dissabte, 28 de juliol de 2012

Mandó a parar


El veí de d'alt, el que té nom de poeta llatí, sempre em guanya la partida els dissabtes al matí. No sé on dimonis fa la compra que en eixir jo al carrer -tot i que ben d'hora- amb el carret, la llista, el boli, els calés i les targetes, només girar la cantonada a la rue de la Cabane, me'l trobe sempre de cara, tremolant, amb l'esquena vençuda i el cul avançat pel pes de les nombroses bosses de plàstic que duu a les mans, i tot i així, amb el somriure un poc agrit per l'esforç, m'etziba: ya te he ganado, en una irritant competició que només ell s'autoimposa. Li faig un mig somriure i vaig als meus quefers. Avui, però, la cosa ha donat un gir inesperat. Tornava jo ben carregat. Al carret: vuit ampolles de Vichy Catalán -sí, en casa som addictes, alguna cosa a dir?- dues bosses amb cartons de llet, gelat, pots d'espàrrecs, fruita, safates de pollastre, lluç congelat… Tot de coses pesades. I un parell de bosses a la mà esquerra, de més lleugeres: pa, rosquilletes, formatge, verdures fresques… He tret, de la part baixa del carret, el suplement de dues rodes que el converteixen en un quatre rodes més fàcil de conduir i còmode de manejar amb una sola mà, i he pres el camí de tornada. Llavors, l'he vist. El veí. A l'horitzó llunyà. Em duia un considerable avantatge. I a més, tenia que passar-me per la farmàcia. La qual cosa m'obligava a avançar-lo dues vegades. I la primera fins a la farmàcia sense que ell s'assabentés o posaria el turbo, que me'l conec. El meu veí anava com sempre, amb el cul comprimit i les passes ràpides de qui sofreix. Tal i com fem tots al final de l'Oronet, sobretot quan vas tocat i acceleres per acabar el més aviat possible amb el patiment. Així, pensant en la bici, he començat a aplicar les meues estratègies de captura  habitual. Incrementar el ritme de pedaleig; bé, de les passes. Arriscar a les voltes i revoltes del camí, molt concentrat en la conducció del carret i mirant de fer un itinerari alternatiu per poder sorprendre'l. De fet, el meu carret semblava un prototipus de la F1. Anava gaudint d'escurçar-li la distància a poc a poc com una tortura oriental que donarà el seu desitjat fruit: la venjança. Ja sabeu lo recargolat que n'és l'Street Circuit valencià. La cosa no és gens fàcil. Però m'he capficat. Avui no me la fotrà, he pensat. I sempre que me'n faig aquests desafiaments, em propose com a premi el compliment sobrenatural d'algun dels meus delers particulars. Com que conduïa un prototipus de quatre rodes i les rates són de les primeres en abandonar el vaixell que s'enfonsa, doncs ja podeu imaginar-vos què és el que he demanat i qui ha guanyat la cursa d'avui dissabte. Llàstima que el que mandó a parar haja estat un vell estafapijos i no la força dels pobres damnificats de tanta ruïna.

2 comentaris:

  1. Deu n'hi do vicicle jo també dic llàstima ....veig que el veí i tu heu fet una bona cursa....el vell estafapijos al capdavall ha fet un favor ....

    ResponElimina
  2. Això espere, Elfree, que no torne per ací. Ni ell, ni la seua Fórmula meravellosa. Un petó.

    ResponElimina