D'esquirols

Em semblen entranyables. Amb un puntet d'encís imperdonable. Em tenen, ho reconec, enamorat. Te'ls trobes per tot arreu. Molts d'ells han baixat a peu d'horta fugint dels darrers focs infernals. La seua conducta és tan humana. No només mengen els fruits que recol·lecten amb les seues potetes -bé, manetes- del davant, és que ho fan amb la delicadesa i disciplina que demana un pastisset de glòria, un osset de sant. Està boníssim, què hi farem? Bon profit. La seua habilitat trepadora n'és proverbial, ja voldria jo la meitat de la seua capacitat escaladora. Són grimpeurs de mena. Ah, la seua conducta, però, és tan humana. Els seus ulls duen tatuada la gran pregunta existencial: què vols de mi?, potser si em deixes tranquil, seria més feliç -afegeixen sense esperar la teua resposta. No res, tranquils, cap cosa teniu que témer de mi, els hi diria si conegués la seua llengua àgrafa i muda. Però em sembla que són molt per damunt de l'engany de les paraules. Sense extrems, que només assoleixen els insectes, són mestres també del mimetisme. Saben per instint confondre's amb l'entorn, amb el seu medi natural. Però un canvi sobtat d'escenari els hi deixa en l'evidència punyent d'un amant deliberadament abandonat a una cita de solituds. Oh, pobres, són tan penosament humans. Tot i que és difícil sorprendre'ls als matolls del bosc o als fins troncs dels pins de copa alta, a les branques adormides de les sureres o al marge de la carretera que puja costeruda, la bicicleta, tan traïdorament silenciosa, els hi guanya de tant en tant la partida. Sempre els hi veus d'antuvi de cua d'ull, i per un instant els teus ulls els hi fan una foto amb la càmera de la memòria. Ja ets meu per sempre mai. Perquè són tan rematadament humans que la por els paralitza, els deixa en estat de xoc. Pensen, com els esclaus, que si no es mouen ni un mil·límetre, el fuet de l'amo ignorarà la seua presència tal i com si d'un amant de solitària cita es tractés. Però no se n'adonen que aquest avantatge de la paràlisi, alguns l'aprofiten per a llençar-les pedres amb la modesta intenció de trencar-les el cap, el seu petit pit d'ocell o rebentar-les el ventre. Llavors, la dolça ploma de la seua cua cau. Ja no escriurà al vent les enigmàtiques paraules de la seua llengua desconeguda. Aquella que encara ningú no ha sentit parlar i que potser ens revelaria les raons de la seua humanitat. Si pogués dir-les, jo, que no sóc de consells, però sí tot l'humà que la meua dèria ciclista em permet, els animaria a no quedar-se plantats solitaris al bell mig del no-res de la carretera. Molt al contrari, deuríeu -¿com serà aquest verb a la seua llengua?- deuríeu, deia, agrupar-vos, plantar-vos al bell mig de l'asfalt i demanar-li a l'amo per les seues intencions. I si no ho vegeu clar amb els vostres rabiosos ulls metafísics, llanceu-vos al seu damunt, i amb cura, delicadesa i disciplina, és clar, digueu-li amb les vostres cues que mai no sereu esclaus adormits per la por, els pastissets de glòria o els maleïts ossets de qualsevol sant del calendari.