dimarts, 12 de juny de 2012

Faut vous dire Monsieur...


Mai no voldries que arribés aquell moment. Ja n'has passat uns quants i no voldries reviure'ls. De vegades, la supèrbia, la fatxenderia, pedalar per damunt de les teues possibilitats passa una factura descomunal. No parle de la pájara, tal i com la va definir Perico Delgado, no, és alguna cosa prou pitjor. No és pas un esgotament circumstancial, sinó una fallida estructural, és a dir moral. Perquè qualsevol estructura no n'és sinó un ordre contingent, una ètica. Prenem per cas la bicicleta. Aquesta estructura de somnis no es va dissenyar per humiliar ningú, tot i que és una de les coses que més ens agrada. I, és clar, aquesta perversió la redueix a un estri immolador. El símptoma, per si de cas encara no haveu gaudit de tal desesperança, és el canvi de ritme. Només una fotesa musical, que un individu com l'Stravinsky es va passar pel folre, cosa que no només mai no en va estranyar, parlant de qui parlem, sinó que va deixar de preocupar-me fa molts anys en lo musical. A les dues rodes, però, sí que n'és de preocupant. Per dir-ho en poques paraules. El pedalar sostenible és binari, equilibrat, igualitari. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Pedalar rodó, sense angles morts, és un art a l'abast d'uns pocs, només els mestres. Però que tots deuríem intentar. El que mai no hauríem de portar és un pedalar ternari, coix, propi de ce gens-là. Asimètric, desigual. Aquell on la força d'una de les dues cames llisca en qualsevol moment de la infinitud d'una circumferència on dos pulmons permeten al nostre cos respirar. No, no n'és grat dur d'habitud el pas canviat amb la vida. Sempre a contracorrent, recolzats en crosses que dissimulen la nostra mediocre qualitat, la nostra mancança congènita. Perquè aquell dia que et trobes al damunt d'una bici, i que ningú no se n'adona del que mai no podràs deixar de ser, un coix, sempre n'hi ha qui sembla no haver aprés el que costa mantenir les contingències: A mi nadie me ha presionado, ahora, no sé si debería decir esto que voy a decir: el que ha presionado he sido yo", amb somriure inclòs. I penses, tant de bo se n'anés tot a la puta merda -i perdoneu l'expressió, però encara em queden un parell més com a mínim. Tant de bo férem fallida demà mateix i la gent s'adonés per al que serveixen els pijos malparits i els xulos, en les seues dues versions: de saló i plaça. Aquesta púrria que ha pervertit, com si fos una pobre bicicleta, l'estructura de la Polis, i ha imposat a la vida pública el model emergent del canalla i el setciències entre els polítics -Tanner, dixit. El nostre problema és no haver eixit mai de l'abisme, som al fons del clot, des de fa anys i panys. I quan parlen del borde del precipicio, és com fer por als xiquets perquè no es lleven les mans dels ulls i puguen advertir que l'obscuritat és sempre el lloc més buit i innocu de la realitat, amb permís de l'Anne Sexton, és clar.

4 comentaris:

  1. "Aquesta púrria que ha pervertit, com si fos una pobre bicicleta, l'estructura de la Polis, i ha imposat a la vida pública el model emergent del canalla i el setciències entre els polítics -Tanner, dixit."

    No sé qui es Tanner, ni si també va en bici o es mig mig teu i d'ell, pero em falten mans.

    ResponElimina
  2. I quanta vergonya aliena haurem de suportar més? Lluny, ben lluny! I tan com costa perdre'ls de vista! Ni amb un esprint de campió.

    ResponElimina
  3. tens molta raó molt bo el poest enhorabona,beset

    ResponElimina
  4. Sí que el coneixes, José Luis, de segur, un cinèfil com tu recordarà l'Alain Tanner, director d'aquella mítica En la ciudad blanca, amb un Bruno Ganz impagable, i una Lisboa que és part del meu imaginari gràcies a ell i al Pessoa, és clar. La frase és meua, menys la qualificació que fa dels polítics com a canalles i setciències, i que posa als llavis d'un dels seus personatges a La salamandra, una de les seues pel·lis inicials. Gràcies.

    Clidice, tens raó. Vergonya aliena. Avui, mentre pedalejava amb un parell d'amics els hi deia que si un president de govern no sap estar a l'alçada, pa' què collons està? I perdona'm l'expressió. Una abraçada i ànims.

    Gràcies, Concha. Si almenys es callés. Un bes.

    ResponElimina