Va com va

Sí, és el que té la vida. Divendres, 1 de juny -què ràbia em dóna posar-lo en minúscules- perquè és nom propi, cony. Juny és nom propi. Hi torne. Divendres, 1 de Juny, enèsima visita al traumatòleg. El colze esquerre, ja sabeu. Ahir li varen fer l'enèsima sessió radiogràfica al meu colze esquerre. Estic per fer-li un book i tot. Un poc avorrit, el book, ho reconec. Front i perfil. Front i perfil. Front i perfil. Com els presidiaris. Visita, avui. Baixe de casa. Valenbisi is missing: conectándose a la red. Avui, precisament avui. Bé, va com va. Pies pa' que os quiero. I per a arribar al Clínic: o vaig a peu -tira-li Martí- o em puge a l'autobús. Segona opció, que fa calor, massa calor, cony. El calor al damunt de la bici és una altra cosa. A peu, insuportable. Nou paradetes de res; sí, però després de caminar un bon tros, diguem-ho tot. Als seients dels que són grans, els de les dones en estat interessant -com es deia abans, sembla que ara ja no li interessa a ningú- i els alesiats -jo mateix- un matrimoni xerra animadament amb un home també gran -tots tres del Levante U.D. El darrer, tocat pel seu barret panamà i la seguretat  de no arribar a la pròxima dècada, i vestit amb més modernor que jo -cosa ben fàcil- li fa rèplica al del matrimoni. Jo sóc de Beteró i conec a tots, diu el consort… Ui, pues vostè haurà sentit parlar de la senyora Antonia… Antonia què… La que tenia una paradeta… Com?... Sí, home. Que el seu home tenia una paradeta… ¿Una paradeta?... Sí, una paradeta de cacaus, tramussos i tebeos… I aquí, en aquest precís instant, no fa falta magdalena ni te ni els bulevards parisencs, només les veus trencades que jo sentia de la mà del meu pare, i la trinitat màgica dels cacaus, els tramussos i els tebeos. Ara som a l'Avinguda del Port. A l'alçada on varen posar el Canódromo Avenida. El pare i jo eixim de casa. Vens en mi?... És clar, pare… Anem al Canódromo. Entrem per la porta que dona al carrer Peris Brell. Pugem les escales. Passem per la sala on venen les bolletes d'apostes. Li fem el rendez-vous a la tieta -la germana petita de la mare- que és al mostrador. Un dia em va donar un tac sencer de bolletes que ningú ja no havia de comprar. Encara el conserve. El joc, però, no n'és el nostre objectiu. Arribem a l'altre costat del passadís mirador de les curses del pobres gossos quimèrics de la llebre de drap -mai no l'atrapareu, si ho sabré jo que tot i ser un xiquet me n'adone- i baixem les escales fins a trobar-nos amb el més gran matemàtic que n'he tingut el gust de conèixer: Ramon, el cacauer. Tenia una paradeta de cacaus i tramussos a la porta del Canódromo que donava a l'Avinguda. Si el meu pare tenia certa facilitat per al càlcul, Ramon tenia un cap privilegiat. La paradeta només era una tapadora. El joc, les dones i el futbol eren les seues raons de viure. De fet, ell vivia del joc i les dones. ¿Sabeu qual era la frase que més utilitzaven ells dos, pare i amic, en la meua presència?... Ei, que n'hi ha roba estesa… La roba estesa era jo, és clar. Eren molt bons amics, des que varen aprendre a caminar. Ramon no tenia llapissera ni paper a la paradeta, ni falta que en feia. Si a l'avinguda haguérem tingut alguna franquícia de la Cosa Nostra, Ramon els hauria dut els comptes sense cap paper d'intermediari. Gràcies a ell, jo tenia una col·lecció -que encara m'estime- d'anells de cigars havans extraordinària, i de bitllets de loteria de l'any de la picor. Jo era un pèssim estudiant. De fet, no acabava d'entendre com és que aprovava alguna assignatura de tant en tant. Ramon em va dir el que cal fer amb els números. La frase, us ho prometo, és literal. Deixa'ls en pau, ells no tenen una altra obsessió que quadrar. Va com va. Per allí passaven el Patato, un ximple al que el pare va ajudar amb unes purgacions; Belinda, un ex-legionari d'ulls verds i pèl arrissat enganxat a la grifa, els xics del club de futbol San José -del que jo era el soci més jove- i tutti quanti… Potser algun dia en parlaré. Va com va.