dimarts, 17 de juliol de 2012

De mites


Els mites viuen del temps. Ho va dir Lévi-Strauss a les seues Mitológiques, però tampoc és que descobrís la mediterrània. El temps  és el seu aliment essencial, i mantenir-se en l'eternitat el seu infern particular. El que no sabia, però, és que els mites naixen, no es fan només de temps. El món s'ensorra i nosaltres ens estimem. Li diu ella, la Ilsa, a ell, el Rick de Casablanca. I jo no puc sinó deixar anar un poc d'aigua de plor, que deia el meu estimat i mític Roiç de Corella, com a xicotet homenatge. Ets un sentimental, Vicicle. Sí, ho reconec, em deixe anar pels meus sentiments: sóc un ésser primari. I ara que ho dic, faig memòria d'un setciències que discriminava per infusa saviesa els éssers primaris dels… secundaris? Quin ull tenia el tio. Ara, mai no vaig saber què pensava de mi. ¿Era jo un ésser secundari, primari… o terciari? No sé cómo gastar el dinero… de tant que en guanyava, em deia. Era un crack, i ho sabia. Un auto-panxacontenta, que ja és dir. I es veu que tanta jactància acabà capbussant-lo a l'estafa aquella dels segells de correus, feu memòria? Un crack, el que us deia. Ara, mireu l'escena: som a un capvespre de melancòlic estiu. Molt més melangiós perquè vinc de pedalar l'horta d'horabaixa: plaer dels déus mediterranis. Llums zenitals, verds i atzurs sense heralds, d'irrenunciable compromís amb la memòria, pudors i perfums tots plegats fets una sola cosa: vida. Arribe a casa amerat d'enyor: vida subterrània. Veus com ets un sentimental, Vicicle. Tens raó, veu en off. Però és que desprès de la dutxa i mentre feia un mos i un glop de cervesa, a TCM varen posar Casablanca. I jo, tan sentimental com sóc, no vaig poder resistir-me. Els maldecaps de tres petits éssers no compten en aquest boig món, torna a dir la Ilsa. Per què les dones sempre diuen veritats tan punyents? Però a mi, de sobte, se'm creuen els cables dels frens. I és que quan surt un aeroport a la nit dels temps, més que una gran amistat, se m'acut un gran malbaratament. Aquí els teniu. El Carlos, un Rick orellut; el Juan, com a prefecte del modelat amb criminal penalties pendents, i l'home avió -the plane (com Castelló de la Plana) man- de tercer (que no terciari) en discòrdia. Thirty-three tones, el doble més una que en Guardiola… Ets un crack, Juanito… No sé què dir-te, Charly, perquè cobrar 84.200 € per dirigir el no-res, no n'és moco de pavo, oi?... Peccata minuta, Juanito, que tu t'endus 300.000 € de l'ala… No ofengues les meues floretes… Tócamela otra vez, Juan…

4 comentaris:

  1. Ara m'han vingut ganes de prendre'm un whisky, per allò d'arrossegar l'amargor coll avall. I això que no són hores, ni m'agrada el whisky. Salut!

    ResponElimina
  2. veig que a l'aeroport de Castelló hi ha un gran filó per a contractar molta més gent....això si cobrant el mateix ....t'has confós de mot no són mites són timos

    ResponElimina
  3. Tens tota la raó, Elfree, quin timo de gent, quina gentola, que deia el meu pare. Salut.

    ResponElimina