A la ciutat de València no tenim pont, però sí tenim pont. És a dir, que el dilluns 31 de demà dilluns se'l guarda l'autoritat competent per a millors ocasions, falleres, no cal dir. Però malgrat tot, tenim pont. Un pont un tant especial que ho hem pagat com a mínim tres voltes. Un pont, però, que malgrat la seua poca experiència com a tal, ens permet paradoxalment travessar la barrera del temps real i anar albirant el que serà el seu futur més pròxim com a imatge d'aquesta reconversió salvatge que la ciutat està gaudint. El Palau de les Arts reina Sofía, en saló de bodes i comunions. L'Àgora, en dutxes comunitàries o saló de banys, pilota va pilota ve. El Museu de les Ciències Príncep Felip, en una barreja de Mecànica Popular i Los experimentos del profesor Franz de Copenhague.És el que té un matí de diumenge aigualit. Baixes al carrer a fer una passejada pel port amb la bici, no siga que el ruixat et pille a 40 quilòmetres de la city, i la realitat més cruel et cau al damunt com un xàfec de despropòsits. El susdit pont va nàixer amb la seua passarel·la trencada. Mal auguri? Potser, però és el que tenen els ponts llevadissos: ara passes, ara no passes, ara… El varen dissenyar per a la dàrsena interior i tenia que ser el pont ferrocarril més gran d'Europa i el primer a Espanya d'aquestes característiques. Crec que ens varen xafar les dues guitarres. I a més, els catalans. Com a mínim, una, els catalans. Mal començava la cosa. Primer pagament. I entre rancúnies i enveges com escopinades, ens va caure al damunt l'America's Cup. Ara, se van a enterar esos… Rita, Rita, es que el puente ya no se levanta. Y hemos construído un pontón a su lado para el tráfico rodado. Es un dique. Eso no lo tira ni dios… Hostia, pues es verdad. Con lo que costó el puente para sacar los containers con los camiones. Pues haremos un canal lateral para dar salida al mar a la dársena. Porque la America's Cup tiene que estar dentro de mi dársena. Segon pagament amb dic inclòs. Però voltava pel port un vell de monyo blanc amb una obsessió que ningú a la nostra terra compartia fins llavors. Paco, tenemos que hacerlo… ¿Aquí, Bernie, cómo eres?... Para qué están lospuentes, si no?... I varen traslladar el pont. I el varen encastar al canal. I passà de ser pont llevadís a corredís. Ja no s'alçava orgullós cap al cel -bé, ja va de temps que no ho feia, la veritat- sinó que girava com un lladre avergonyit la cantonada. I només una volta a l'any servia per a curtcircuitar al pobre port que el va veure nàixer. Tercer pagament. Però heus ací, que aquest matí revelador ens ha mostrat als quatre gats que hi érem per les seues contrades, el seu oprobiós futur, la seua més que possible reconversió salvatge en passarel·la de correcamins. Perquè el vell cendrós va avisant que toca el dos. Els vaixells ja fa temps que pegaren a fugir. I aquest maleït pont que va nàixer amb la passarel·la trencada, sembla ser la replica fallera del mític pont ferrocarril sobre el riu Kwai.
Anàvem a peu. Sabates de Segarra -Vall d'Uixó- amb sola de roda de camió, em deia el pare. Indestructibles. Sempre que hi hagués temps -i sempre hi havia, no cal dir- anàvem a peu. Pujaven per l'Avinguda del món, pel camí del port amunt fins l'encara fumosa estació d'Aragó. Només mercaderies, és clar. Que els passatgers havíem de fer una bona passejada, valga la redundància, fins l'Estació del Nord, si en volíem anar pel mateix camí de ferro cap el mateix punt geogràfic, el nord que acabava al Magistre, un lloc indeterminat entre l'horta d'Alboraia, Meliana i el Paradís. Acabada l'Avinguda, saludada l'estació baturra a mà dreta, començava l'Albereda. Territori de pètals malbaratats, de plàtans d'ombra reprimida, fires obertes en canal on el meu cor bategava de por i llums trencades sobre el cel fred de l'abandó, les panotxes i els petits aparts romàntics que encara no comprenia, que només algun dia podria mirar amb l'esguard adient, aquell tocat de música, de música amb gestos de cortesia que mai no vàrem entendre. Ignorades les casernes i les torres, arribàvem als jardins dels Vivers i rebíem el flaire untuós dels hàlits matiners d'una arboreda compungida, obligada de mixtures impossibles i desencisos previsibles. Ja quedava poc. En arribar al museu de belles arts, giràvem a la dreta pel carrer Alboraia, i el pare i jo érem al davant del camp de Vallejo, on vaig presenciar en directe, en viu, els meus primers partits de futbol. Com que no pagàvem entrada, que ens colava un dels seus nombrosíssims amics, el pare i jo vèiem el joc des de la tanca que rodejava el camp, en primera línia i dempeus, en primer xut, com si diguérem. Les jugades per la banda, molt més habituals en aquella època -imagine que n'hi havien molts interessats en emular el Gento- eren seguides per mi amb uns ulls atemorits i un nas profanat pel liniment Sloan dels jugadors, que, pel que es veu, no només el fèiem anar a dojo a casa, sinó també a l'estadi. Bé, als vestuaris. Lloc, on en acabar el partit, recalàvem tots dos per parlar amb alguns dels futbolistes, que també eren coneguts del barri. L'Odissea havia començat ben d'hora. Un tassó de xocolata i un croissant o ensaïmada, o, si més no, un entrepà de creïlles xafadetes amb blanc i negre o de truita de creïlles eren les meues barretes energètiques dominicals. Sempre he sigut de bon mos als matins, ho reconec. Però els diumenges de partit als matins no em passava ni un got d'aigua. La mare m'embolicava l'entrepà en periòdics i el portàvem al damunt fins que el nerviosisme del dissabte a la vesprada començava a confondre's amb l'aroma dels massatges improvisats d'última hora i els laments de les derrotes sempre injustes. Però més d'una volta l'entrepà tornava a casa sencer. Massa emocions. És que tinc un nus a la gola... Això, dels nervis... Què delicat eres… I als peus, els talons nafrats. Jo hagués preferit fer el camí en bici. Però no era el costum. Un pare i un fill en alegre camaraderia camí amunt pedalant com dos bons amics? No. No era el costum. Millor deixar-ho estar. Retrets ara? Ah, quina tonteria. Oi que no, pare?. Escolta, saps que el Levante va lider de la classificació? I portem casi déu jornades. T'havia dit que érem a primera, no? Ja saps que a vegades me n'oblide de segons quines coses.
Ah, pobres, són tan rematadament desmanyotats. A qui se li acut? Que no es prenen la molèstia de confirmar al mirall el seu aspecte toix, estúpid? Em sap tan de greu trobar-los esclafats al marge dels camins. Aquelles boletes grosses que s'unflen parant les seues punxes com avís de l'infortuni d'una carícia, convertits, si més no, en estoretes d'anar per casa: que algú li ha donat per donar-li, una passada i altra, donar per donar-li, així; li ha donat per donar-li, dèiem, repetint la passada -com cal, com toca, com ha de ser, i van tres- de cera, i tots arrimem el muscle -bé, els peus- per tal que lluïsca i llua com mai no ho farà el de la veïna, no cal dir. I serà gràcies a ells. O potser, per a esquenes salvatges, farà de manyopla exfoliant en la darrera dèria de tothom de llevar-se del damunt els pecats acumulats pels desitjos mai no dits de tan malparits. Pesats i foscos, què és el que busquen a la fosca nit de la carretera? Emboscats als matins rere els matolls de fenoll i els caragols secs de sol. Mimètics al deler del vol somniat dels ciclistes que passen al seu costat sense dir-les adéu, hola o què tal. Ignorats de la vida, i commiserats en la mort. Enceten, quan l'horabaixa s'esmicola sota les pues dels estels, el seu particular viatge a la nit. I proven de pujar a una bici. De no trontollar a les primeres pedalades. De mantenir no només l'equilibri, sinó de fer-ho amb un cert estil, amb la impertorbable delicadesa que el so de l'aigua lliscant camí avall ha après del routier, i viceversa. Però el costum no els hi deixa. Els hi costa déu i ajuda de tan maldestres que semblen ser. Feixucs d'ànima, curts de paraula, no n'és fàcil deixar-hi anar el caire obtús del seu ball. Al capdavall, però, algú d'ells ho aconsegueix. S'alcen per damunt del seu propi somni, més enllà del que altres no gosarien imaginar. És vulgar la cua fatxenda del tito, del paó. Avorrida la pluja d'estels. Obvia la freqüència de les margalides. I aquesta nova elegància mai vista, no pot acabar sinó trepitjada per l'enveja del que mai no podrà ser sinó una llauna incapaç de mantenir l'equilibri amb menys de tres rodes. L'enveja enverina l'elegància de l'eriçó.
LAS TRES BRUJAS. El sapo llama. ¡Vamos en seguida!
Hermoso es lo feo, y feo lo hermoso:
¡a volar! al aire sucio y asqueroso. (Se van.)
(Shakespeare, Macbeth)
I el penell pedala amb la disciplina immaculada del carter que mai no truca dues vegades perquè té el cor innocent dels que beuen vi a l'ombra amable dels sons gestuals i els llavis que no volen saber res de les paraules ja que tot està dit si a ell li diuen Campió Faust Campioníssim perquè el seu millor amic i enemic és Bruno de Bartali cognom no dit del seu gos però àngels tots dos mentre escolten a Glenn picar de dits al piano un Bach en do menor com el Kírie de Mozart que sona sobre les aigües que miren de trencar l'amor dels homes amb els diners del déu dels diables negres asfixiats només de veure al racó d'aquell cau on les tres bruixes de Macbeth llepen polos de granota un petit avís del Monsieur Hulot fent vacances ovidianes envoltades dels records de la Josephine i el Fred o el somriure caníbal de l'Eddy trontollant costera avall al compàs suïcida de la guitarra d'un gitano compatriota fins a Marsella port de vida i mort de port que decir un puerto es decir algo ha muerto com els hi passa als besos que arraconem a les interlínies dels versos d'amor no dit ni fet però somniat en cadascuna de les pedalades que el carter li fa a les seues rodes de filferro al damunt del penell ocult del món.
Ahir dimecres va fer un matí esplendent. Un suau vent de llevant barrejava menta fresca, polsim d'aigua mediterrània, asperges me, i un xic del penetrant aroma dels records. Besava, a més, la cara de tots aquells que havien pres la precaució, en dites circumstàncies, i per damunt de totes les maleïdes convencions, de parar un instant la seua particular cadena de muntatge i mirar de fer-li un elegant agraïment a la vida. Era un matí quasi ideal. Un matí, on pujar l'Oronet, baixar-lo i tornar-lo a envestir per l'altra banda em sol deixar, com aquell que diu, igual que si no ho hagués fet, no em suposa esforç, és un regal dels déus. Però ahir dimecres tocava patir. I patir de debò. Coses meues. Sacrificis. Esperances. I poques coses fan patir més a un ciclista de carretera que, en un escenari tan idíl·lic per la roda fina, renunciar a ella i agafar la bici dels cautxús grossos, aquella de fer passejades d'horabaixa, camins incerts o sortides a contra cor, només explicables des de la pura i dura addicció. Bufa un vent huracanat que tomba qualsevol aspiració d'equilibri. I quan amaina imperceptiblement, la pluja adoba el sofriment amb noves tonalitats d'inquietud. Però has d'eixir en bici, que és diumenge o dimecres, els teus dies, i amb les coses de l'amor no es juga. I en lloc de quedar a casa, agafes la grossa per acabar adonant-te de l'amargura dels besos forçats. Però ja és tard. I en arribar a casa no et lleves del damunt el regust agredolç de l'egoisme. Però ahir no bufava el vent huracanat. Ni la pluja buscava convertir los hilos de la Virgen en babas del diablo. No. Ahir dimecres vaig ser jo el que decidí d'enfilar riu amunt pel seu llit fins que la ruta verda que acaba en Vilamarxant m'aturés. Una pista de terra pedregosa, de terra batuda -penseu que al ciclista de carretera l'horroritza la brutícia que enfarina no només el quadre, les rodes, els llavis i les celles, sinó el pitjor: tots els pobres engranatges de la maleïda màquina, i que desprès s'hauran de netejar- de terra d'al·luvió, dèiem, amb 19 passarel·les com a 19 ganivetades a l'anada i les mateixes 19, i al mateix lloc, de tornada.
I una orografia on el desnivell de pujada no et permet deixar-te caure quan tornes buscant la costa amb el deler dels mariners a la galerna. Perquè aquest recorregut és un vertader trencacames en els dos sentits. I per patir un poc més, em vaig prometre que el faria sense alçar el cul de la bici. Només amb la força de les cames. Era un petit homenatge. Tot i que l'entrada en algunes de les passarel·les té un angle molt tancat i gairebé et quedes clavat, literalment clavat com una estaca al marge del camí. Però tanta penitència tenia dues companyes insubornables, el paisatge i la música, tot s'ha de dir. Del primer, dir-vos que el pare d'Al-Turab -nom que els musulmans li varen donar a València- mai no ens decep. Vegeu, si no, la seua bellesa impertorbable, aliena a totes les misèries humanes, sobretot aquelles que miren d'esclavitzar més i més als esclaus de sempre.
I de la segona… Ai, de la segona, he arribat a creure que el meu iPod té un sisè sentit -ja m'ho ha demostrat més d'una volta- i fa sonar la música que el meu estat d'ànim necessita. Li faig clic, i comença el ball confós de la Siciliana que Bach va compondre com a temps lent del seu concert per a clavicèmbal i orquestra en Mi major. Per què li dóna aquest caire desesperat? Aquest desassossec shakespearià? Les raons per les quals Mozart va fer alguna cosa semblant ja les sé, però tindré que escorcollar els dietaris i trobar-hi les pàgines de Bach. I desprès del ball, el primer volum del Clave ben temperat. Música d'ofrena. De generosa dació del teu llar per acollir els pensaments més bells dels homes. I al capdavall, de tornada a la city, l'impagable Gerswhin, molt adient si d'homenatges particulars en parlem. Bé. Com que el colze encara no acaba de estar com deuria estar -per fi m'han donat cita al traumatòleg, Viva! Viva!, el 7 de març de 2012, la trompada va ser el 24 del juliol de 2011, no està mal, gairebé 9 mesos, un embaràs, mira, em fa il·lusió, serà xic o xica- doncs el pobre, el colze, ha acabat com el cul, i el cul com un altar de pedra sense sacrifici. I és que jo no crec en aquestes penitències, ni sacrificis, la veritat, però tot el que em diuen el Bach i el Tarkovsky, mentre ho facen amb melodies i imatges esculpides en el temps, va a missa, mai millor dit.
Mai no hagués pensat que ningú dels meus petits sacrificis d'arrels bachianes o tarkovskianes hauria donat tant: s'acaba ETA, s'acaba GADAFI i plou a València. I mireu que el meu objectiu era molt més modest, que no menys important per a mi. Bé, alguns sacrificis paguen veritablement la pena.
Engranatge per engranatge, em quede amb els de la bici. S'han fet a la mida de l'home. Els que aquí vegeu han reduït l'home a la mida de l'engranatge. Dit açò, potser el final de la història és més complex del que haguérem pogut arribar a pensar. Aquest pobre noi, ensinistrat en la complexa tasca d'estrènyer caragols, va acabar foragitat de la cadena de muntatge que al capdavall era l'única raó concreta de la seua vida. Què podia fer? Les seues habilitats laborals no superaven el cop de canell amb el que ajustava, dia sí i l'altre també, les maleïdes i, tanmateix, benvolgudes femelles que omplien les nines del seus ulls apagats mentre girava esquerra, alçava dreta, girava esquerra, alçava dreta. Sí, aquesta alternança, aquesta perfecta sincronització podríem pensar que havia estat una preparació, mai no premeditada, com a infatigable routier, o, si més no, com a pistard de certa confiança. Però no, anem tots ben errats si creguem que el pobre xic engolit per les cadenes que el Henry Ford havia ideat per als moderns esclaus, trobaria la seua alliberació al damunt de l'esclavitud dels pedals d'una bici. La cosa va anar per camins prou més recargolats. Al sortir de la presó va fer una ullada a dreta i a esquerra, i ningú no l'esperava. I començà, sense gaire convenciment, a travessar camí avall. Va arribar al parc. I alguna cosa li va dir que el seu llar hi era. Dormiria als bancs, demanaria almoina i acceptaria el seu nou estatus de pidolaire, de somniador a cel obert. Però heus ací, que mentre feia aquest pronòstic va sentir un crit de socors. A l'altra banda del clos, la veu d'una noia jove demanava ajuda. No s'ho pensà dues vegades. En arribar, la xica tractava de tornar a pujar a la cadira de rodes d'on devia haver trontollat i caigut. L'agafà per les aixelles, i li ajudà a asseure's. Està bé, s'ha fet mal?... No, gràcies. Tot ha esta culpa meua, volia prendre la rosa i he anat per terra. Dit i fet, li tallà la rosa, li la va oferir, i l'amor va obrir els pètals encara humits per la rosada. Els pares, que mai res li havien pogut negar, acceptàrem amb resignació aquell casament sobtat. El patrimoni de la noia, ben administrat pel pare, no parà de créixer gràcies als seus consells i a la natural habilitat del noi d'estrènyer l'esquerra i alçar la dreta, estrènyer l'esquerra i alçar la dreta. Ja sabeu per on vaig. De la nit al dia, però... dels amics als traïdors... el daltabaix del 19 els deixà sense res de res. I ell, amb crèdit ningú, no donava crèdit, al seu torn, als sentiments d'un amor que mai no hagués ni imaginat sentir. Què farem ara, amor meu?... No pateixes, rosa meua, mai et faltarà de res. He pogut mantenir uns valors borsaris que són més que suficients per al nen i nosaltres. Li mentia per amor, però li mentia. No tenien ni tan sols uns pocs diners pel lloguer del mes i el menjar d'uns dies. I passà a l'acció. Aprofità l'únic que sabia fer com ningú, el seu màgic cop de canell, estrènyer amb l'esquerra i alçar amb la dreta, estrènyer amb l'esquerra i alçar amb la dreta. I aplicà la tècnica als colls i bescolls de totes aquelles dones i vídues que pensaren que els seus diners podien ser alguna cosa més que les femelles que ell tornava a portar dins els seus ulls apagats.
Darrerament li havien fet creure tantes i tantes coses. Més prima que mai. Lleugera com una ploma de colibrí. Platejades les galtes i els ulls negres com la nit i l'univers. O si no, daurada, vermella, turquesa, groga, verda o amb reflexos aiguamarines. Què lluny quedava d'aquells parentstoscos, de cossos fornits plens de cicatrius i amb la pell polida i dura del treball a cop de múscul i muscle. Baules anònimes que mai no hagueren imaginat que també elles podien arribar a tindre un look personalitzat, una identitat diferenciada, una foto que no semblés la del seu cosí o germà, la de la seua mare, l'avia o el pare. I els enginyers els hi van fer bisellats a mida, talls diamantins amb la fresa màgica d'un làser o l'encuny del "tu vals molt", que acoblaven amb els requeriments més exclusius dels plats i el pinyó. I gairebé no notaven l'esforç que, malgrat la fashion, continuaven fent encadenats a la cadena que era la seua única forma de vida. I l'oli corria a dojo. Vinga lubricant. Qui paga?... No ho sé. Tu mateix. Però no cavil·les, home, que ja en parlarem... Sí, ja ho comprenc, però a mi només em toca el de sempre, ni una gota més… Pensa, però, que vivim un moment mai vist, on la dignitat de la baula és inqüestionable. Aquesta cadena pren consciència, a la fi, del que veritablement importa, ella mateixa… Segur?... Vols oli?, tin, ja parlarem, tranquil, xato, que el més sagrat ets tu mateix i els teus… Sí, això dels meus ja me n'adone. Que els deutes els arribaran a ells, no?... Però quan els hi arriben, això serà peccata minuta, ja t'ho dic jo, que entenc… I tot rullava amb la fluïdesa de les mentides oportunes i el seu oli. Qui feia memòria d'aquells pares neguitosos davant una càmera fotogràfica. No ens furtarà alguna cosa? -desconfiaven. I posaven cara de a l'aguait, ulls durs i mans crispades. Com demà la meua filla trobe a faltar alguna cosa, vindré per tu, negatiu de merda, que fas del negre blanc i del blanc un dubte. I ho varen encertar. De la nit al dia fins la calç viva va lliscar pel forat negre del fregador de la cobdícia. I tancaren l'aixeta de l'oli. I retallaren el que era vital per a la meua cadena. Fins i tot aquelles dues ruixades extres, més que necessàries per l'equilibri i fiabilitat del conjunt, trontollaven dia sí i dia també, a la corda fluixa de l'úlcera capritxosa dels amos del món. I llavors s'adonaren. Mai no serien alguna cosa distinta d'allò que el seu bressol els hi va tatuar al front. Però a diferència dels pares, la manca d'oli agreujà dolorosament els senyals sobre la seua fina pell. Com es feia de desitjar la durícia que alleugés les nafres infectades, la resignació del que sap que el seu destí és passar de llarg pel món! I arribà el dia que, llepant-se les ferides habituals al llom, la seua dona, capbussada a l'àlbum de fotos on buscava nit rere nit el retrobament del temps perdut, li va dir, com qui no vol la cosa, cada dia que passa et sembles més al teu pare. I de sobte va comprendre la coneguda, i li semblava que fins ara aliena expressió de cadena perpètua.
Insuporteibol… I per què és insuporteibol? -em va dir la meua dona… Perquè no és música… Ah!, no. Doncs què és?... Religió. I com totes les religions pot arribar a subjugar, però la vessant estètica no sempre és fàcil trobar-la… Ei, para, no em dónes un discurs ara… Perdona, és el costum. Wagner n'és una qüestió molt particular per a mi… Què vols dir?... Doncs que la gent que promet el que no pot fer, m'irrita…Però què t'ha promès el pobre Wagner que no hi pot fer?... Doncs això, música… Sí, home, ara el traurem dels grans músics de tots els temps… Doncs no passaria res, total per quatre preludis orquestrals -amb una orquestració més que discutible que passa de la buidor existencial a l'overbooking existencialista- qualsevol operista italià de "medio pelo" li pega cinquanta voltes… Escolta, què ha passat avui?... No res. Què té que passar?... Doncs em sembla que la història de la música no canviarà per molt que t'hi poses… Ja m'ho imagine. I no cregues que no em sap greu. Jo, que n'he plorat sentint el preludi del Tristán mentre pujava l'Oronet… Hosti, cari, quina tragèdia, de debò?... Doncs sí, el meu iPod t'ho podria dir… Ai, si els iPod parlaren, v'itat?... Bé, pots creure el que vulgues. Al capdavall tot és una qüestió de fe… I de litúrgia wagneriana, oi?… Si tu ho dius?... Ei, que el que ha començat ets tu… Sí, ja ho sé. I el que ha plorat al damunt d'una bici també. Per tant tinc tot el dret de queixa i d'espeternec… D'espequè?... "Pataleo", a que no ho havies sentit mai?... No, i ara… Veus, com la música del Wagner, que brolla quan menys t'ho esperes. De tant infinita que vol ser, la melodia gairebé no existeix… Per tant, més que insuporteibol, com tu dius, és insostenible?... Tant s'hi val. El que no pots suportar és indefectiblement insostenible… Tu saps que no és el mateix… Mira, quan el malparit de sempre imposa un ritme insuportable pujant l'Oronet, és perquè ningú el pot sostenir, i acabes pagant-ho ben pagat… Vicicle, t'estàs fent gran. El que diuen els responsables de la Unió Europea, el FMI i les fotudes agències és insostenible, si l'argumentació tingués en compte que afecta a persones i no coses, i tanmateix, ho suportem. Fins quan?, no ho sé. Però hores d'ara, ho suportem… Per què?... Perquè tenim l'esperança de que la línia que separe els pobres de solemnitat dels pobres amagats ens agafe en offside, en altre món, el món del que "això no va en mi"... Per cert, on és el món del "això no va en mi"?... Tu sabràs, que et puges a la bici i sembla que estès als llimbs… Doncs compte que avui tenim un dia d'intercalada… Ehhhhh?... D'hac intercalada; bé, com si ho fos, com la "d" de l'altre dia. Alguna cosa ens amaga aquesta "h"… El que sempre amaguen les hacs, les intercalades i les que no, ja saps… Si no ho dius més clar… Protocol, cari, protocol. Només que protocol, això són les hacs... Una lletra que no sona, una grafia buida, una promesa que no es compleix, com el Wagner… Tornem-hi?… Està bé, però les bicicletes no tenen ninguna hac intercalada i tanmateix la seua melodia és infinita…
Mai havia sentit parlar-ne. Però desconec tantes i tantes coses de la vida, que qualsevol prova de la meua ignorància del món ja no em sorprèn pas. Primer he deixat anar un mig somriure. Ho sento. Però és ben cert que no pensava amb els nans de Florida i les seues alteracions de les tiroides o la hipòfisi, sinó que m'he imaginat a mi mateix llançant contra el mur encoixinat, i amb els seus corresponents cascs de ciclista, als nans habituals -sospitosos habituals?- com el Sarkozy, l'Aznar, el DSK, la Merkel -bé, no només parlem d'alçada física- el Berlusconi, la Rita, el Camps,el Zapatero, el Rajoy - aquest amb bici inclosa, quina vergonya per al sector!- la Santíssima Trinitat de les agències de qualificació, els mercats de la pocavergonya aliena, el Ratzinger... i tornant a endreçar la dèria, l'he presa amb el nan Putin i el capgròs Medvédev. I en arribar a aquest últim quasi li he demanat perdó: em sap greu, Medve -tenim certa confiança- li he dit. I és que a més d'home de poca alçada física, i de l'altra, i de capgròs, té un coll tipus Fernando Alonso que fa caure de tos a qualsevol dels millors sastres del món fashion. Qui fa quadrar el perímetre del bescoll del Medve amb la mida de la seua cisa, i que no semble un ninot de cavalcada, un cabut de fèria o una titella de guinyol, que és el que és? Em sap greu, Medve -ja us ho he dit- li he dit. Ets la representació política dels gregaris ciclistes. Un gregari de luxe, sens dubte, que fins i tot entre els esclaus n'hi han de classes, però un gregari, Medve, un servidor, un subaltern, un "mandao", així, en castellà, que els menyspreus castellans són força despectius, i sense la "d", que sempre suavitzaria la crua realitat. I és que la sonoritzada "d" té alguna cosa de màgica. Fixeu-vos, si no, en la palesa diferència entre bacalao i va calado, on la presència de l'aigua -simbolitzada per la "d" intercalada- suavitza la saladura de l'abaejo, també sense "d" perquè ja ha estat a remulla. I és que si al Medve li llevem les "d" intercalades, la vaselina, com si diguérem, doncs la cosa queda aclarida: Meveu. Qui et veu, Medve?... Doncs qui va ser, el Putin… Clar, li controla fins i tot la freqüència de les miccions, i de les altres. I aquest, el Putin -tot i dir-se Vladimir, i no Vlatimir- va sense "d" per la vida. Perquè Pudin, com a pastís que és, dulcificaria força la seua putinitat, si em permeteu el terme. Al igual que a la Merkel li suposaria quedar en vergonyosa evidència: Merdel. Potser aquesta també n'és una titella. Vés a saber. Però m'estic anant del tema, com sempre. La bici és el que té, ixes a pedalar i mai no saps on aniràs a parar. Estàvem parlant de nans. Dels que jo llançaria contra el mur de totes les lamentacions sense ningun tipus de remordiment i sense encoixinat, és clar. D'això, ara que pense, ¿les "d" que duu Diada no ens amagaran als valencians una realitat semblant a la dels nans de Florida? Ens agafen pels peus, ens donen voltes al Street Circuit, i ens llancen contra el mur encoixinat de les essències llevantines. I clar, a la mocaorà li han llevat la seua "d" intercalada, no siga que ens deixe en evidència, dient-nos el que som i d'on venim.
Que sepan que no hay tiempo ni criatura alguna que sea coeterna contigo, aunque alguna criatura esté por encima del tiempo. (Agustín de Hipona, Confesiones)
La vaig veure la primera volta al Prater, corria l'any 1805. Jo n'estava capficat als quartets del comte rus, el Razumovsky, i algunes coses més. Els russos, m'havien dit, paguen bé i sense tardança. I déu n'hi do si els hi vaig fer pagar força bé, no m'agraden els que tenen esclaus. A més, vàrem ajustar una bestreta ben profitosa. Anava buscant el de sempre que passege, alguna cosa amb la que encetar un dels seus temps, l'adagi del primer dels tres quartets encomanats. I em vaig trobar en ella. S'havia assegut a un dels bancs del camí principal i semblava esperar algú. Més enllà del seu atractiu personal, físic, em va colpir la unitat profunda d'ella mateixa i de tot allò que l'envoltava. Era la bellesa front a les belleses particulars, com si diguérem. I vaig sentir allò que em posseeix de tant en tant, molt de tant en tant, i que no sense un gran esforç puc arribar a expressar. No n'és un sentiment quotidià. No és l'enamorament sobtat, la passió desfermada, el desig insubornable. M'irrita profundament quan parlen de la música com a una mena de llenguatge particular dels sentiments. Nosaltres som el llenguatge dels nostres sentiments, tant si els reprimim com si els deixem anar. No, aquest enlluernament m'ompli els ulls d'aigua de plor, dolça i punyent alhora. Anhelada, sí; però només amb la discreta presència de la rosada, d'un frec de sol sobre la cornisa del templet o la suau boira del matí al Prater.La vaig veure i vaig quedar absort. Fins i tot l'astorament de la noia deixà de tindre importància. No n'era ella la causa, sinó el que representava. D'això, que no pugés adonar-me del precís moment en que un jove va entrar al meu camp visual fent-li els compliments de rigor. Era allí. Era qui ella esperava, sens dubte. Ell duia un artefacte que darrerament s'ha posat de moda i que llavors començava a gaudir el jovent. Li diuen draisiana, porta dues rodes i la gent s'apuja al seu llom com si fos un cavall de fusta i ferro. Varen començar el passeig pactat i jo els hi vaig seguir. El noi, després que ella li fes avís a cua d'orella, va girar-se discretament comprovant la meua persecució desvergonyida. Devia de conèixer-me perquè li va fer un gest amb la mà dreta com si toqués el piano. Potser la vanitat de la noia va veure's refermada o, si més no, el seu petit orgull. A mi no era ella el que mi interessava, però em vaig convertir tot just en un perseguidor. A poc a poc varen allunyar-se. Ell va fer-li demostració de les seues habilitats al damunt d'aquell artefacte. I davant els seus requeriments, li va permetre a ella pujar, tot i que era ell qui espentava a totes dues. Pels seus gestos vaig comprendre que reien força i es divertien. La xica feia la seua elecció i jo me n'anava quedant al seu darrere. El que va succeir desprès ha estat part de la història fins al dia d'avui. Vaig escriure l'adagi, ila resta dels quartets. Varen ser molt celebrats, i ben pagats, com abans deia. Però aquest matí he llegit un quartet que algú, no sabria dir qui, ha deixat damunt del piano en espera de la meua opinió. És d'un jove vienès, Schubert, Franz Schubert, i tant i com anava llegint la seua música immaculada anotada en petites i curoses notes, he estat apunt de plorar. M'he adonat que aquella melodia inspirada en la noia que fugia damunt la draisiana, no era meua, era d'aquest noi que els déus protegeixen. No sé ben bé com expressar-lo. És com si "esto lo estoy tocando mañana".
"…y que la novela abierta sobre la mesa eche a andar otra vez en la bicicleta de nuestros anteojos" (J. Cortázar, Manual de instrucciones)
Querido Julio,
cuánto tiempo. Me siento obligado, por respeto y cariño hacia ti, a confesarte la debilidad en que caí el otro día. Sé que eres tan generoso que posiblemente llegue a extrañarte lo que ahora te cuento, pero lo cortés no quita lo valiente. Julio, reconozco públicamente que tomé prestado tu Manual de instrucciones, del que copié, sin tu permiso, parte de las Instrucciones para subir una escalera. Debería haberte consultado antes, lo sé, y más conociendo bien que no te negarías, pero la prisa es mala consejera. Lo siento. El mal ya está hecho. Me pongo a tu disposición para lo que creas conveniente hacer o deshacer. Y es que la bicicleta no me deja pensar con sensatez, ya sabes. Dicho esto, permíteme te pida otro favor, en realidad consejo, en algo que sólo tú podrás entender sin necesidad de darte explicaciones previas. Hace tiempo que vengo dándole vueltas a un asunto delicado -sensible, sin duda- en cualquier ámbito donde se trate. Creo no exagerar. Un asunto que dentro del mundo ciclista podría caer como una bomba de neutrones. Y que yo sepa, nadie hasta el momento ha querido, sabido o atrevido a tocar. Pero que seguir demorando podría traer consecuencias indeseables. Sé que invadiremos intimidades sin previo aviso, y que más de uno pondrá el grito en el cielo -dónde, si no- pero hay que tener coraje, como tú mismo me dijiste más de una vez, para ver las cosas del otro lado. Bien, ahí va. La pregunta, querido Julio, es doble: ¿tienen sexo las bicicletas? ¿Y en caso de que así sea, cómo averiguar su género? ¿Puedes comprender mi preocupación? ¿Compartir el alcance de mis cavilaciones? Seguro que sí. Pondría la mano en el fuego. Todos los fuegos el fuego. Espero tu consejo, tus alumbramientos, seguro de no tener que aguantar la retahíla de observaciones banales sobre la diferencia entre cosas y personas en una sociedad que las confunde continuamente y que trata a las segundas, las personas, como a las primeras, las cosas, y donde todo son problemas con su viceversa cuando lo planteas. Centraría la cuestión en las posibilidades objetivas de demostrar o, mejor, mostrar, la sexualidad de estos maravillosos seres. Me dirás, y con razón, que deberíamos comprobar de antemano su naturaleza sexual, no fueran a ser caso de entes asexuados -no neutros, que es otra opción no totalmente descartada aún. Claro, y lo primero que nos viene a todos a la cabeza es el famoso debate sobre el sexo de los ángeles, aún pendiente de conclusiones, y que a buen seguro nos sería de gran ayuda en nuestras pesquisas de haber sido tratado convenientemente. ¿Tienen sexo los ángeles? ¿Y en caso afirmativo, son chicos o chicas o las dos cosas a la vez? A mí me parece, y me atrevería a decir que estás conmigo, que problemas teológicos de tal envergadura -nunca mejor dicho; gracias, María- no deberían haberse dejado en el limbo. Entre otras razones de importancia, porque mientras debatían dicha cuestión no podían, al mismo tiempo, convertirse en demonios, como sí les pasó a los ángeles y a los discutidores, si me permites este término algo forzado. Pero la historia la escriben las Academias, y se zanjó la tensión catecúmena con una frivolidad de espanto: "eso es como discutir el sexo de los ángeles"… ¿Sí?, pues hagámoslo. Que muchas injusticias se están haciendo pasar por el sexo de los ángeles. Pero nos estamos alejando del tema, perdona Julio. Tengo el convencimiento que las bicicletas están sexuadas, pero sus órganos reproductivos permanecen ocultos, como sucede en algunas especies de todos conocidas y que prefiero no nombrar para no herir susceptibilidades. De ahí, que no podamos mostrar públicamente y con facilidad sus atributos sexuales. Lo que significaría una prueba irrefutable, incontestable. A día de hoy, sin embargo, conociendo como conozco la anatomía de la bicicleta -mejor incluso que la palma de mi mano, que a veces me sorprende- no acabo de precisar el lugar exacto dónde hacer una exploración a fondo, ya que la anamnesis queda en principio descartada. Sobre este último punto, y perdona el inciso, queda por dilucidar el siempre irritante asunto de la lengua de las bicicletas, que en un futuro no muy lejano intentaré abordar. Continúo, Julio. Hubo un tiempo en que los frenos, dada su capacidad represora, opresora, debieron estar relacionados más o menos directamente con estos órganos tan peculiares. Fíjate, Julio, en el detalle del necesario cambio de gomas si queremos que sigan siendo efectivos, y evitar la sorpresa en forma de fuerte inflamación tras la caída. Tú, ya me entiendes. Pero acabé desechando la idea al comprobar que bajo la lluvia, en mojado, prácticamente dejan de funcionar. Cualidad, esta última, la lubricidad, propia de la mecánica sexual. Desalentado, llegué a creer, por un breve espacio de tiempo, que la tubería de alguna forma u otra debía conducirme a encontrar la presencia del sexo masculino, así como las ruedas lo podían hacer del femenino, pero me pareció tan tópico. No era posible que las bicicletas hubieran caído en tal vulgaridad. No pueden ser tan poco imaginativas. De los engranajes en general, prefiero no hablar. Si el sexo se relaciona con cadenas, dientes metálicos, ruedas rodando a la velocidad de cuchillos escondidos, mejor dejarlo estar, no estoy preparado para aceptar en la bicicleta estas deviaciones enfermizas, patológicas. Querido Julio, como puedes comprobar, estoy desconcertado. No llego a ver lo que conozco, lo que sé que existe. Y lo digo taxativamente, con tal seguridad, porque cuando subo a un bicicleta, de una forma u otra, acabo vomitando un conejito blanco… "como un poema en los primeros minutos, el fruto de una noche de Idumea: tan de uno que uno mismo…"(1) Julio, son tus propias palabras. Verdad que no son imaginaciones mías? Esperando impaciente tu misiva, se despiden de ti los conejitos y tu fiel servidor,
Mai no haurà deixat d'observar ningú que amb alguna freqüència -més promiscua a la primavera i la tardor- els tubs d'acer, d'alumini, de titani, i fins i tot els de fibra de carboni, que habitualment formen part de les més variades edificacions i estructures urbanes, s'allunyen d'aquest ús tan pragmàtic, i es reuneixen al voltant i sota la geometria triangular d'un diamant, mirant de servir com a vehicle del somni més inversemblant, caminar sense tocar la terra. Aquest propòsit s'aconsegueix quan el susdit diamant de tubs, amb tota la fulgor que la seua naturalesa enlluernadora dimana, arriba a un pacte honrós amb un parell de rodes qualsevol. D'habitud aquest acord obliga a les susdites rodes a dur-lo a tot arreu com si fos un bastidor que en justa correspondència les permetrà gaudir, al seu torn, d'un delicat equilibri viatger. Heus ací que el que anomenem bicicleta no és sinó un diamant amb rodes, passejat amunt avall segons la destresa del tercer en discòrdia, que per extensió de la qualitat cíclica de la roda, li diem ciclista. El primer a tindre en compte és distingir la part de la bicicleta que deurà vèncer l'oposició del vent, amb la producció del moviment -d'ara en davant proa-, de la que quedarà al recer del nostre cos -que li direm popa-, i que no sempre resulta fàcil de distingir, de primer antuvi, al cas dels monocicles. Però una peça essencial, el selló, a un dels cantons superiors del diamant, pensada per a alliberar les nostres cames del pes del cos, ens permetrà, per la seua ergonomia, ubicar definitivament l'anatomia bicíclica, i la nostra mateixa. És a dir, quan noteu ben acoblada la vostra pròpia popa al seu damunt, la proa de la bicicleta serà al vostre davant i la seua popa darrere la vostra pròpia popa. Propiciada per l'acord al que varen arribar els seus dos principals elements constituents -la pedra i el cercle- notareu instantàneament una clara inestabilitat de partida. Desequilibri que deureu ignorar -però mai no oblidar- per a tractar de superar-lo amb el vostre pedaleig. El pedaleig consisteix a la conjunció de diverses parts coordinades del vostre cos -alliberat de les cames i viceversa- amb la tendència que la geometria de la pedra i l'obstinació del cercle mostren per anar cap els costats. És molt recomanable que recolzeu els dos principals servidors del cos, abreviadament mans, a una mena de cornamenta que es sol instal·lar a la proa de la bicicleta, al cantó contrari d'on es troba el selló, anomenat manillar, i que us permetrà no ser esclavitzats pels capritxos rondinaires propis dels cercles en moviment. En perfecta sincronia amb la postura anterior, i abans de donar la primera pedalada, intentareu alçar el vostre cap lleument amb una gradació que copse l'horitzó i alhora el terreny relativament proper que teniu al davant, i que vigilareu amb l'eficiència dels guaites. Mai no deureu abaixar aquesta graduació fixant els ulls en la roda del vostre davant, perquè sereu captats per la natura hipnòtica del cercle, i, en relació directa amb la intensitat de l'abducció, trontollarà el sempre inexplicable i delicat equilibri subseqüent a la primera pedalada. La intensitat de la respiració us serà dictada per la pròpia història del terreny com a síntesi suprema de realitat i desig, de dificultat i afany. El que cal fer desprès, el pedaleig, està perfectament descrit al manual intitulatInstrucciones para subir una escalera, del mestre dels mestres en veure les coses de l'altre costat de l'espill, i que diu: "Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie). Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso."Només cal que substituïu graó per pedal i escala per bicicleta.
