El tros

L'allau financer

Tots deuríem tindre el nostre o els nostres -segons capacitat adquisitiva- poetes particulars. Cuidar-los, mimar-los. Netejar-los de tant en tant, i que mai no els hi faltés un plat a taula i un got de vi. Són absolutament imprescindibles, com les bicicletes. I que ningú no s'ofenga amb la comparança perquè ja crec haver demostrat l'existència de l'ànima humil de la bicicleta com a ens. ¿I en la que està caient, Vicicle, no seria molt més pràctic un bon economista?... Ni pensar-ho, mireu el que diu el Sòcrates del nostre temps, El Roto: ¡No es la economía, es la moral, estúpidos! Ni el perepunyetes del Plató va poder fer-los fóra -als poetes, vull dir, no als economistes- del seu estat ideal a La República. I no és que no els hi tingués ganes, no, és que -va dir, amb la boca ben petita- tenen línia directa amb els déus, la qual cosa equival a conèixer el número del iPhone de Déu -sí, Déu és de Mac. A Le coin de la faucille -cova existencialista al segle XXI, és a dir, sense fum i amb colors- Rue de l'Absinthe cantonada Place du Pilier, l'element subversiu creix com l'escuma de totes les garagardoak que som capaços d'ingerir sense caure'ns de tos, amb o sense poeta. Però, tot s'ha de dir, en tenim. Sí, què us hi pensàveu? Som pobres, però no ens en privem de res: poeta particular, estilista, tècnic de manteniment, jugadora de rugby, experta bancària i un servidor que els hi fa propaganda sistèmica -mai no faré fallida- de tot allò que pots gaudir al damunt de una bici, mecànica inclosa, mentre no perdes l'equilibri, és clar. Vicicle, em va dir ahir el profeta -o poeta, que pel cas és el mateix- mentre ens endinsàvem pedalejant perduts a la nit: aquest tros té un post. Sí, sí, amb rima i tot, i en referència al lloc per on miràvem de passar amb les bicis sense dur-nos a ningú pel davant. Dit i fet. El tros, tal i com si fos un conreu hortolà, rep el nom d'un carrer de ribera -sense riu- i va de la plaça dels indignats fins al carrer més socarrat del món. Per cert, el Google maps no vol saber res d'ell, pobret meu. Deu ser perquè d'alguna manera és el carrer del forat en la calça, vaig pensar. O potser és el que a mi m'agradaria pensar, perquè la cruel realitat és més complexa i desoladora, una calça de passat en participi o calçada, en un forat que fa de carrer i on podem mirar, com si d'un espill de la veritat es tractés, l'autèntica imatge que amaga aquesta ciutat d'aparences. Perquè al moll del seu os n'hi ha un enfilall d'ànimes blanques assegudes i decebudes en l'alcohol despatxat per majordoms llegidors compulsius d'aliena correspondència, mentre uns àngels negres miren de vendre'ls la seua barata pirateria, envoltats, tots plegats, pels sons confosos d'una extrova santiaguera, una acordió bohèmia, el violí gitano d'un romanès i un parell de ciclistes perduts en la seua particular nit de la memòria. Heus ací València, un tros de lluent misèria, un forat de berbena humana, la calça de nylon amb que trafica el negoci més vell des dels vells temps, el negoci de lo humà. El carrer on al recer d'un estiu en avançada brollen de les clavegueres els cruixents escarabats en quantitats de sorra de gros i fullós gra de coure. No podem evitar l'allau, aquest riu sense ribera que ens porta, Avinguda avall, fins al port -he conocido un puerto- on l'Street Circuit rep aquest mannà infecte dels déus financers que s'afanya a pujar pels andamis de les grades, que arrossega tot el que pilla al seu pas, que ha esmicolat la meua roba i es disputa les meues cames, els braços, els ulls, i, desfets els llavis, es llança per l'esòfag en col·lectiva bogeria al festí de les menges que els meus òrgans els hi suposa. I jo, tot i la tragèdia, no tinc més preocupació que esbrinar a quina borratxera li deu correspondre aquest delirium tremens, perquè n'est-ce pas le mien. Perquè si jo conec -decir he conocido- un carrer a qualsevol lloc del món on mai no arriben els delirium d'alienes borratxeres és gràcies als poetes i l'ebrietat de la paraula -es decir- estimada…