dimarts, 14 d’agost de 2012

On the road


Potser el 99'99% dels matins o capvespres que em pose a pedalar amunt avall per les carreteres del meu dimoni -que no domini- particular no sé on acabaré. És ben cert que els destins -mai no he estat d'acord amb el plural d'aquesta paraula- a l'abast d'unes distàncies de com a molt 120 km -anada i tornada- no són infinits, però mai no m'ha agradat planificar recorreguts, itineraris, trajectes, etapes, eixides o com vulgueu dir-li a tal circumstància. És ben curiós que n'hi ha que es molesta, i molt, d'aquesta indecisió meua, d'aquesta mancança reiterada de previsibilitat. Si al capdavall en dóna igual, els hi dic. Però no hi ha forma humana de fer-les comprendre la situació. A mi, però, ja m'està bé. D'habitud, isc, com a molt, acompanyat d'una o dues persones més. ¿Hui, què fem? ¿Oronet? ¿Amb o sense Canteras? ¿No, tirem cap a Marines? ¿Vell o nou? ¿Gàtova?... I així, fins que de sobte hi som on no havíem dit ni pensat, o sí. O ben bé, tot i que respectem el lloc d'arribada, anem improvisant sobre la marxa el disseny definitiu de la ruta. ¿I si en lloc de tirar pel camí de Llíria, fem bucle per Tres rutes i desprès…? I a mi, ja m'està bé. Però n'hi ha que aquest lliure albir compartit els hi molesta, i molt. Vaig conèixer una xica que era el súmmum de la previsió i la inflexibilitat. Així que arribàvem al punt de reunió, era obligatori acordar la destinació del dia, i, fil per randa, la ruta a seguir. I compte que et desviares ni un mil·límetre del que s'havia pactat. Però què importa pel poliesportiu o per Masies? Si fins i tot és més curt… Ah, no. Ni t'ho penses. Havíem dit pel poliesportiu, i el que s'ha dit es compleix. A ver, el jefe de ruta, què diu?... I el jefe abaixava les orelles i tirava cap al poliesportiu. Un dia, me'n recorde com si fos ara, havíem dit de fer el Pic de l'àguila per la cara nord. Tot just arribes a Sogorb prens una desviació que s'aboca a una bifurcació que al capdavall porta al mateix lloc. Com que anàvem enrederits, algú va proposar agafar a la dita bifurcació el camí més curt, que no és el que havíem previst. Va posar-se com ànima que es porta el diable. I com que la resta del grup estava d'acord en aquesta petita variació, pegà mitja volta i es torna tota sola cap a València. Bé, només una estona. Desprès va aparèixer a cua del grup. A ella, no li estava bé, però... Tot el contrari que jo, ho reconec. Quan he començat aquest apunt no sabia ben bé què anava a dir. Desprès m'han vingut al cap els camins de Roma -xafem molt la Via Augusta, poca broma- que tots porten al mateix enlloc. Els companys. I m'he adonat que només feia que xiular, amb els llavis i les rodes, el mestre Brassens. A mi, la veritat, ja m'està bé. He de dir, però, que, si pedale tot sol, aquesta indecisió o variabilitat acaba produint-me un cert desassossec. No saps on vas ni per on vas. Què ets o què no ets. De fet, què és ser transitiu? I la vida, és transitiva? Ah, ja m'està bé. Però no sé on he arribat.

2 comentaris:

  1. molt bó el post enhorabona i beset.Brassens com sempre perfecte!!!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Concha. Brassens sempre cau bé. Un bes.

    ResponElimina