Paisatge en sèpia

Preludi. Paisatge en sèpia. Diumenge de matí érem tres. I ens endinsàvem, pedalant, a la boira seca. Paisatge en la boira. Millor no saber-ne res. Què estranya meteorologia és aquesta que es confon amb la mitologia? -vaig pensar. Però què falta fa pensar? No, millor deixar-se anar. Tanmateix, què els hi diré als meus ulls irritats si em demanen raons? Paisatge en sèpia. I mira que havíem estat curosos. Anirem per la costa. Camí del nord, però sense buscar pares inexistents. Res no ens fa el que puga estar passant a l'horitzó ponent que ens ha vingut al damunt, i on va de dies i nits que no vegem posar-s'hi el sol, i el crepuscle és una cendra estant. Dia i nit s'han confós a la llunyania d'una melodia d'absències que no vull sentir. Seguici d'un enterrament que no em pertoca, que no vull que em pertoque. Què els hi diré, però, als meus ofecs de cendra? Paisatge en la cendra. Què trobarem al seu darrere? A cops d'odi i menyspreu perdem l'esguard del nen que prenia com a regals el que la broma anava deixant-li al camí. No me'n refie del que vages descobrint-nos al nostre pas. Què veurem quan escampes amb la covardia del lladre del seu germà? Paisatge en sèpia. Dóna'm un senyal, però. Alguna cosa que m'ajude a trepitjar-te el dia desprès, aquell on la meua particular mitologia passe definitivament del sèpia al negre. Perquè aniré a fer-te'n una visita. Una salutació inexcusable. Mai no oblidem els vells amors. Paisatge en negre. Un minut de silenci mentre acaba el preludi.

43+47=0

Fuga. Paisatge en cendres. Diumenge al dematí érem tres. Fuga a 3 veus. I ens endinsàvem a la teua intimitat mirant d'imitar tot allò que qualsevol senyal ens proposés. Això és la fuga: el seguiment d'un gest primigeni i la llibertat, però, d'un camí propi, propici. Un seguici d'essència compartida i lliure voluntat. És impossible trobar-ne el mateix senyal a la boira. Cadascú en té els seus, em dic. Però què falta em fa dir-me res si l'obstinació del paisatge m'ho nega? Ens ho nega, potser. Semblava que els temps havien capgirat la mitologia. Quines coses té l'infern! -vaig exclamar-me. Però què falta ens fa exclamar-nos pel no-res o per la vida? Paisatge en blanc i negre. Metamorfosi. Com el tema d'una fuga. L'inverteixes. El lliges a l'inrevés. I el tornes a invertir. Sempre és ell. El fas en valors més llargs, el disminueixes. És ell. Mai no podrà deixar de ser ell, tot i la seua calidoscòpica aparença. I tu ho saps. I l'esperes. Dóna'm un senyal. On ets?. Paisatge en gris. I ara, què els hi puc dir als meus ulls cecs, als meus pulmons ofegats, a les meues raons inexistents, als meus records? Fes el que fa la fuga, em dic. Però quina falta fa dir-se'n res, deia no fa res? I al vol de les pedalades, vet aquí, que m'he quedat bocabadat. Tornàvem al que diem casa. I m'he adonat. Al paisatge en sèpia hi era el verd insubornable dels camps de l'horta. Un verd fregat per l'obscuritat de la boira seca, cendrosa, però era verd aquell camp. Un verd amenaçat pels obstacles que amaguen negres vergonyes subterrànies de les quals la gran majoria és còmplice de tant no dir-se, de tant no pensar-se, de tant no exclamar-se, de tant furtar-li al seu germà, i a la que el seu benvolgut déu justicier enviarà a la penombra sèpia de l'avern. Que ningú d'aquestos espere -ja que no diuen ni pensen ni exclamen- que jo abrace amb ells l'arbre que brollarà d'entre la boira sèpia. I ara, un darrer minut de silenci per espantar tant de fàstic.