dissabte, 11 d’agost de 2012

La cursa


Un día encontré entre un montón de chatarra un sillín viejo de una bicicleta y justo al  lado un manillar oxidado. Inmediatamente las dos partes se asociaron en mi imaginación. La idea de la cabeza de toro me vino a la mente sin reflexionar sobre ella. Solamente tuve que soldarlas (…) quizás debí tirar la cabeza de toro. Arrojarla a la calle, al arroyo, a cualquier sitio, pero tirarla. Entonces habría pasado un obrero y la hubiese recogido. Quizás se hubiera dado cuenta de que con aquella cabeza de toro podría hacer un sillín y un manillar. Y lo habría hecho. Hubiera sido extraordinario. (Picasso explicando su obra Cabeza de Toro a Brassaï, d'ací)

Algú devia haver-me portat allí, però que em rematen si ho recorde. Dins una furgona, és clar: la bici i jo; i arribàrem de nit. I, tot i que prou desorientat, vaig reconèixer el lloc. Érem a P. Diuen que aquestes curses nocturnes va de temps que es fan, que són prou populars. Em va sorprendre, però, la gentada que era als marges del camí. Sí que n'eren de populars, sí. Fins i tot hi havia qui era gairebé a les fosques del camí amb llanternes de gas. ¿On són els altres?... Quins?... Els ciclistes, qui va a ser?... Ah, no et preocupes, tu pujat a la bici i fes la teua…  ¿La meua, què vols dir?... Mira, ara et posarem un parell de boles de foc al casc, perquè veges la carretera... Porte el llum de la bici… Deixa't d'històries. Amb les boles veuràs millor. Fas el trajecte assenyalat per les torxes unes quantes vegades, i a la gent ja li està bé, m'entens?... ¿I només per veure'm pedalar amunt avall amb dues torxes al cap són ací?... Sí, què et sembla? No et preocupes que et pagarem bé… L'itinerari de la cursa -bé, d'aquella cosa- partia de l'eixida del poble cap a l'est, on és el poliesportiu, i s'endinsava per un recorregut trencacames ple de petits murs -com a les clàssiques ciclistes però en xicotet- on el públic, no cal dir-ho, s'amuntegava. Vaig començar. L'eixida ja era costera amunt, però suau. Va ser pedalar, i la gentada va animar-se d'allò més. Va, tira-li, Martí… Olé, tu estampa… Induráin, Induráin, Induráin... Amb cantarella i tot. I reien, i cridaven com bojos. Uns, els més agosarats, m'espentaven només començar els xicotets descensos. Que voleu matar-me?... D'altres, els més malparits, m'agafaven de la tija del selló i em retenien en els pitjors desnivells dels murs. Un d'ells aprofità la meua lentitud, i em furtà el bidó. Això sí que no. Pose peu a terra i li ho recrimine: dóna'm el bidó, malparit… I comencen a cridar-me: Ni a la ruta ni a la pista, mai fa peu el bon ciclista… I m'inflen a bescollades, trompades, colps de puny… Com de xiquets, jugant a Sant Vicent, si deies: "xinxes i caparres".  Va ser tal la  violència que vaig pujar-me a la bici com vaig poder, i tot decidit en que al passar-m'hi -ja per enèsima- per la línia de meta s'havia acabat la cursa. Que tot té un límit, i que si no saben beure, que se n'obliden de mi. Però quedava un bon tros i estava assedegat. La nit era bascosa, xafogosa. La transpiració era abundant, i necessitava beure. Vaig fer el gest de que em passaren una ampolleta d'aigua, o qualsevol cosa refrescant. U em va oferir un pot de cervesa. Quan li allargava la mà dreta per agafar-lo, me'l va arruixar a la cara i pel bescoll, acabant la seua gloriosa intervenció amb un puntelló al meu cul que quasi em fa anar per terra. I reien, i cridaven, i es divertien d'allò més. Però què collons és açò! La cosa, sembla, se'ls havia anat de les mans als organitzadors, és clar. Ningú controlava el que passava al llarg del camí. Estava espantat, la veritat. Pedala o rebenta. Pedala o rebenta, corejava un grup de joves totalment borratxos. En arribar a meta els hi diria poquet i bo als de la penya organitzadora. Anava totalment amarat. Esquitxat de sang arreu. Asfixiat de calor. Cansat de pedalar. Però ja estava a la línea de meta, que era la del començament, ja que el trajecte era un circuit gairebé rodó com un cercle de sofriments i humiliacions. No veig cap membre de la penya a la meta. Però estic decidit a denunciar tot el que m'havia passat davant l'autoritat si n'és menester. Com que ni penya ni clavaris ni cap fester em resulta familiar, vaig directament a la tauleta on un caporal de la benemèrita i el seu acòlit es despatxen un parell de whiskys de pam i mig. Els hi explique la situació. Els hi mostre les ferides. Pero hombre de dios, la noche es joven. Que sólo son las dos. No les vas a cortar la alegría a estos chicos. Oiga, que llevo más de cuatro horas en la bici -li dic… Eso no es nada. Venga, coño, camina o… I tots a una comencen en la cançoneta: Ni a la ruta ni a la pista, mai fa peu el bon ciclista… I tots alhora em llancen pedres obligant-me a pujar a la bici i continuar pedalant. I ha partir d'aquí les imatges es fan més i més borroses. Arribà el moment que vaig deixar de sentir els colps. Si queia a terra, m'apujaven a la bici, m'arrossegaven fins al final de la rampa i em llançaven costera avall, si recobrava la consciència intentava dominar la màquina, si no, anava contra les pedres de la carretera. I reien, i cridaven, sobretot la cançoneta: Ni a la ruta ni a la pista, mai fa peu el bon ciclista… Per què? Què els hi havia fet jo? D'on treien tant d'odi?, van ser els meus darrers pensaments. I una veu esmortida que demanava pel veterinari. Porteu el veterinari, porteu… Desprès algú que em posava un grilló de ferro al turmell dret i estirant la cadena de la grua mirava d'alçar-me de l'entrada del corral on havia caigut definitivament.

4 comentaris:

  1. ves que no ens passi com aquest pobre brau esgotat....que mai ningú ens faci córrer a la força...ja correran ells ....pedalem a la contra per pujades costerudes ....agafem-nos ben fort al manillar!

    ResponElimina
  2. Agafem-nos ben fort o ens tiraran per terra, Elfree. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Un post senzillament rodó, fantàstic... l'he llegit àvidament per intentar captar totes les sensacions que descrius que, d'alguna manera s'apropen a les que deuen sentir els braus quan els fan passar per aquestes barbaritats.

    Brillant l'escrit de tant horrible com és la història que hi expliques.

    ResponElimina
  4. Doncs, Porquet, el pitjor va ser que dijous passat varem veure el Brusco a Petrés. Ja era mort i miraven de llevar-lo de l'entrada del corral on havia caigut rebentat dimecres nit. Feia molta calor i decidírem fer l'etapa per la costa cap a Sagunt i girar cap a Petrés. Arribem al poble i l'entrada a la plaça on esmorzem era bloquejada per un camió amb grua. Baixem de les bicis, anem a peu, i es trobem amb l'espectacle. Horrible. Giràrem cua i tocàrem el dos.

    ResponElimina