.
Mai no hagués pensat que ningú dels meus petits sacrificis d'arrels bachianes o tarkovskianes hauria donat tant: s'acaba ETA, s'acaba GADAFI i plou a València. I mireu que el meu objectiu era molt més modest, que no menys important per a mi. Bé, alguns sacrificis paguen veritablement la pena.
Engranatge per engranatge, em quede amb els de la bici. S'han fet a la mida de l'home. Els que aquí vegeu han reduït l'home a la mida de l'engranatge. Dit açò, potser el final de la història és més complex del que haguérem pogut arribar a pensar. Aquest pobre noi, ensinistrat en la complexa tasca d'estrènyer caragols, va acabar foragitat de la cadena de muntatge que al capdavall era l'única raó concreta de la seua vida. Què podia fer? Les seues habilitats laborals no superaven el cop de canell amb el que ajustava, dia sí i l'altre també, les maleïdes i, tanmateix, benvolgudes femelles que omplien les nines del seus ulls apagats mentre girava esquerra, alçava dreta, girava esquerra, alçava dreta. Sí, aquesta alternança, aquesta perfecta sincronització podríem pensar que havia estat una preparació, mai no premeditada, com a infatigable routier, o, si més no, com a pistard de certa confiança. Però no, anem tots ben errats si creguem que el pobre xic engolit per les cadenes que el Henry Ford havia ideat per als moderns esclaus, trobaria la seua alliberació al damunt de l'esclavitud dels pedals d'una bici. La cosa va anar per camins prou més recargolats. Al sortir de la presó va fer una ullada a dreta i a esquerra, i ningú no l'esperava. I començà, sense gaire convenciment, a travessar camí avall. Va arribar al parc. I alguna cosa li va dir que el seu llar hi era. Dormiria als bancs, demanaria almoina i acceptaria el seu nou estatus de pidolaire, de somniador a cel obert. Però heus ací, que mentre feia aquest pronòstic va sentir un crit de socors. A l'altra banda del clos, la veu d'una noia jove demanava ajuda. No s'ho pensà dues vegades. En arribar, la xica tractava de tornar a pujar a la cadira de rodes d'on devia haver trontollat i caigut. L'agafà per les aixelles, i li ajudà a asseure's. Està bé, s'ha fet mal?... No, gràcies. Tot ha esta culpa meua, volia prendre la rosa i he anat per terra. Dit i fet, li tallà la rosa, li la va oferir, i l'amor va obrir els pètals encara humits per la rosada. Els pares, que mai res li havien pogut negar, acceptàrem amb resignació aquell casament sobtat. El patrimoni de la noia, ben administrat pel pare, no parà de créixer gràcies als seus consells i a la natural habilitat del noi d'estrènyer l'esquerra i alçar la dreta, estrènyer l'esquerra i alçar la dreta. Ja sabeu per on vaig. De la nit al dia, però... dels amics als traïdors... el daltabaix del 19 els deixà sense res de res. I ell, amb crèdit ningú, no donava crèdit, al seu torn, als sentiments d'un amor que mai no hagués ni imaginat sentir. Què farem ara, amor meu?... No pateixes, rosa meua, mai et faltarà de res. He pogut mantenir uns valors borsaris que són més que suficients per al nen i nosaltres. Li mentia per amor, però li mentia. No tenien ni tan sols uns pocs diners pel lloguer del mes i el menjar d'uns dies. I passà a l'acció. Aprofità l'únic que sabia fer com ningú, el seu màgic cop de canell, estrènyer amb l'esquerra i alçar amb la dreta, estrènyer amb l'esquerra i alçar amb la dreta. I aplicà la tècnica als colls i bescolls de totes aquelles dones i vídues que pensaren que els seus diners podien ser alguna cosa més que les femelles que ell tornava a portar dins els seus ulls apagats.
