diumenge, 5 d’agost de 2012

L'ou tricolor


A mi, la veritat, que el José Carlos -perdó, que el JuanCa- ensopegue i s'esclafe el seu nas bourbònic, amb barbeta inclosa, contra les rajoles del patí de sa casa o del portal de l'infern -o de Betlem, que tant s'hi val- no em preocupa ni més ni menys que la recuperació parcial o total que el seu ex gendre haja fet, fins al dia d'avui, d'aquell ictus dreyesià (Carl Dreyer: "el que la hace la paga", Dies irae) cosa -l'ictus del gendre- que, d'altra banda, me la porta ben… d'això, tot s'ha de dir. De fet, només m'interessa, el susdit gendre, perquè si queda com l'Akab, doncs millor per a la literatura holística (cfr. Hola i d'altres publicacions de literatura tan exclusiva) I faig menció del gendre Mari, perquè la cosa va de caiguda física. Quan toque parlar de caiguda espiritual i dreyesiana -que tot arribarà- és a dir, de diners i pecats, ja faré menció del gendre Urdan. I vaig al que vaig: tenim una família reial ben literària, ja veieu. Tots haureu sentit parlar d'aquell conte d'un rei que ningú no s'atrevia a dir-li que anava despullat. Doncs, paradoxalment, vivim en un conte de fades gore on ningú no s'atreveix a dir-li al rei que si va vestit i porta l'uniforme de treball, el de bonito, vaja en compte -no en conte, és clar- i no el faça malbé amb tantes caigudes. Els que vàrem fer la mili, no podem evitar un petit neguit en veure determinades coses. Certament que no vàrem anar per vocació: tú, pa' dentro… És que jo… Es que na', y te me pones firmes, cuando me hables.  Ar!. Però jo el meu uniforme de passeig el tenia idolatrat. La seua immaculada condició era un obsessiu sine qua non, per a tocar el dos de la caserna sempre que podia. I que un rei -pel que sembla- el refregue per terra, em posa dels nervis. Per tant, tindrem que buscar-li un doble. Cosa ben literària. Contractem, doncs, qualsevol que estiga a l'alçada d'un parell de pantalons obscurs i una camisa de mànega curta, totes dues peces de coloracions terroses camuflatge, és a dir: amb un ciclat de passarel·la local tenim més que suficient, quedaríem molt millor davant Europa, i ens estalviaríem una pasta, no cal dir. I és que u, en la seua modesta ignorància, comença a pensar si aquest paio no en té un ou de cada. És a dir, un de monàrquic -el sangblavós- i d'altre tricolor, responsable de totes les seues ensopegades o entropessades monàrquiques. I és que tots estan, sembla, fins el Vaticà (sic) per reivindicar els tricolors, vés per on. Així, jo li recomane el José Carlos -torna-li, caram, el JuanCa- la inapel·lable reconversió al model termita, i que rebente davant el més mínim indici de perill per als de la seua raça, és a dir, el més aviaaa… Per cert, un dubte que em neguiteja, i molt: ¿al pegar l'entropessada i caure, i amb la violència del xoc, on va anar a parar la gorreta esclafada tipus paraca que tant li afavoreix? Ho dic, perquè jo, diumenge passat, al caure, el meu casc de ciclista no va moure's ni un mil·límetre, i em va evitar redoblar el ridícul que ja n'estava fent, motu proprio, al barranc de Xiva, també dit del Poio. Però, ¿i ell? ¿Potser els darrers esdeveniments han portat al barreter o capeller reial a afegir-ne una cinteta camuflada que abaixa per les patilles rodejant-li la sotabarba, i l'evita, en circumstàncies com les relatades, aguditzar l'efecte letal que per als sangblavosos tenen tan literàriament exclusives passes reials? ¿Se'n recordeu de les gorretes de mariner de la comunió o dels contes de Calleja? Doncs el mateix, però xafadeta i color mer… Pura literatura.

6 comentaris:

  1. Certament és ben curiós l'immobilisme barretaire del rei. Crec que l'han fet pastat a l'immobilisme de la institució i del país al que diuen que representa.

    ResponElimina
  2. Aquest matí, pedalant sota la lluna plena que es resistia a anar-se'n a dormir, i mentre mantenia una conversa del tot versemblant amb un parell de raboses que han tingut a bé aturar-se al costat del camí per intercanviar expressions, he pensat en com apreciaria en Vicicle l'arrodoniment del poema. És per això que m'he permès passar per ací, coses de la ruralia wifitzada, per a saludar i tornar a submergir-me en aquestes vacances Vicicle-muntanyenques de la Terra Alta. Veig, però, a tenor de l'apunt, que la monarquia i Spañññiacoññio encara es mantenen. Què hi farem! potser quan torni a emergir ja ho hem arreglat! Salut, república, independència i qualsevol cosa que serveixi per tocar la pera als dependents, immobilistes i torrapimentons de sempre. Besets.

    ResponElimina
  3. Porquet, sembla que va tot al mateix pack, el royal pack, anglès i immobilista, of course. :)

    Clidice, i que ho digues, lo del poema, és clar. I la resta, també, per descomptat. M'agrada això dels torrapimentons, tot i que el pebrot torrat és part d'un dels millors poemes, ja que en parlem, de l'Estellés. Besets.


    Helena, pel que es veu, s'entrena força: és un crack, bé, un cata-crack. :)

    ResponElimina
  4. ho sento però el Rei em sembla ridícul...beset

    ResponElimina
  5. No ho sentes, és ridícul, ell i les monarquies, com les paraules esdrúixoles, que deia Pessoa :) Un bes.

    ResponElimina