El nou ordre

El rellotge, la cinta mètrica i la lògica m'impedeixen acceptar el que, tanmateix, és una realitat ben viva per a mi. Dia a dia, el temps esdevé una sincronia més fugaç, i l'espai, com l'Univers, un ens en expansió. Imagineu-vos-en, només si el joc us abelleix, un Oronet que acabés comportant-se amb l'autoritària distància del Tourmalet, mentre la unitat horària no arriba sinó als 55 minuts. És a dir, tal i com passen els anys, el temps de pedaleig minva en proporció directa a l'engrandiment de les distàncies. És la llei inalterable de l'envelliment, em dic. La velocitat no em preocupa. Paradoxalment, la mitjana horària augmenta amb hores de 55 minuts, però -sempre n'hi ha un però- els kilòmetres són prou més llargs de mil metres i cinc minuts. I aquí és on la cosa trenca a Descartes. ¿És la inalterable llei del pas del temps? No. Almenys, no només. De fet, la sensació és molt més propera a la d'estar endinsant-se en un nou ordre, l'ànima del qual és ben sinuosa, retorçada, inexpugnable, tal i com una muralla xinesa sense Xina, però que tots devem acatar: a partir d'avui el temps és més curt i les distàncies més llargues. I sense mongols, és clar. Au!, tots a fer el Camino de Santiago, que n'és ben llarg, sinuós, amb gloriosa porta de meta i que et manlleva bona part d'un temps que mai no hagués pensat dedicar-li. Per què? El nou ordre vell. Jo només pedalava per les contrades de València. Mai no he fet mal a ningú. Mai no n'he malbaratat diners públics. Tinc una hipoteca més que sostenible. No tinc segona residència. No tinc fills. No tinc cotxe. No tinc mòbil. Només somnis meus, de ningú més. Fa anys i panys que no vaig a festes que no puga pagar sense préstecs. No faig viatges, m'ho impedeixen els meus principis existencials. I les meues vacances consisteixen en deixar d'eixir de casa tots els dies laborals camí del treball. Per què, doncs? Els ciclistes ens avenim fatal amb el vell ordre nou de l'Edat Mitja, ja us ho dic jo. Perquè la bicicleta és un dels majors intents que ha fet la humanitat per sortir-ne de l'obscuritat dels temps que cantaven en gregorià: llibertat, igualtat i fraternitat, ¿n'hi ha millor definició d'una bicicleta? Així, si m'obligueu a caminar cap al fi de la terra, atingueu-se a les conseqüències. Sí, és una amenaça. En tota regla. Els ciclistes a peu tenim una tendència suïcida a la poesia trobadoresca i les refutacions teològiques sobre la doble naturalesa de Crist. Elegim una dama, tant ens dóna siga Dulcinea del Toboso o Elisenda de la Faucille. Per la nit li cantem albades i només trencar el sol els últims badalls del guaita, ens convertim en dilectes refutadors de promeses compartides. Ja no hi haurà més temps, va dir l'àngel exterminador. L'infinit ens persegueix com si fos un infern consuetudinari. És el vell ordre nanou. Aquell on ningú no ha pensat encara el que poden donar de sí un parell de rodes ben ensinistrades.