Cendres de matinada

La meua primera marxa cicloturista, organitzada per la penya ciclista ferroviària de València, El Raíl -poc originals, oi?- travessava tota la serralada de Cortes de Pallars, Macastre, Dosaigües, Iàtova, Torís... que avui crema sense control, i les cendres de la qual han arribat de bon matí a València com una pluja seca. Començava, aquella marxa, al mateix lloc on terminava, és a dir, a l'estació València-Sud de la línia de Torrent. Al bell mig de l'itinerari estava l'Alt del pantà de Forata, a partir del qual començava el camí de tornada. Vaig pagar totes les penyores del nouvingut. El seu perfil era -i dic era, perquè ja no es fa- un trencacames molt exigent. Encara recorde el dolor als engonals a les darreres rampes -a l'alçada de Calicanto- ja de tornada cap a l'estació; perquè a casa també vaig tornar en bici, i no en tren, és clar. Imagineu-se la meua cosina de risc en aquells moments, d'haver existit. Eren les set del matí d'avui quan he eixit al balcó de casa meua. Era ple de petites cendres grises, un polsim de pigues cobria la pell ofesa de la ciutat. Al cel s'havia quedat, sense bitllet de tornada -i sense bici, no cal dir- la inclement basca d'ahir a la nit, i aquell capvespre encara hi era. Un besllum de verd grisenc lluitava per apartar el capvespre que no volia partir. No havien passat un parell d'hores, però, que un sol de fum verdosenc aconseguia fer-li lloc a les cendres negres i fragmentades que arribaven amb el record perdut d'una fulla d'agulla verda a la memòria. He fet les fotos que ací podeu veure. Al llarg del dia, la quantitat s'ha multiplicat. Sé -digueu-me demagog, em té igual- que hi ha una relació directa entre aquest infern i el malbaratament dels cabdals públics que hem viscut i vivim els valencians, i que no em dona la punyetera gana descriure per enèsima vegada. Quan els diners no estan on deurien estar, és el que passa, la realitat té l'obstinació dels nens, sempre fa la pregunta més inconvenient al lloc i el moment més inconvenients. Potser, però, els camises blanques (Camps, González Pons, Cotino i tutti quanti) s'arromanguen aquells braços que tant els ha agradat estirar on les mànegues dels quals ressalten la seua pell bronzejada, i donen un cop de mà a la parròquia. O potser és massa esperar? Heus ací, que les cendres d'aquest volcà vegetal han cobert la nova Pompeia mediterrània, deixant als seus habitants glaçats front l'evidència: n'hi ha cendres de matinada que no produeix l'amor, i que, molt al contrari, mai no trobaran l'au fènix que revife el seu esplendor al llarg de mil i una nits.