Suny

Caricatura de José Carlos Asenjo

Vet aquí, amics -el primer sorprès sóc jo, ho reconec- on menys t'ho pots esperar, al lloc més inversemblant, més modest, més de casa vella -tot i que diuen el contrari- envoltat només que dels afers d'un sopar de germanor i els d'una pilota de futbol, sense bici, és clar, em trobe, d'una banda, amb una mena d'àngel custodi de la sensibilitat més pura -jesuítica?- i de l'altra, a déu nostre senyor al darrere d'un suny que fa, de l'esguard que articula, una mirada per damunt del muscle i del mascle, tot i que en castellà igual té més gràcia: por encima del hombro y del hombre. I és que la realitat té aquestes coses celestials. Àngels de purgatori que no fan sinó insistir en que el problema només és teu i amb la pell més fina que el meu èczema atípic -usted tiene piel de rey, em va dir el meu otorinolaringòleg particular, perquè el de la SS, el públic, es veu que li havia menjat la llengua el gat- i déus tan pagats de sí mateixos que mai no podran reconèixer la grandeur dels autèntics. Pose per cas Induráin, únic déu vertader, al que -com deia Debussy de Bach- hauríem de resar els ciclistes una oració totes les nits de la nostra vida per a que ens allunyés de la mediocritat de les pedalades perdudes, i al que mai no he vist frunzir el suny. Potser és que no sap. I el que jo sé, és que si no sap és perquè mai no ho ha necessitat saber. Sí, ja sé que la cosa sembla un poquet embolicada, però se'n feu el càrrec, oi que sí?. Vull dir que quina falta li fa al mestre navarrès mirar a ningun mascle per damunt del muscle si sempre ha estat per damunt de qualsevol ciclista contingència? Jo comprenc que les seues celles caigudes i desparelles no són les millors per a un possible frunziment indicador de: què bé m'ho estic passant amb la vostra inferioritat, deixeu-me que allibere la meua commiseració i que descendisca sobre vosaltres com una benedicció pagana. Fixeu-vos-en que tot i els meus esforços per baixar a la vostra alçada, estem front a un impossible metafísic; bé, teològic. I és que al fons del fons del pitjor que pugueu imaginar només trobem que mediocritat. Ara, el que estiga lliure d'aquesta feblesa humana que tire la primera predicció del que passarà en aquesta pell de brau als pròxims vint minuts del cas Bankia. I és que -em repetisc, ja sé, sóc mediocre, què hi farem?- com em va dir Charlie -Baudelaire, no el Reixac- quan tornava cap a casa després del sopar: no saps, Vicicle, el que costa ser sublim sense interrupcions. "Sense interrupció, mestre, que no sap ni citar-se a vostè mateix", vaig gosar rectificar-li des del meu millor i fatu frunzir de suny; i vaig afegir-hi: "doncs puge's a una bici, i evitarà les interrupcions". Si seré de mediocre, per favor. Cas perdut, ho reconec, com Bankia.

 Mariano, con miradas así, quién necesita enemigos?