divendres, 10 d’agost de 2012

Repret


El cicloturista no necesita afeitarse los pelos de las piernas excepto si se trata de un objetivo estético (pero los gustos son por lo menos diversos…) Al contrario, los pelos juegan un papel no desdeñable en la lucha contra el calor, papel comparable con el del maillot, al favorecer el enfriamiento de la piel por evaporación del sudor. (Piednoir/Meunier/Pauget, La bicicleta, Inde, 2000, p. 104)

Ah!, sí que n'és de trista aquesta història. Pobre xic. Li faltava un bull, no creus?... No sabria dir-te, la veritat. Si ben bé ho mires, tenia uns principis molt sòlids, i els va defendre fins al final… I quin final, déu meu… Bé, no és el primer que ho fa… Potser no, però les seues raons són més que discutibles. En lloc de faltar, li va sobrar un pèl… No faces broma, per l'amor de déu. Quina falta de tacte. Eren coses seues, ja saps que en tenia alguna de ben original… ¿Només original? I perdona, però no m'he pogut estar. ¿Ho dius pel repret de sant Llorenç?... Posem per cas… Però, quina mena d'originalitat és aquella que et duu a les portes de la Seu, a les pitjors hores caniculars del dia més canicular de l'any, el de sant Llorenç, per a fer el teu particular repret de tots i cadascú dels caragols i les femelles de les teues cinc bicicletes a l'esplanada que hi ha baix el Micalet?, per favor, això és estar tocat de l'ala... És una tradició, ja saps. Ell era molt valencià i ciclista d'essència, i trobava en consemblant barreja el seu non plus ultra existencial, com si diguérem. ¿Vares estar alguna vegada? ¿Saps el que feia?... No n'estic tant boig. Però tothom en parlava… No sé el que t'hauran dit, però la realitat superava qualsevol previsió a l'alça… Parles com si ho hagueres vist... I tant. I no només una vegada... De tu, no m'estranya… Què vols dir?... Res, home, era broma… Llogava una furgoneta, i al dematí ja hi era descarregant-les. Les recolzava a la base del Micalet, al punt exacte on més hores de sol colpeja la pedra centenària… No faces literatura, que et conec… Deixa'm tranquil o tanque la boca i ja t'ho faràs… Tots els originals sou igual de susceptibles. Va, continua. Ei, porta'ns altre parell de dobles corbellers: tallen la gola, tallen la set… Si segueixes amb brometes, t'envie a pastar fang… Perdó, perdó... Les recolzava al Micalet, deia. Treia una cadireta plegable, un para-sol de platja, una tauleta i els seus llibres. Ja saps la seua dèria científica. Tot eren manuals de la mateixa troca: medecina esportiva. I allí estava, hores i hores sota el para-sol, traspuant l'enteniment que s'havia begut, fins a les cinc en punt de la vesprada que començava el seu repret personal. Era com si vetllara les armes, com un Don Quixot de les dues rodes. I a les cinc, sota un sol d'injustícia, l'emprenia amb les cinc bicis alhora… ¿Les cinc?... Sí, sí. Ho feia de dalt a baix. Primer, els del manillar i la potència. Totes cinc bicis. Desprès, la direcció, el frens, etc. I acabava amb la plaqueta que hi ha baix del quadre que guia els cables dels canvis. Tot plegat: hora i mitja. Ho tenia ben estudiat. I finalitzava amb el toc de campanes de les sis i mitja… Fins que aparegué Dulcinea i el nostre cavaller, fidel als seus principis d'honor, i per un quítame allá esos pelos, va decidir que ja en tenia prou. Ah!, l'amor… No. No en parles d'amor. Varen ser les convencions. Una lluita entre les convencions socials i els principis individuals... Ella s'avergonyia de la seua negativa a depilar-se les cames… Ell l'estimava molt més que a la seua pròpia vida… Però no més que els seus principis… No, no més… I el seu darrer repret… Se'l va fer al coll. Sí que n'és de trista aquesta història… Garçon, deux faucilles plus, s'il vous plaît...

2 comentaris:

  1. carai això d'estrènyer els cargols del Miquelet no ho sabia pas ....així dons el repret segueix una tradició antiquíssima, com sempre la transformes en versió ciclista i literària....vols dir que no ens fan fa temps un bon repret de campanes a tots nosaltres... ai

    ResponElimina
  2. Sí que ens estan arrepretant més i més, Elfree. Tindrem que mandar a parar, o acabaran en nosaltres.

    ResponElimina