dilluns, 30 de juliol de 2012

Espill trencat


Dissabte per la vesprada, mentre escrivia sobre el litigi que tinc amb el meu veí de d'alt -darrer post, ací baix- a TCM varen posar The Haunting (1963) de Robert Wise -el de Wide Side Story- coneguda aquí com La casa encantada. La pel·lícula només té l'encís dels bons propòsits: fer-nos acollonir, malgrat que amb el que conten als seus quatre primers minuts donaria per a mitja dotzena de pel·lis, i quedem més que saturats d'acolloniment per a una bona temporada. Bé, entre que no li prestava massa atenció -escrivint com era sobre el meu particular poeta llatí de sobre- i la seua incoherència argumental -perquè sóc de l'opinió que tant la ciència ficció com el gènere sobrenatural han de ser d'una coherència cartesiana- les poques vegades que sentia el que deien o veia el que feien no podia reprimir més d'una rialla. Tu és que ets un escèptic, sentencià la meua dona. Totes les coses que amaguen qualsevol enigma no són per tu sinó casualitats, ironies del destí, si més no. Sembles l'homo casualitatis. I va començar a fer-ne per enèsima, la relació habitual de fets viscuts en pròpia pell i que considerarà fins al seu darrer hàlit com a inexplicables; molt més, si jo els classifique a les menyspreadores categories de casualitats o ironies, abans dites. I a què bé tot açò? Doncs... el mateix dissabte a la nit, quan anava a gitar-me, fent les ablucions de rigor, l'espillet que és dintre de l'armariet del bany va eixir disparat, va caure dins el bidet i es va fer miques. Sembla que el responsable era jo, que havia tret no feia ni cinc segons el col·lutori que és al seu costat. També és casualitat, cony -em vaig dir. Doncs són set anys de mala sort -afegí el meu altre 1/3 de taronja: 1/3 de dona, 1/3 de bici i 1/3 de jo mateix: billar francès pur i dur. ¿I en set dies no tindríem prou, Cari?... Tu riu-te, riu-te… Menys mal que he quedat amb el Jorge -el meu cunyat- per a la volta de demà en bici -li vaig dir. La mala sort compartida és menys dolenta, no?... Quina gràcia que em fas… I a l'endemà vàrem eixir en bici. Objectiu: port de Catarroja. Activitat, a banda del pedaleig intrínsec: espionatge industrial. Fer-li fotos a un albuferenc d'un calafat -no molt fi, tot n'hi ha que dir-ho- de les contrades que n'està fent d'un. La barqueta té una línia elegant, tot s'ha de dir, suau. Sempre és sorprenent el grau de refinament que pot arribar a assolir la saviesa popular als seus dissenys. Altra cosa és el grau de perícia d'unes mans poc sàvies, o mandroses, tal i com us deia. Havíem estat de sort, ja que el mestre no era per allí, el que va permetre'ns, al meu cunyat i a mi, no només fotografiar-la, sinó prendre-li algunes mides.


Només acabar aquesta escaramussa o incursió en terreny enemic, vàrem fer un tomb pel port com a dissimulació o camuflatge dels nostres interessos inconfessables. El port, tot ell ple d'albuferencs, és molt agradable de passejar. Al llarg dels pantalans n'hi ha quasi un centenar d'aquestes estilitzades, misterioses i encisadores -molt més que el Wise, on va a parar- barquetes. Tot i que darrerament s'ha posat de moda el mal costum de plastificar-les, és a dir: el casc, i, el que és pitjor, la tapa són tractats amb fibra de vidre i altres components que asseguren la seua impermeabilitat i eviten un manteniment constant. S'ha perdut prou de la seua bellesa epidèrmica, com si diguérem. Què hi farem?. Aixoplugats per l'ombra d'un arbre de flor caiguda i indescriptible per als espies que mai no varen fer un curset de botànica a l'estiu, relaxem l'esguard a la infinitud d'un territori immerescut per poc respectat. Se'ns acosta un home gran amb visera blanca, ulleres, nas afilat i amb la convicció de qui defensa una causa justa, que ha recolzat, sense adonar-nos, la seua bici amb espill retrovisor com a prolongació de la part esquerra del manillar -espere que no el trenque- a la barana més propera. És del col·lectiu Valenciaenbici i ens hi dóna informació sobre la web, el facebook, la proposta d'anell ciclista a la ronda interior de la city, les vies verdes en col·laboració amb el tren -per cert, limitades, diu, per la dolenta política de promoció ciclista de qui tots sabem. Ens demanà que fem extensiu tot el que ell ens recomana. Fins i tot ens regala un plànol de Cokilàndia amb carrils bici i diversos recorreguts d'interès… ciclista, eh, què estàveu pensant! Què més podem demanar? Estem de xerradeta amb ell una estona. Ens felicitem, acomiadant-lo, del seu entusiasme tot i la seua edat. I pensem que tornem a estar de sort aquest diumenge al matí.


Mirant de fer un poc més llarg l'etapa, decidim seguir pel barranc del Poio, també conegut com a barranc de Xiva, en direcció sud cap a l'Albufera on s'aboca. El camí és de terra, ja us haureu fet la idea. Jo vaig amb la bici de roda grossa, aquella en la que em vaig trencar el colze, fa ara un any tot just, el 23 de juliol va ser la cosa, i per aquestes mateixes latituds. De sobte el camí acaba davant d'un parell de tanques metàl·liques que ens impedeixen arribar a peu d'Albufera. Llegim els taulers informatius: som a l'entrada del Tancat de la Pipa, una reserva molt especial dins del parc natural de l'Albufera. Al meu cunyat, un naturalista de mena, li sonava. És tancat, valga la redundància, quina ràbia… Ací posa que pots concertar… Arriba un cotxe. Baixa una noia d'ulls aiguamarines, pèl ros arrissat arreplegat al darrere, pell bronzina, somriure jove i claus de la tanca principal. El meu cunyat comença l'interrogatori. Efectivament, s'ha de concertar cita. La visita pots fer-la a peu o al damunt d'una bici sempre que vages pel camí de terra que envolta el seu perímetre per la part de ponent i no per la passarel·la de fusta interior, on hauràs de posar peu a terra i espentar la bici. Però ja que esteu ací, podeu entrar -ens diu. Hola, cavallers!! Això sí que és estar de sort, nano. Anem cap a dins. Arribem fins a l'edifici de l'antic motor de la Pipa que ara fa funcions de Centre d'Interpretació. Ens rep un ratoner valencià blanquet a taques negres i marrons, tot molt autòcton, no cal dir. Visitem l'embarcador del canal o sèquia que ve directament del port de Catarroja. Pugem al terrat, fem fotos. Gaudim les vistes. Visitem l'interior de l'edifici. Un parell de peixeres amb varietats autòctones. Samaruc inclòs, of course. Xerrem amb la xica una estoneta i partim amb el nostre agraïment i comentant el diumenge tan profitós que duem. Eixint del Tancat li fem adéu a la càmera de vigilància en senyal d'acomiadament i darrer agraïment. Sembla un episodi de Planeta bicicleta a Punt 2, ho reconec.






Hem estat de sort, de molt bona sort, sens dubte. I em ve al cap l'espillet trencat la nit passada. Ara quan li ho conte a la meua dona no s'ho voldrà creure. Una casualitat, em dirà. Ah, sí? Doncs tu no eres molt de casuali… Pataplam!!! Caiguda. La roda del darrere m'ha derrapat en un desnivell de grava i corba a esquerres més tancada que la pipa. Com el juliol passat per les mateixes dates. Quina casualitat, oi? No res, no m'ha passat res, però el genoll esquerre fa mal. Res, Cari, quatre esgarrapades i el colp… Quina casualitat, no?... I que ho digués, xica… Doncs la cosa dura set anys… No fotis…


2 comentaris:

  1. Si senyor una sortida molt fructifera la de l'últim diumenge, ciclisme, barques, calafats, natura salvatge, llàstima la caiguda, encara que la veritat és que no recordo tanta sang. ¿això no serà un poquet mercromina per a la foto?

    ResponElimina
  2. De mercromina res de res, xato. Però va pagar la pena, no? :) Tornarem, amb cita prèvia.

    ResponElimina