dimarts, 5 de juny de 2012

La lluna i les bicis


Em preguntava ahir a la nit, excelsa nit de lluna plena, fins a quin punt podem dir que n'hi han de bicis enamorades de la lluna. Hi va haver -tothom ho sap- Ese toro enamorado de la luna; la qual cosa seu jurisprudència, és clar. Però els dubtes van envair-me, què voleu, sóc cagadubtes de mena. La qüestió del gènere no la vaig ni considerar. No només qualsevol persona sensata ja no confon amor i cansalada, sinó que tenim bicis -amb be alta, ei, que aquest blog és per a tots els públics- bicis, deia, de tots els sexes, fins i tot a la mateixa llengua: le vélo, la byciclette, Vive La France!- i llunes amb més criteri que alguns bisbes; bé, que tots els bisbes, amb o sense majordom. Al meu cas, i per poder dormir -que ja comença a fer una calor un tant llunàtica- aclarir els dubtes no suposava més mèrit que passar del menjador a la habitació on tinc el meu serrall particular. Cinc bicicletes, cinc. Mira, mai no ho havia vist així, com els cartells de toros on un sol matador divertia a la parròquia amb aquest art indefinible i indefensable de la tortura animal. Ahí es ná, Vicicle, er niño de los pedales. Bé, deixem-ho córrer. Què dormiu? -els hi vaig preguntar... Ara ja no. Què vols?... Fría acogida de la verónica, vaig pensar. Bé, que com fa una lluna tan magnífica, em preguntava -no cal que respongueu si la cosa us incomoda- em preguntava… Parla clar, al gra, que és tard i fa calor… La chicuelina, pense, a prendre pel sac. No, que estava  chateando, ¿em seguiu? I la lluna allà dalt, i jo ací baix, i l'amor que envaeix els cors, i… Però no et dóna vergonya a la teua edat? Les xiquetes saben els anys que tens?... Em quedo amb la serpentina més gelada que un somriure sardònic. Vaig pel natural, decidisc de sobte, que la cosa se m'està anant de les mans: ¿alguna de vosaltres té afers sentimentals amb la lluna; o dit d'una altra manera: quina me l'està pegant amb la maleïda lluna? ¿Tinc que començar a preocupar-me per l'altura de les portes?... ¿Heu sentit, noies? ¿Heu sentit al milhomes? I no li cau la cara de vergonya, xiques. Mireu-lo, què no esperarà que li diem alguna cosa i tot? Serà possible. És a dir, fa anys i panys que no gastes ni una gota d'oli en nosaltres. Totes portem els neumàtics tan desgastats que qualsevol podria pentinar-se mirant-nos. Tens que substituir el cablejat de frens i canvis que no més fem que sorolls, fins i tot parades al bar on tu i els teus amics bé que us foteu uns entrepans que ja voldrien els nostres rodaments. I a més a més, ja ni ens rentes, que acumulem brutícia de l'estiu passat. ¿En la que està caient, totalment desassistides, i t'atreveixes a preguntar pels nostres sentiments, cap de suro? I de la lluna, noies, de la lluna ¿Quina aberració, quina perversió és aqueixa?... He de dir que aquesta bateria de recriminacions me la varen llançar des dels cincs costats de l'habitació i totes alhora. Vicicle, em vaig dir, fes un estatuario, com Rajoy, i mutis pel foro. Ai, déu meu: malos tiempos para la lírica. S'accepten raptes.

7 comentaris:

  1. Un fart de riure. Però si passa per aquí en Belmonte, et quedaràs sense serrall.

    ResponElimina
  2. I que ho digues, José Luis. Tot i que sense Lobo Madredéus no sé què podrà fer. :) Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Jp, no té mèrit, embruix de lluna. :)

    ResponElimina
  4. Llegint-te me n'he anat a les tardes de bous amb lo padrí, que no sé que us passa pel sud que porteu els bous a la sang. I m'ha vingut la imatge d'en Santiago Martín, el Viti, que era el seu preferit. I m'he acabat descuidant de les bicis i dels vicis i de com canvien les coses, que de sempre he abominat les corridas però que em fascinaven quan les feien a la 2. Tu i les teues magdalenes, xe.

    ResponElimina
  5. molt bo i divertit el post cuida més a les teves bicicletes vicicle que elles també tenen ànima.beset

    ResponElimina
  6. Clidice, potser sí. Però no és el meu cas. Mai m'han agradat aquestes coses tan salvatges, millor les magdalenes, faltaria més. Una abraçada.


    Ja ves Concha, m'han eixit respodonas. Açò de la crisi és el que té, que tothom diu el que li ve al cap. :) Un bes.

    ResponElimina