I want you for...

Per a Relats conjunts

Sí? Segur? Si a mi no em volen veure enlloc, ni en pintura… Doncs jo és com millor quede, en pintura. No em diràs que no?... Les opinions són com el culs, tots en tenen un… Ei, no cites debades als clàssics, deixa al Callahan en pau… Doncs no m'apuntes amb el dit com si fos la seua Magnum 44, perquè excites el meu pensament metafísic… ¿El més enllà de lo físic o el més enllà de no tornar?... Cony, si tenim a Descartes amb barret de copa reclutant carn de canó, i no ens havíem adonat… A tu el que et passa és que ets un descastat… De casta li ve al llebrer… Va fuig del mig, que m'espantes la clientela, que tu el que vols és traure'm de polleguera… Veus com no em voleu ni en pintura… Ja tens excusa, no? Oi que bé. Tu el que ets, a més de descastat, és un covard… No hi ha covard més gran que el que acusa als altres de no fer el que ningú els hi ha sabut demanar i explicar com cal… Oh, perdone el senyoret, faltaria més. Farem un curset de bones formes, i desprès anirem a la guerra amb formulari de galanteries i cortesies inclòs… Doncs no estaria mal, la veritat. Així, mentre es poseu d'acord amb les cortesies imprescindibles, la gent seguiria viva. Amb les armes de destrucció massiva tenim un bon exemple. Tant de bo les estiguéreu buscant encara, ens hauríem estalviat un fum de vides, de patiments i de diners, no cal dir… Què sabràs tu de les grans decisions d'Estat?... Res. Gens ni mica, ho reconec. Com tots els que guiats pel teu dit entren a l'escorxador de reclutament. Però de tant en tant, ens assabentem que aquella dita guerra per la llibertat dels homes i dones, no buscava més que controlar la producció i el mercat de petroli; o el de la seda, si parlem d'altres temps, que sempre heu fet el mateix… Mai no sereu capaços de comprendre decisions de tan alta volada… La xusma… Què dius?... Que t'ha faltat dir la xusma. La xusma mai no sereu capaços de comprendre… Això ho dius tu… Però ho penses tu, si no mai no gosaries assenyalar-nos amb el dit… T'assenyale per a recordar-te la teua responsabilitat amb la societat… Doncs digues-m'ho, escriu-lo a un cartell, explica-ho, i jo prendre la meua decisió. Només acusem amb el dit el que no respectem. I tu m'estàs faltant el respecte fa una bona estona… Mai ens entendrem… És que no tens arguments, només un dit que assenyala… Bé, deixem-ho córrer. Només una cosa. Què portes a la mà dreta?... El selló de la bici. L'he deixada al davant de l'oficina i no me'n refio… Ens estàs dient lladres?… No, i ara, que els guanys són botí de guerra, faltaria més… Això són coses del passat… Tens raó, ara sembla que els països es poden comprar al mercat, depèn del seu deute i el nivell de confiança en que puguen pagar-la o no. D'haver-lo fet abans, la de sang que ens haurien estalviat… Potser, però no de dits… Com?... Que el dit és necessari… Ja, però canviant-li la llegenda, I want you for market… Ei, m'agrada. De veres… Veus com no se'n pot refiar u de l'oficina bancària. Vaig per la bici. Mentre pedalege m'oblide de tots els dits del món… Què poc sentit d'Estat…

Un tranvía llamado suplicio

Els dissabtes a la nit anaven indefectiblement al cinema. No era menester consultar cap cartellera, que tampoc hi havien de cartelleres -o potser la Bayarri ja hi era?- ni falta que ens feia. Era la diversió de la setmana sencera, no només del cap de setmana. De fet, aquest concepte "cap de setmana" no era tal, que els dissabtes al matí el meu pare treballava i els diumenges alguna cosa feia. Ens en portaven el sopar. Entrepans de pollastre amb creïlles xafadetes, o de tonyina amb olivetes farcides, o de blanc, negre i roig amb creïlletes xafadetes, o de sèpia torrada amb allioli, o de truita de creïlla, o... bé, deixem-ho córrer que, tot i haver esmorzat, ja n'estic salivant. És a dir, la programació ens importava el mateix que la dignitat als polítics que s'agenollen davant els mercats. Només arribar al cinema -el meu cinema Paradiso, li deien Cine Triunfo, com la mítica revista- de programa doble i NODO inclòs, of course, compraven al bar, que donava pas a la sala, la beguda: tercio per al pare, quinto per a mi -jo tindria com a molt 5 anys quan vaig començar la meua estable relació amb aquesta rossa de llavis d'escuma, i a somniar amb les pel·lícules com a teló de fons- i l'aigua mineral amb gas per a la meua germana i la mare. Una volta em fotia l'entrepà i la cervesa, anava de cinc a déu minuts que em quedés torrat a la butaca. I a l'endemà em despertava al meu llit. N'hi ha de felicitat major? No cal dir que el cine era una festa, l'única prohibició de la qual, que mai descuidava la mare, era no deixar-me anar tot sol a pixar. Pepe, veges, que el xiquet s'està pixant -la rossa, és clar. I pujaven al pis de dalt on eren els lavabos d'homes, els de dones a la planta baixa. No deixa de sorprendre'm que malgrat el poder de Morfeu, encara recorde tantes pel·lícules somniades al Triunfo. I una d'elles m'ha vingut al cap ara, quan les vacances han tocat el dos, i l'estiu, tot i la calor i la basca, acabarà trobant el seu final ventós de fulles mortes. Li deien Un tranvía llamado deseo. No puc fer memòria, és clar, si la vaig veure a l'estiu xafogós del Tennessee Williams -quan feia molta calor, al cine obrien les portes laterals d'emergència perquè no ens ofegaren- o a l'hivern humit i reumàtic de València. Però, més enllà de la samarreta imperi del Brando, el que mai no vaig comprendre és que a un tramvia li digueren desig. Agafar el tramvia de la línia 1 o 2, que o bé et portaven a la Malva-rosa o bé cap al centre de la ciutat -segons el sentit de marxa- a l'Avinguda, no era cosa senzilla i molt menys desitjable, sobretot a l'estiu, d'ací el record. Agafar baix un sol d'injustícia el tramvia que ens portava a la platja de les Arenes o la dita Malva-rosa n'era una experiència que podríem qualificar de moltes formes menys desitjable. L'equipament era inabastable, infinit, mai no hi havia prou de coses necessàries: el para-sol, el tub de ferro per aguantar el para-sol, el martell per a clavar ben fons el tub de ferro per aguantar el para-sol i que ni l'huracà Rita se'l podria haver emportat, la tovalla vella per als peus, la tovalla menys vella per al cos, la tovalla nova per al cap, la tovalla gran per a gitar-se damunt l'arena i que servia, a més, per a despullar-se a la vista de tothom i canviar-se la roba mullada per la seca o la de carrer per la de bany, les sandàlies d'anar pel carrer, les sandàlies de goma per al bany que desprès et llevaves de la molèstia que suposaven, els calçotets de bany que et ferien l'entrecuix abans i desprès de mullar-se, els calçotets secs de desprès del bany, el pot de Nivea -això va ser un poc més tard- les samarretes per a desprès del bany, la pilota que mai no es podia inflar el que tocava, els salvavides de plàstic, el mareig de tant de bufar, les cadires plegables, la tauleta plegable, les ampolles d'aigua de Vichy amb aigua de l'aixeta congelada, la gorreta per al cap que mai estava enlloc, la pamela de palla, la fam desesperada que t'entrava en eixir de l'aigua i que deuria esperar a la tornada a casa, i el poalet que mai feia servir, i el rastell que tampoc i... total per a pegar un capbussó de no res i patir tot el sofriment ontològic d'una platja plena de sorra pels quatre costats, ho podeu creure? Carregats tots quatre, la mare, el pare, la germana i jo, com a salvatges fent mudança, anaven des de casa fins a la parada del tramvia a l'Avinguda i -veure-ho per a creure-ho- érem capaços de pujar al tramvia amb tots els trastos i mantenir l'equilibri recolzats als seients de fusta sempre plens -venia atapeït des del centre- com a una preparació cruenta però més que eficaç per a superar els pitjors ports ciclistes d'una vida. I el pitjor, passades un parell d'hores o tres, amb la mateixa impedimenta, però ben arrebossada per tots quatre costats, com la platja, de sorra humida, tornàvem a pujar al Tourmalet dels camins de ferro amb l'escalfor del sol bullint-nos a l'entrecuix de l'ànima, i sospitant-ne que el tramvia s'espatllaria -com era més que habitual- només per a fer-ne més desitjable el seu trontoll d'aroma greixós i fumat, com el pedaleig d'un ciclista coix. I el nen, mirant aquell cagadubtes de la samarreta imperi, que tan pagat estava de sí mateix, no comprenia qui podia ser el malparit que a un tramvia li digués desig.

Whos.amung.us

Alguns dels blogs que sovint visite tenen un marcador de passejants. Pel seu domini, diria que l'empresa que ho gestiona és americana. Com que no sóc un campió del món virtual, el veia, em feia gràcia, però ni pensar-hi en fer-li clic amb el ratolí. Un dia, ja fa uns quants mesos, el clic va produir-se sense voler, i al davant del meus ulls es desplegaren totes les seues possibilitats estadístiques. I em va fer més gràcia, si cal. Això de saber d'on venen els visitants, com si d'una mena d'invasors -amb l'índex estirat en lloc del menovell- es tractés, no em direu que no n'és txatxipiruli. I de gràcia a gràcia, vaig capficar-me en afegir-lo al meu blog més passejat, el més viciós, el de les dues rodes als ulls. Els que vàrem rebre, com a segon idioma acadèmic, el francès -tan estudiat que mai l'he après com cal- hem quedat, a més a més, estigmatitzats a l'hora de passejar-nos, ja que estem de passejos, per l'anglès. Així, vaig triar l'opció més ximple: una pestanyeta de fons roig s'obria amb certa dificultat -tot n'hi ha que dir-ho- al costat dret de la pantalla assenyalant quants de vosaltres us passejàveu per ací. Tot i que aquest model semblava lomásdelomás, a mi no m'acabava de fer el pes. Primer, la pestanyeta era massa dubitativa. Ara sí, ara no, ara tampoc… Segon, no em permetia posar-li una llegenda, com ara: els que furonegen per ací, fan una ullada al… etc. M'agradava el model clàssic, però no me'n sortia. I tercer, quan era jo l'únic que veia el blog, em vaig adonar que m'ubicava a Nàquera, València, detall que li vaig agrair profundament -Oronet, melic del món- estos americanos piensan en todo -vaig pensar, en castellà, que allí ho entén gairebé tothom, i no com el meu anglès d'Òxford que segons quins -americans, of course- ni flowers. Dit açò, i tot i el meu agraïment, va començar a canviar-me aquesta mítica ubicació oronetiana per altres certament incomprensibles a primera vista. Primer va ser Sevilla i desprès Las Palmas. Els dubtes m'embargaren, i no vaig poder més. Em feia mal aquest ball de bastons, perdó d'ubicacions i la conseqüent pèrdua d'identitat, tot i ser valencià. Perquè, a més, la cosa va coincidir amb les darreres eleccions autonòmiques i municipals, on els valencians vàrem decidir votar majoritàriament a una colla de lladres, desaprensius i imputats, i on Vicicle decidí espolsar-se les espardenyes ciclistes i fugir cap a la Rue de l'Absinthe, París. I llavors, m'adoní. Riu-te tu del troians, aquesta empresa passa olímpicament del teu ordinador, de furgar o furonejar pels teus insondables circuits digitals, aquests malparits et lligen el pensament o si més no, ho intenten. I el vaig llevar. Foragitats sigueu els maleïts cotilles. Però la carn és dèbil. M'ho passava tant bé mirant les estrelletes que em llegien des de la República Txeca -bé, llegir, llegir… jo diria que arribaven fins ací en busca de la Martina Jancicova. Però allí eren les estrelletes, i em feia il·lusió. Vaig consultar el sector tecnològicament avançat de la família -les meues nebodes- la forma de posar-hi el marcador, però amb format clàssic i llegenda adient. Morirem escodrinyats, però amb estil, amb fashion. I ahí el teniu. Vaig retornar a Las Palmas. Desprès, pel que es veu buscant la fresqueta, cap al nord, Elechas -que em maten si sé on és. Barcelona, també. Que tant de passar cap a París, marca. I fins i tot Sabadell, on dec d'estar demanant pel Ramon Alberich, que ens té un poc oblidats(1). Bé, vosaltres mateixos. Però sapigueu que aquest marcador de passejants, tot i que no sé com s'ho fa, és ben capaç de donar-se una volteta per la vostra ment i assabentar-se de les vostres més baixes passions, les veritablement inconfessables: Mamá, quiero ser artista.

(1) Confirmat, ha estat nombrar al Ramon i ens fa una entrada nova. (12:46 AM)

Els forçats de la ruta

Maillot de soie contre laine qui gratte… D'ací

Sempre ha estat molt significativa la diferència entre els ciclistes de pista i els de carretera. Com molt bé ho diu la vinyeta, uns eren l'aristocràcia del barri, els senyorets, la classe benestant. Mallot de seda. Bicicleta reduïda a la seua quintaessencia. Lleugera, refinada. La pura sang de les dues rodes. L'alquímia de Merlí a l'oli superb que la lubricava i eliminava fins la fricció d'un hàlit. I un castell, el velòdrom, on besar la fusta noble de la pista amb els tubulars de seda, lluint les seues gales exquisides. Els altres, el proletariat, la classe treballadora, el poble anònim. Mallot de llana que augmentava el seu gruix i pes amb la suor o la pluja, i que els gratava el coll i els braços ferint-los. Bicicleta de quimera essencialista doblegada als mecanismes que li permetien viure fora del castell, en la vida real. Els frens, els canvis, el cautxú. El greix per a rodar a qualsevol terreny. La pista forestal i l'asfalt abrasiu. El sol i la pluja. El vent i la calima. El fred i els ulls inflamats, enrogits a l'espera del dolçor d'un frec de cocaïna. Més enllà de l'obligat esquematisme d'una vinyeta, el seu plantejament, però, és molt interessant. El ciclisme de competició professional va donar les seues primeres pedalades serioses als palaus ciclistes, els velòdroms. El seu bressol, per tant, és ben aristocràtic. De fet, la bicicleta, al igual que d'altres invencions, té entre els seus pares a més d'un aristòcrata. Potser l'enlluernament i l'atracció que ràpidament despertà en el gran públic, varen ser cosins germans de l'embadaliment que encara produeix qualsevol reportatge d'una boda reial a l'Hola! I també, vull creure, per l'espectacularitat de la pista -avui en dia posada en dubte contínuament des de l'abandó al que la tenen sotmesa els medis- i pel sistema d'apostes en que es fonamentava la seua estructura econòmica. Els primers campions dels que tenim notícies documentades venen gairebé tots del món dels pistards, ciclistes de pista. On els aristòcrates de sang blava es barrejaven amb els pocs nouvinguts de sang roja, el talent dels quals era confirmat a les justes velocipèdiques d'un velòdrom. Bé, la mateixa cosa que en feien els trobadors quan admetien entre les seues files al fill del forner perquè feia uns versos deliciosos. D'altra banda, les curses de carretera, en les quals alguns d'ells participaven, eren més populars, obertes a tothom que pagués la inscripció, i un trampolí per a que el fill del forner pogués seure al costat del rei d'Aquitània i la seua filla, el Guillem i l'Elionor, a la pista del castell, com si digueren. Al principi, aquestes curses de carretera només duraven un dia -són les clàssiques d'avui- i el seu ressò era molt modest, quasi nul. Però la premsa esportiva va provar d'enganxar al públic amb la crònica d'uns fets que gairebé ningú havia vist en directe. Si el cronista dominava el art de la paraula la cosa podia funcionar. Per tant, l'incipient ofici de ciclista de carretera depenia en bona mida de la literatura. Com que només en cotxe o moto es podia presenciar aquest tipus de prova, la venda de diaris fluctuava segons el plumífer encertés l'adjectiu adient o mesurés correctament el tempo narratiu. I la cosa va funcionar. Com que molts dels fets d'aquestes curses arribaven al cronista pel sistema boca orella, és a dir, per tradició oral, doncs aquesta literatura esportiva va nedar com els peixos en el mar de l'èpica. Què hi farem? I amb la urgència comprensible per les passions desvetllades a l'obrir la caixa de Pandora, varen ampliar els dies de cursa a una setmana, quinze dies i més. Ara necessitaven el mite com a resposta a una realitat no viscuda però compartida. Havia que pujar els pitjors ports del món conegut. Baixar per pistes forestals suïcides. Travessar camins enfarinats per la neu del traïdor juliol. Coronar de vòmits, baves i a ser possible un poc de sang, els cols més inversemblants. Bé, la gleva mai ho ha tingut fàcil. De bon començament, i com passava a l'aristocràtica pista, cadascú corria per a d'ell. Feia els seus benvolguts versets. Però tal i com els passava als déus de l'Olimp, els daltabaixos podien ser monumentals, extraordinaris, amb la bellesa pura de la poesia lírica i la derrota. A poc a poc, dissortadament, s'imposà la reconversió actual. El déu únic. El monoteisme productiu. Va nàixer la figura del líder, i va consolidar-se el que gairebé sempre havia estat el ciclista de carretera respecte al pistard, un serf, un gregari, un forçat de la ruta, l'ofici del qual és la feina bruta i el sacrifici. A poc a poc, va fer-se tot massa previsible. Avorrit. Només començar el primer vers, ja en sabies la rima completa. La poesia va anar perdent-se entre estadístiques, marcadors i planificacions del tedi. I la màgia de Merlí va posseir al ciclista, que li pagà religiosament amb la seua ànima. Al capdavall, el ciclista de carretera també va tindre un mallot de seda. Però mai no va poder explicar-se les ferides al coll, els canells i els turmells. Ni tampoc en quin lloc de la cursa havia pres el ritme equivocat.

Gràcies a Clidice

El plat gros

És el que tenen els anys, vas sumant i sumant -ei, i gràcies- i cada cosa que n'has de fer et costa un poquet més. Un poquiu més, que afegit al que ja et costava el darrer any ho fa un poquetet més pesat. Sí, molt de -et, -iu, -etet, i tot el que vulgues, però la processó va per dins. Igual li passa al plat gros d'una bici. No és el mateix portar un joc compact de 50 dents el gros i 34 el petit, que un joc de 52-39 com fem els aficionats o el de 53-39 que duen els professionals, o, si més no, el de 55-42 que carreguen a les contrarellotges. Perquè a més dents, com si foren els anys, cadascuna de les voltes que li pegues tens que fer-hi més força. Vas més ràpid, sí, però et deixa baldat, fet un nyap. Cadascú dels anys que passa es fa més curt, com si portares un dent més al plat, més ràpid, però més costós que vas quedant-te pa' l'arrastre. I per aprofitar la inèrcia tens que prèviament haver-hi llançat la bici, la qual cosa resulta més fatigosa amb un plat de més edat, més gran, com si diguérem. I tanmateix, els essers humans quan més grans ens fem, menys dents tenim, o menys dents propis i més de postissos. Que n'és d'estranya la vida! Uns se'n fan grans afegint-ne dents i d'altres deixant-los anar entre mossegades de carn o peix, que tant se val. Jo he de dir que conserve la dentadura original intacta. Ves per on. La meua mare era un obsessa del Calcigenol, però no sé fins a quin punt podem imputar-li a tan mistificades cullerades i obsessió de llet calcaria la meua salut dental. El cert és que només un petit empastament, per culpa d'un resquill d'os de xulla que se'm ficà entre dos queixals i va danyar l'esmalt d'una d'elles, és a la meua arcada superior de 16 dents. Els 16 inferiors, a hores d'ara, molt bé, gràcies. Potser la meua afició ciclista és bona contra les caries. Al capdavall, tot és resumeix en un grapat de dents. Carn o peix. Ivori o alumini endurit, té igual. De fet, la roda del darrere porta, com molt bé sabeu, el pinyó; i la Sánchez Camacho n'hi ha que veure els pinyos que en té. Y le digo más Ramírez, mi dentista me ha recomendado ponerme una corona para salvar la muela… No me diga más Murena, si el piñón de una bici tiene hasta 11 coronas y gracias a ellas salvas los dientes de cualquier sierra… Qui pot dubtar d'aquestes revelacions extraordinàries? Ara, qui m'hagués dit que els plats d'una bici són com un pastís d'aniversari, hagués pensat que era un forner poeta o el fill d'un forner que feia versos. Què hi farem. I no penseu que amb un màxim de 55 dents ja en teniu totes les espelmes complides que bufar. José Meiffret -un Pep, qui si no- en 1962 va aconseguir rebassar la mítica velocitat de 200 km/h damunt d'una bici de 20 kg. al rebuf d'un Mercedes preparat per a l'ocasió. Tenia que moure un plat de 130 dents, i una motocicleta li va ajudar al començament. Un altre dia potser parlarem d'ell. Mireu, mentrestant, un dels seus assajos. 1952, amb forta caiguda inclosa. D'això que no em puc queixar ni dels dents ni dels anys…

MOTOR-PACED CYCLE SPEED ATTEMPT ENDS - DISASTER

L'absència

Diada Estellés

Lo jorn ha por de perdre sa claror

AUSIAS MARCH

El món és bell, és amable la vida.

Amb aquest vers inicia el teu cant.

Tin ben present que el teu cant ha de ser

com un carrer, ple de gents i de coses;

com un carrer, per on passen tramvies:

com un carrer. I per l'aire, balcons.

D'ací endavant, pots escriure el que vulgues.

Un déu ocult et durà de la mà.

No te'n refies.

V.A. ESTELLÉS, L'engan conech

El poeta brilla per la seua absència.

L'absència de sí mateix

és una mena d'abast oceànic,

de rebost que li permet parlar

d'un pebrot torrat amb la magnificència

que els déus famolencs s'empassen l'univers.

Perquè el poeta s'empassa l'univers sencer

dins un raig d'oli atrapat de sol,

la mar gruixuda dels plors del món

dins un got de vi negre,

espès com la seua ànima,

tèrbol com els seus desitjos

destil·lant mots que s'ajunten

en versos propers al món

tant i com s'allunyen d'ell.

El poeta deu saber, ha de saber,

per principi irrefutable,

el nul interès que ell mateix en té

més enllà del seus essers benvolguts,

que tot li ho perdonen i obliden.

Si és la veu dels déus,

a qui pot interessar la seua ànima mutilada?

Si és la veu dels homes,

a qui plany el seu cor marcit

d'infinites rancúnies i vulgaritats?

Només d'absència podrà escriure

alguna cosa tan extraordinària com:

No hi havia a València dos cames com les teues…

El principal enemic del poeta

és ell mateix. El seu dol o joia,

que no són els de ningú més.

El seu amor o desamor,

que ens deixa freds

si no en parla del nostre.

Ai, poeta, l'absència de tu mateix

són els teus millors versos.

No volem l'exquisidesa

del teu esguard sobre el món,

volem l'exquisidesa del món

cantada pel teu esguard.

De què ens serveix

la precisió de la paraula

si no és la paraula precisada?

El poeta no hauria de ser

roda i bicicleta,

art i part de tan estrany viatge

on dues cames copsen el món.

El poeta brilla per la seua absència,

i tanmateix, tot ell és el seu poema.

In vino veritas

D'ací

Puc comprendre, copsar, assumir, entendre, fer-me càrrec… -bé, afegiu més sinònims, que vaig curt de paraules- tornem-hi, puc fins i tot acceptar com a dogma de fe -i per tan la raó lògica a prendre pel sac- que un individu que es passa tot lo dia fent l'eucaristia -sang de Crist va, sang de Crist ve- tinga la seua homònima no apta per a cap control diagnòstic, ni d'alcoholèmia ni antidòping -ciclista i mossèn són oficis totalment incompatibles, amb permís de Bartali que gairebé ho era, les dues coses- ni diabètic ni de colesterol ni VHI ni ferro ni… -bé, afegiu més raons mèdiques de la desraó sanitària, que vaig curt de sang-. Però, amics meus, el que no es pot tolerar, el que no cap en cap cap capaç de copsar la capitalitat de capalçar el Sant Copó, és anar pel món dient la veritat. Cridem a Capítol!! A veure, on és la Sala Capitular?... Perdone'm mossèn, però això que ha fet vostè és una capbuidada. A més, com se li pot acudir esmentar l'Obra, i donar a entendre que Opus dei i influències de tot tipus són "tanto monta, monta tanto"? Quin exemple els has deixat josemaría? Pa' esto anaves tot lo dia amb la Caixa de Disciplines, com si d'una Bankia qualsevol es tractés? I quina ocurrència supèrbia -o supèrbia ocurrència, que pa'l cas tant se val- pare, cridar per telèfon davant tota la concurrència al Regidor de Seguretat Ciutadana, que és la versió cool del "usted no sabe con quién está hablando", i que acabem pensant que ni les regles són les mateixes ni la justícia igual per a tots? Però el que supera tota la resta és donar per segur que a vostè, mossèn, -i podem pensar que el sortilegi és efectiu amb la resta dels catòlics?- només amb penedir-se, Déu nostre Senyor, li ho perdona tot. Però tot tot del tot que tots puguem totsar, que és un verb que m'acabe d'inventar -ja us he dit que vaig curt de paraules- i que fusiona copsar i el tot total, és a dir, quan u arriba a entendre la totalitat del tot total de Tots els Sants, i els que no. Ei, Vicicle, va, deixa en pau a aquest pobre home pobre d'esperit sant. Que n'és de fàcil fer llenya de l'arbre caigut… Tinc les meues raons. A més, i tu qui ets?... La veu de la teua consciència… Doncs mira, Veu, -bé, escolta- tinc dues raons fonamentals, una d'arrel etimològic ciclista -sí, sí, ho has sentit bé- i l'altra de "esto ya se veía venir", és a dir, de conseqüències consuetudinàries. De la primera et puc dir que la paraula Patraix ve del petra llatí, que indica l'existència i explotació d'unes canteres des de temps immemorials… I què té a veure la pedra en la bicicleta?… Les Canteres de Portaceli són el pas obligat per a una ascensió com déu mana a l'Oronet… Caram no te l'estàs agafant en paper de fumar?... Potser sí, però la pedra és la pedra, això és irrefutable… I l'altra?... Conec aquest barri de Patraix des que tenia vint anys. Que ja en fa d'això, tot s'ha de dir. Saps que sóc de l'altra banda de València, de l'Avinguda del Port… I què feies tan lluny?... Festejar, la meua dona vivia a la mateixa Plaça de Patraix. I tinc informació privilegiada sobre els rectors de la contornada… Què dius? Digues, digues… Sembla, pel que contaven no fa gaire temps el col·lectiu de beates, que com l'església va curta de mossens doncs aquests no donaven l'abast. De fet, -vine pacací, que no ens senta ningú- eren les beates les que oficiaven missa, totum menys l'eucaristia… Però el ritus, sense aquesta rèplica del últim sopar, no s'hi val… Ahí està la cosa. Com que el retor… ¿Ja li has llevat la ce?... Po' sí. Com que el retor té que atendre varies parròquies, només se n'ocupa que de la seua contrastada especialitat: veure la sang de Crist, i la melopea pot arribar a ser colossal, celestial, descomunal, catecumenal… Bé, ja ho he entès, no fa falta que furgues més… Però és que a més a més, acabe d'assabentar-me que el meu sogre era un visionari… Què vols dir, ara?... Bé, quan li comentaven l'absència del mossèn a la missa, que tant espantava a les beates, però que les hi donava el seu momentet de glòria, -ai, vanitas vanitatis- ell sempre deia el mateix, i ningú li feia cas. Ens ho preníem a broma. Veges tu, i tenia tota la raó l'home… Però què deia?... Bé, ell era malagueny, i semblava la típica gràcia andalusa… I?... Doncs, "eso es que está en Benidorm". I és que parlem de l'Era Zaplana… Caram, si que era visionari el teu sogre… Oi, que si?...

Els llavis del barquer

Mai no oblides la barca
ni aquell barquer.
Mai no oblides el nom
de qui diu ser.

Fes memòria tots els dies,
fes record no fugisser.
Sembla no estar,
sembla el no-res.

Pedalaràs la vida.
Com li deien el timoner?
Cercaràs a l'oblit,
el que ja no hi és.

Hauràs oblidat la barca.
Ja no sabràs de barquers.
I sentiràs aquell nom
dels llavis d'un barquer.

Para farmàcia

A la meua farmàcia de Fuentealbilla m'han imposat un horari -nivell assistencial, li diuen- que riu-te tu dels Open-Cor i dels 7-Eleven: 24 hores seguides, tots els dies de l'any i fiestas de guardar -com les parròquies de debò i els mossens amb vergonya i cierra españa- i prohibit tancar, ni que fos una estoneta, per a alleujar la bufeta. Així, per si les coses venen mal dades, m'he instal·lat una ampolla de plàstic, de les de pixar al llit, baix el taulell, i amb un poc de discreció evacue el pipí sense deixar d'atendre a la parròquia, sobretot dels pedals, que des que María Dolores de Cuerpedal va passar per ací amb la seua sensualitat exuberant, en són els més habituals. El boca orella, ja se sap, bé, en aquest cas, el cos pedal. De Dulcinea a Dulcineo i tire pel Toboso. Però és que darrerament no pare a la farmàcia de rebre encàrrecs de lo més inusual. I no done l'abast d'un tràfic de substàncies més exuberant, si cal, que la Cospi, al que s'afegeixen, a més, nous models d'ingestió farmacològica-esportiva. Au, ja ho he dit. Per exemple, el cartílag d'aleta -no d'atleta, que a voltes es confonen al demanar-m'ho de tan excitats com estan- de tauró, que tradicionalment es prenia via oral ja que es serveix en pastilles, doncs ara s'ha descobert que el seu efecte es multiplica per deu (n'hi do?) si polvoritzes la pastilla en un morteret i desprès t'apliques el polsim a les aixelles i l'entrecuix, amb la qual cosa els braços comencen a actuar ràpidament com si de dues aletes es tractaren i les cames és com si volaren, deixant als companys de penya amb un pam de nassos quan pugeu l'ínclit Oronet; bé, en Fuentealbilla li diuen el Golondrino. I de la llarga llista d'herbes potenciadores de variades retencions, oblideu-se de fer-hi infusions diürètiques per a beure, ara es prenen pels ulls, com fèiem amb la camamil·la quan teníem alguna xicoteta inflamació ocular o un petit mussol del mal d'ull d'una dona envejosa, vella o jove, que l'enveja no té edat, però sí pervenir. De fet, uns dels èxits de major audiència és el calostre assecat de porca verge esnifat per les orelles. La qual cosa presenta l'inconvenient de tenir que desenvolupar fins a la hipertròfia les denominades trompes d'Eustaqui com a estri absorbent, però el gran avantatge, com tota matèria primigènia -mireu, si no la de Bretanya- de netejar la teua sang de qualsevol residu inconvenient de cara a les anàlisis post-meta. Heus ací, amics meus, algunes de les raons del actual atabalament que portem a la farmàcia d'aquest poble manxec de nom immemorial que, a més a més, d'ací no res farà fallida -la farmàcia, i potser el poble també- perquè els companys de ruta de Cuerpedal ho deixen tot a deure. Ací no paguen ni els pagans. D'això, que quan a cau d'orella et demanen lomásdelomás -quelcom semblant a un actual molt honorable- jo, amb un parell ben ensinistrat de reülls a tort i a dret, els xiuxiuege el nom d'un producte molt d'aquestes contrades: el rabo de toro. Sí, sí. Però no del qualsevol bou. Estem parlant del brau enamorat de la lluna, poca broma. I com me l'he d'aplicar? -demanen amb ulls expectants. Doncs molt fàcil. És com la pastanaga de l'ase però a l'altra banda de l'espill. Ara el que és davant ets tu, i el que et persegueix, el rabo. I vés en compte que està ben enamorat. Ei, ja em diràs el que trigues a pujar el Golondrino...

Cercant l'horabaixa

Los caminos de la tarde

se hacen uno, con la noche.

Por él he de ir a ti,

amor que tanto te escondes.

Por él he de ir a ti,

como la luz de los montes,

como la brisa del mar,

como el olor de las flores.

(J.R. Jiménez, Poemas breves)

No sé qui va dir que cercava l'horabaixa perquè volia morir jove. El que jo vaig entendre o sentir quan era jove, però, és ara una ombra que amb prou feines si prove d'escriure per veure de comprendre-la. Endinsar-se en llum tan incerta com la del capvespre té el galop tendre dels besos desitjats, de les carícies amagades baix la taula. Capbussar-se a l'horitzó verd dels aromes perduts té l'alè contingut de les declaracions omeses. I és sens dubte aquesta complicitat del xiuxiueig de la roda a cau d'orella el que em fa creure en la possibilitat de tornar a veure el món amb ulls adolescents. Tot i que només dure el que una passejada ciclista pels camins tardejats i seminals de l'horta, flanquejats d'una banda per les platges d'amors urgents i traïts, on la tendresa fuig al darrere d'un somriure ple de sorra, i pel port dels somnis llunyans; i de l'altra, per les serralades domèstiques dels adéus sota el llum blanquinós dels neons del bus de tornada, i que de tant en tant consoliden la seua vall marítima, la seua criatura, amb al·luvions de desesperada pluja i gelosia. Així, solcant el laberint obert dels camins de la tarda, proves, tant i com flueix el territori sota els peus enlairats als pedals, de trobar l'atzucac mai no vist, la drecera màgica, el sender lluminós del verí dels versos. ¿Som o no som només que paraules, portadors de paraules? ¿Som o no som només que denominadors? Els que nominen les coses, i els fets de les coses. I des de la part baixa de la fracció dividim el món en territoris propis que mai més ningú entendrà sinó és en aqueixa llengua, amb aqueixos mots que es fonen en la nit dels temps. I és aquesta paraula d'horabaixa que em parla d'un ponent fruitós replet de deixalles verges de sons encesos i mots oblidats. I és aquesta beneïda paraula d'horabaixa, l'esplendent cabell de la princesa d'una plaça anònima, la bella dorment al banc públic de fusta, i que el seu cavaller pentina amb els dits mullats d'aigua de qualsevol font ornamental. No trobareu a València més amor enredat, més amor escampat en uns dits i uns pèls embrollats d'absències. És aquesta maleïda paraula d'horabaixa que em duu a qualsevol racó dels camps amenaçats per la nit que intentem detenir allargant la passejada fins al port i els somnis, dels indrets que s'esvaeixen com l'arena del llibre. És l'estiu, i, tant i com la vesprada minva, isc amb l'esperança de trobar l'horabaixa. Fins ara, però, només tinc nomenats un infinit de crepuscles que es succeeixen.

Multa renascentur quae jam cecidere, cadentque

Quae nunc sunt in honore vocabula, si volet usus

Quem penes arbitrium est, et just et norma loquendi.

(Renacerán muchas palabras que ya murieron y morirán

muchas que ahora están en lozanía, si lo quiere el uso

en el que está la facultad, el derecho y la norma del hablar.)

Horacio, Ars poética (Epístola a los Pisones)