La pèrfida Albió

Els anglesos mai no han guanyat Le Tour. De fet, les seues franquícies: la ianqui i l'aussie, ja se'ls han avançat. La seua participació a la Grande Boucle, contrarellotges guanyades pel Boardman i el Millar -no confondre amb el Robert Millar, escossés, grimpeur i gran rival del Perico Delgado, i avui en dia transfigurat en Philippa York- Boardman i Millar a banda, dèiem, la seua participació ha estat més bé patètica. I ho dic sense ironia, en el sentit arcàdic de la parauleta que el Nietzsche va inventar-se per a vergonya dels grecs. D'això, la seua actual misèria, la dels grecs. Se la tenen ben merescuda si deixen que els alemanys escriuen la seua història. Que se jodan! Deia patètic, perquè el Tom Simpson, mític ciclista anglès -no confondre amb el Homer dibuixat; i al seu torn, no confondre'l amb el poeta grec que va inventar-se l'èpica sense comptar amb els alemanys- va immolar-se un 13 del juliol de 1967 sense nocturnitat ni traïdoria -amb les butxaques del mallot plenes d'amfetamines, què si no?- mentre pujava el Mont Ventoux -mont ventós, ventoso, no confondre amb Fran Ventoso, ciclista càntabre i Paco com el Petrarca que va batejar poèticament la dita muntanya per a major glòria del senderisme i la lírica- va immolar-se, dèiem, com un autèntic heroi, el Tom, de tragèdia grega clarament influïda, a posteriori, pel teatre isabelí d'en Marlowe -no confondre amb el Philip- i el gran Guillem -no confondre amb el dels cinc. Bé, deixem-nos d'erudició. Els anglesos mai no han guanyat Le Tour. I veurem què passa enguany. Però el que vull contar-vos és la seua conxorxa judeo-saxona -difícil de pair, oi?- Foreign Office inclòs, i amb tots els seus grans agents secrets, però que tots coneixem: el 007, l'Smiley, l'Steed; els detectius endogàmics: el Holmes (no confondre amb el John, of course) i els detectius infiltrats al continent: Poirot, l'Hercule (perquè el belga tenia de belga el que jo del PP, és a dir, només el nom) etc., per a impedir al comptador ciclista madrileny, Alberto, i al luxemburguès llepador, Andy -segons google, schleck es pot traduir per llepant- la seua participació a l'actual edició de la ronda francesa. Sembla ser que el Holmes, l'endogàmic però gens salvatge detectiu, molt entès en substàncies paradisíaques, va fer-se en una bona dosi de clembuterol. Amb una visió a llarg termini que només l'Smiley podia tindre, varen demanar-li al Bond -James Bond, ja sabeu- que anés a Irún i que aprofitant la mala fama de bon vivant i gourmet del Poirot, demanés, al seu nom, un llom, que prèviament tractat amb les sofisticades banderilles impregnades de clembuterol per l'Steed, farien arribar a l'equip Astanà, donada la connexió kazakhstaní que qualsevol pel·lícula d'espies deu tindre, i que aconseguiria l'eliminació, un parell d'anys desprès, del comptable madrileny a l'edició de 2012, any en que preveien que el Wiggins, Bradley Wiggins, arribaria al seu punt màxim de qualitat ciclista, és a dir, esclataria amb la dubtosa lluentor d'uns JJOO. Bé, ja podeu respirar. I mireu, si fa no fa, la cosa ha rutllat de meravella. El cas Schleck -no confondre amb la cadena de drogueries alemanya, Schlecker- és més complex. D'antuvi, implicar-lo en un afer de substàncies prohibides era més difícil donada la seua concomitància amb la cadena germànica molt solvent en matèria de drogues. Així, varen tirar pel dret. La tradicional tècnica d'unes gotetes d'oli de vaselina a les gomes dels frens va ser la seua aposta definitiva. A la primera frenada de compromís -no confondre amb el partit polític de la Mónica Oltra- aniria per terra, amb una altíssima possibilitat de fractura òssia. De fet, es va trencar la pelvis, a l'os sacre, a la Dauphiné liberé d'enguany. Varen esperar a la contrarellotge, és clar, no fóra el cas que la caiguda dins el grup li toqués de retruc al Wiggins -per cert, no confondre amb Higgins, John Higgins, el gran jugador d'snooker, escossés, com el Robert, no transfigurat encara, però sí embolicat en un afer d'apostes pel que va estar suspès de la competició oficial, com l'Alberto, amb qui no el teniu que confondre per això, tot i que va estar fora de joc com l'Andy, amb qui tampoc no el teniu que confondre, és clar, i molt menys amb el Holmes, per dir-se John, tot i que aquest darrer supòsit deuria ser contrastat amb el dictamen de la seua esposa. Bé, descartades les dues AA (Alberto i Andy) ens queda la tercera A de l'Anglès Wiggins, és clar. El que no sé a hores d'ara és com va el Bradley a les apostes. Els anglesos, però, com a bons espies que són -mai no ha volgut l'euro i està per determinar el paper de la City en l'estafa universal que anomenen crisi- ja tenen preparat l'enemic a casa seua per si de cas falla el xic de les patilles bandoleres, i que el rematarà sense contemplacions. De fet, a les novel·les d'espies, la major part els pelen els mateixos companys de feina. Tal i com estan fent els funcionaris amb poder polític (què és el Rajoy, o què era l'Aznar, si no?) amb els seus propis col·legues. Que se jodan! És kenyà, el que rematarà al Wiggins, però britànic (sic) com els bons traïdors. ¿I sabeu com li diuen? Froome, que no és sinó from desdibuixat. Així, el tal Chris, que és com li diuen al From disfressat, és un ciclista de, des de, a partir de, de part de, al costat de… inquietant, oi? Ah!, no confondre'l amb l'altre Chris, ja nomenat, el Boardman -l'home tauler, sí; ah, no confondre'l amb el Toni Tauler, ciclista mallorquí especialista de la pista. El tauler ciclista britànic ha estat, de segur, assessor del Foreign Office en tot aquest afer despietat. És el que té aquest tipus d'històries, al capdavall mai no saps qui ha pelat a qui. O qui és l'últim responsable del darrer sabotatge -no confondre amb el Sabotage o el Saboteur, totes dues d'en Hitchcock, o sí- com el d'avui a les contrades de l'últim port de l'etapa. Però sempre ens quedarà el recurs del majordom, tal i com han fet al Vaticà. Aquests sí que són uns mestres en desfer-se dels companys de ruta, tot i que la sotana no és gens còmoda damunt d'una bici. Que se jodan!