dijous, 2 d’agost de 2012

Fenoll


Sabia que acabaria plegant-me a Mnemòsine. Va de temps que el mire de cua d'ull pedalant d'horabaixa al voltant del laberint ociós i circular de l'horta nord. Hi és al marge del camí, sense plural. Espera. Ell mai no n'ha tingut de pressa. El fonoll. El fenoll, m'espera. Sap que al capdavall canviaré l'itinerari acostumat. Que m'hi acostaré. Que trencaré la seua feble tija. Tendra. Aromàticament anisada. Netejaré la seua pell, per si de cas queda alguna fina tela de baves de caragol. Potser olore d'antuvi l'oli del tall sucós. Potser. Després, obligatòriament, he de dur-me la vareta als llavis. Tal i com feia de xiquet. I, tal i com llavors solia ocórrer, m'inundarà la punyent tristesa de la humitat que precedeix la nit. És estiu al capvespre. És l'hora de les muses. L'instant oblidat en que varen ser engendrades per Zeus i Mnemòsine. L'hora que varen nàixer. Hora d'horabaixa. I les muses prenen el món. De dos en dos. Potser tres. També a soles. Sembla ser passegen la primera foscor, mentre el matiner verd de les canyes ara busca delerosament el cristall torb de l'ampolla buida. Mentre els homes beuen sense set, i l'esguard els abandona fins a l'endemà. Aquell moment tardejat on sadollen els oblits i parlen a glops. Aquell moment en que jo xuclaré la teua saba, fenoll, i el teu licor de passat es transmutarà en un icor de pors sense presències: un desassossec d'infantesa sense raons. Duc unes sandàlies de fines tires creuades de pell granat. Els meus peus són més curts del que ara fa la meua mà. Tinc, potser, vuit o nou anys. Sóc al Magistre, lluny d'Alqueria alguna, a un xicotet tros d'univers heretat de l'avi, amb caseta inclosa, i avui soterrat sota l'asfalt de l'autovia i el temps. M'han deixat una bici i m'he passat la vesprada sencera bevent-me l'enteniment, que tots diuen vaig assolir als set anys. Li he donat voltes i més voltes, al seu damunt, a la casa gran, la dels cosins benestants de la mare, l'única que és circumdada per una vorera de ciment. El crit de la mare em desperta cap a la nit. M'abaixe de la bici, l'espente fins recolzar-la al porxe. Vull donar les gràcies, acomiadar-me. Sabeu?, la mare em crida. Però la casa sembla buida. És a les fosques. Només la bombeta de l'escala que duu al primer pis llueix el seu magre filament estelat. I m'espante. Isc i trepitge el caminet que porta a la caseta. Per què la realitat em capbussa sempre a la por? Basarda difosa en d'altres paors. Però por. Veig la flor de flors. Espurnes grogues al bell mig d'ombres de camí. Fenoll. Abans de collir-la escolte els sons de l'aigua atrapats al silenci assassí de la sèquia. La vida flueix a banda. Agafe la flor del fonoll. Aquesta en té nou. Potser m'alleujaran. Trenque la seua tija. Tendra. Aromàticament anisada. La rente amb la meua saliva, per si de cas el caragol. Me l'acoste al nas. Després, necessàriament, mastegue la vareta i li xucle el seu icor. Urània i Tersípcore, dos de les flors, van al davant del camí. Clio, Melpòneme i Talia les segueixen, mentre riuen entremaliades. Polímnia, Cal·líope i Èrato s'esforcen en mantindre el pas. Euterpe camina a soles, tanca el grup, com esperant-me entre el vent que es torna furiós i l'aigua que ja no canta els seus crims. I jo seguisc el camí a l'ombra d'unes flors amb noms de jeunes filles. Alguna cosa em diu que elles coneixen les raons de la por. Sobretot aquesta que va enrederida. I també saben de la necessitat que tots hi en tenim: perquè ens duen del passat la il·lusió anisada d'entendre el món.

Al fons, fenollar a l'eixida de Massalfassar, direcció València

5 comentaris:

  1. Amic Vicicle, el fenoll és herba de marges, i els marges són els camins més rics i profunds que hom pot transitar. Avui, tornant de Massarrojos he vist uns quants fenollars espledorosos que m'han catalputat, també, a llunyanes infanteses. Passar a la vora del fenoll i no collir-ne una branqueta i dur-se-la a la boca és com anar a la serra i no fer romer o timó. Però en la paraula, com en altres casos, els valencians som més clàssics, més conservadors, amb el nostre fenoll, no debades derivat del fenuculum llatí. En fi, segueix il·luminant-nos els capvespres, continua invocant les muses.

    ResponElimina
  2. No t'ho creuràs, però ara mateix escric açò amb un ramellet de fenoll a la boca, recollit dels marges de Travadell --rics i profunds, com diu Manel-- fa només una estoneta, mentre li explicava a la meua filla com de saludable és la seua olor i tot el que feiem amb ell quan erem menuts...

    ResponElimina
  3. Manel, n'he estat dubtant una bona estona, no t'ho penses. L'e i l'o em ballaven a la memòria. I quan la meua oïda no ho té clar, malament anem… He consultat el dcvb, i donava fenoll com a variant més pròpia de la part meridional del País, de Gandia cap a baix, més o menys. I el Ferrer Pastor em donava fonoll. Què fer?... Potser l'escriuré de les dues formes. Per què no?... Ah!, ja saps, les muses, com les dones, tenen la seua hora.

    Alfred, me n'alegre molt de la feliç coincidència. Experiències compartides, similars vivències: què més puc demanar?. Tu, amb el valor afegit de passar-les a la teua filla. Tot un privilegi. Salut!

    ResponElimina
  4. me'n recordo d'aquella olor d'anís i del verd tan bonic de les fulles i les tiges. Quins records!!!beset

    ResponElimina
  5. Sí, quants records, eh? Magistre, infantesa... Un bes.

    ResponElimina