De sobte la gent va eixir al carrer. Tenien una mena de fruïció, d'inconfessable desig. Se saludaven, com si de vells amics que es retroben després de vint-i-cinc o trenta anys es tractés, i es toparen face to face o cheek to cheek sense esperar-ho. Osti, com passa el temps, què ens ha passat? No res, home. Vinga, la vida és bella perquè és vida. I anaven carrer amunt i avall. Passejaven, prenien l'Avinguda, amb o sense nens. Ballaven, si més no. Es feien confidències agosarades: ¿saps on tiren la millor cervesa de tota València?... No em digues, això no ho podem amagar. ¿Al Coin de la Faucille? Si el tenim a la cantonada… I els nens gaudien sense motiu. Heus ací la felicitat. Només perquè eren a plaça, i jugaven i reien amb els pares i els amics visibles i invisibles. Alguns, els més romàntics, havien tret, fins i tot, les bicicletes de bike-polo. Volem volar, deien. I d'altres, sense adonar-se'n, s'expressaven amb la llengua dels pares, i, fins i tot, la feien seua. I tenien un deler per saber alguna cosa del que parlaven aquells veïns de les contrades de Finisterre i Urkiola. Faig memòria. Sí, jo he viscut aquest moment deliciós de la vida de la humanitat. Recorde, com si fos ara, el somriure esperançat de Maiakovski. El pleniluni absent d'en Prokófiev. I els glops de vodka enverinada a la sang de Pasternak. Benvolgut Nabokov on ets? Gràcies, pel teu curs de literatura. Per un moment no dit, la gent va reconèixer-se a la pupil·la dels altres. Som germans, no enemics. Què ens ha passat? Si tots dúiem les mateixes sabates per jugar al futbol, per pedalar a la bici i per avorrir-se a l'escola. Si tots hem dut abrics de pany voltejat. I sabíem com se'ls gastaven els pijos, els xiquets de mare i els senyorets. ¿Com és que us haveu deixat confondre pels miratges? ¿Tan profitós és el saldo sense haver?... De sobte, la gent va dir: vull respirar per mi mateix. No vull el personatge de sabudes aparences. Sense les aparences, però, no sou sinó ombres, va dir Kurosawa. Tanmateix, no voldria confirmar aquella sentència del bufó: "Tots els homes naixen plorant i moren quan han plorat el que cal". No sé si ja hem plorat el que cal. No sé si només serem ombres d'unes aparences insignificants. Però m'agradaria saber què ens passava a tots plegats? Si potser despertaven d'un malson gràcies a la foscor?
dilluns, 25 de juny del 2012
De sobte...
De sobte la gent va eixir al carrer. Tenien una mena de fruïció, d'inconfessable desig. Se saludaven, com si de vells amics que es retroben després de vint-i-cinc o trenta anys es tractés, i es toparen face to face o cheek to cheek sense esperar-ho. Osti, com passa el temps, què ens ha passat? No res, home. Vinga, la vida és bella perquè és vida. I anaven carrer amunt i avall. Passejaven, prenien l'Avinguda, amb o sense nens. Ballaven, si més no. Es feien confidències agosarades: ¿saps on tiren la millor cervesa de tota València?... No em digues, això no ho podem amagar. ¿Al Coin de la Faucille? Si el tenim a la cantonada… I els nens gaudien sense motiu. Heus ací la felicitat. Només perquè eren a plaça, i jugaven i reien amb els pares i els amics visibles i invisibles. Alguns, els més romàntics, havien tret, fins i tot, les bicicletes de bike-polo. Volem volar, deien. I d'altres, sense adonar-se'n, s'expressaven amb la llengua dels pares, i, fins i tot, la feien seua. I tenien un deler per saber alguna cosa del que parlaven aquells veïns de les contrades de Finisterre i Urkiola. Faig memòria. Sí, jo he viscut aquest moment deliciós de la vida de la humanitat. Recorde, com si fos ara, el somriure esperançat de Maiakovski. El pleniluni absent d'en Prokófiev. I els glops de vodka enverinada a la sang de Pasternak. Benvolgut Nabokov on ets? Gràcies, pel teu curs de literatura. Per un moment no dit, la gent va reconèixer-se a la pupil·la dels altres. Som germans, no enemics. Què ens ha passat? Si tots dúiem les mateixes sabates per jugar al futbol, per pedalar a la bici i per avorrir-se a l'escola. Si tots hem dut abrics de pany voltejat. I sabíem com se'ls gastaven els pijos, els xiquets de mare i els senyorets. ¿Com és que us haveu deixat confondre pels miratges? ¿Tan profitós és el saldo sense haver?... De sobte, la gent va dir: vull respirar per mi mateix. No vull el personatge de sabudes aparences. Sense les aparences, però, no sou sinó ombres, va dir Kurosawa. Tanmateix, no voldria confirmar aquella sentència del bufó: "Tots els homes naixen plorant i moren quan han plorat el que cal". No sé si ja hem plorat el que cal. No sé si només serem ombres d'unes aparences insignificants. Però m'agradaria saber què ens passava a tots plegats? Si potser despertaven d'un malson gràcies a la foscor?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El curs de Nabokov ho explica tot. Extraordinari.
ResponEliminaBen cert, José Luis. Vladimir era un savi. Una abraçada.
ResponEliminaVolia dir "quasi tot". També cal un bon alumne.
ResponEliminaHi ha aturades que són extremadament beneficioses per la salut (mental) de la humanitat :) Haurien de sovintejar :)
ResponEliminaÉs clar, José Luis. S'entenia perfectament el que volies dir.
ResponEliminaClidice, ja ho pots ben dir. Seria una immillorable mesura profilàctica. Una abraçada.
Vicicle, per què sona tan trista la música de Fauré, o tan contingudament alegre? Per què hi ha sempre aquest pòsit de tristor al fons de la més senzilla alegria? Potser per l'espessor de la foscor que envolta les places dels nostres somnis? I per què la música suggereix l'indicible i dissol el sentit de les paraules? Com sempre, has aconseguit el meravellós maridatge entre lletra i música, com en els millors àlbums. Osasuna.
ResponEliminaJa m'agradaria poder contestar-te, Manel. A mi em sembla que la música és la pregunta continua davant l'absència de respostes. És, però, una pregunta que va del moll de l'os al moll de l'os, eludeix la raó, és la gran metàfora. De fet, només amb metàfores podem parlar d'ella. Quant de baix és un so greu? Com de greu és un so baix? Quina alçada tenen els aguts? Una pregunta sense resposta, sempre és una pregunta trista. Charles Ives va escriure una inquietant peça titulada La pregunta sense resposta (The Unanswered question, http://youtu.be/tbArUJBRRJ0) potser pensava en la música quan la va compondre. La corda és gairebé l'harmonia de les esferes, l'elevació mística; els vents, els humans, pregunten, dissonen, sense trobar resposta. Osasuna.
ResponElimina