dilluns, 27 d’agost del 2012

La bicyclette de Marinette


Dijous passat la xafogor era un coixí oprimint-te el nas. El meu amic i jo varen decidir no pujar cap port i fer un recorregut més suau per la vall que separa la Calderona de la serra d'Espadà. Fent memòria d'una antiga ruta, el vaig portar a Albalat dels Tarongers desprès de deixar Petrés i fer un poc de trencacames per les contrades. Poca cosa. Mireu si seria greu la calorada, que no teníem ni ganes de fer un mos quan varen seure a la terrassa del bar que n'hi ha al llar de la tercera edat, a l'entrada del poble, just al costat de la font i el llavador. No corria un fotut pèl d'aire. Terrassa sauna. Tremendo. Agost crema, i molt. Ell va demanar un suc, és jove i necessita hidrats de carboni. Jo, molt més gran, un aigua de Vichy i un cafè del temps. ¿No dius que vares quedar en ella i no es va presentar?... Sí, però deu haver alguna raó de pes… ¿N'has parlat?... Li vaig trucar… ¿I?... Que mai la pille en casa… ¿I el mòbil?... No en té… ¿No en té, i és de la teua edat?, què estrany. ¿No serà que no te'l vol donar?... Per què no hauria de voler?... Home, tu diràs… Com que jo diré, què vols dir?... Escolta, m'has portat de València fins aquí amb la història aquesta. Que si li vas dir d'anar al cinema, i que sí, però que pobreta se li va oblidar. Que li vares dur el doble de MacDonal's que tant li agrada, però quina casualitat, home, el seu rottweiler, el Matamosques -per cert, quin nomenet… És que li porten de cap les mosques, es veu que ho trenca tot perseguint-les, d'això que el lliguen amb dues cadenes... Però se n'havia desfet de les dues cadenes, veges tu, i un poc més i es menja no només les hamburgueses… Són coses que passen. Sort d'una moscarda que va passar per allí, que si no… No ho contes, ja t'ho dic jo. I ahir al vespre, desprès de deixar-li recao a la seua mare pel matí de que l'esperaries amb bicicleta i tot per ella amb la idea de donar una volteta per l'horta, no es presenta. I ni et truca ni res. ¿I dius que és raó de pes? La veritat, no t'entenc… Doncs demà pense portar-li un pomell de roses, que són les flors que més li agraden, segons m'ha dit la seua millor amiga, i li demanaré de sortir junts, de festejar, vaja… Doncs que sàpigues que te la trobaràs besant-se en un altre… Impossible. Què poc la coneixes. A més, et juro que si em fa això, la mate… No podràs… ¿Com que no podré?... Perquè s'haurà mort. Arribaràs tard… Mira la pitonissa. I de què?... D'una pulmonia… Doncs li donaré els meus condols a la família i li portaré una corona al seu soterrar… Negatiu. Quan arribes, farà mig hora o més que haurà ressuscitat… Au!, vinga, tu el que vols és enfonsar-me? A veure, ¿com ho saps tot això, setciències?... Saps qui és Brassens?.... Qui?... No hase falta desir nada más…

4 comentaris:

  1. molt bó el post amb la fina ironia del Brassens...la cançó no té desperdici!!!beset i enhorabona!!!

    ResponElimina
  2. La veterania és un grau i Brassens, sempre serà genial!

    M'has fet riure!

    ResponElimina
  3. Di que sí, Carme. Me n'alegre del teu somriure. Salut.

    ResponElimina