dijous, 24 de maig de 2012

La cama minvant


Tot va començar aquell estrany matí de fa un any ben complit en que al mirar-me a l'espill vaig notar-me una expressió rara. Al principi no aconseguia concretar què és el que li passava al meu rostre, fins que em vaig adonar, jo diria que en una distracció pròpia, que el problema radicava en la cella. No hi era. L'esquerra, és clar. No és que no fos, tampoc és això, però la seua presència brillava per la seua absència, que es diu. Vaig examinar-la de més a prop al mirall, i no em va semblar que qualsevol dermatitis endògena o fins i tot el maleït èczema atípic que esclavitza els meus conductes auditius hagués estat la causa d'aquesta depilació sobtada. No vaig pensar en demanar explicacions. D'ara en davant no seria el mateix, és clar, perquè baixant l'Oronet les celles són imprescindibles com a obstacle natural de la suor que la pujada ha acumulat al cap i que ara cau per endinsar-se als ulls, les parpelles dels quals has de tancar obligatòriament i continuar la resta del descens a força de pura i dura memòria, sobretot dura, com tingues el més xicotet lapsus. Però no vaig demanar-li explicacions. A partir d'aquell moment es va fer necessari, això sí, com ajuda de la memòria, un trosset de velcro  ben pegat amb loctite a l'arc ciliar on podia instal·lar i desinstal·lar una espongeta en forma de cella que faria funcions similars. I ja que parlava de les meues orelles. Sí que me'n vaig dur un bon ensurt, ho reconec, el dia que la meua orella dreta va decidir no seguir-me en aquesta vall de llàgrimes que és la vida. Es veu que en connivència amb la cella havia tocat el dos. O bé no volia sentir les continues queixes de la pròtesi ciliar. Que si fia't tu de celles díscoles. Que ben que ens han estafat, però el pitjor està per vindre. Doncs ara que mana l'altra cella… Però tampoc vaig demanar-li explicacions. Podria haver-hi manifestat la meua indignació pel que el fotut espill m'estava furtant, però no només no vaig manifestar-me, sinó que la idea de quedar-me al llit un dia sencer sense fer res, i per tant donant avís que si la cosa continuava no tornaria a alçar-me i que ells mateixa, no em va passar pel cap, déu me'n guarde de prendre decisions tan costoses. Però ja us adonareu que les imprescindibles ulleres de sol que fem servir els ciclistes, quedaven més tortes que els ulls del Dioni. I aquí el velcro tenia ben poc a dir. Sort del casc que duem. Tot i que el tinc fet una mena de trencadís, va acceptar-me un afegitó on enganxar-hi la patilla dreta de les ulleres. I ja que parle d'ulls. Arribà el dia que el meu ull dret no va voler obrir-se. Es veu -valga la redundància- que la realitat no li interessava. Vaig fer tots els possibles perquè la parpella s'adonés del conflicte. De fet, va ser la primera vegada que vaig pensar en no llevar-me ni ben d'hora ben d'hora del llit, ni ben retallat ben retallat del sofà, però vaig pensar que la cosa no passaria d'ací, i vaig posposar sine die les meues reclamacions, manifestacions i aturades. Ja parlaria quant fóra realment necessari. La falta de profunditat, però, sí que em va saber greu. Clar, ara tenia una visió plana. I conduir la maleïda bici començava a ser tot un desafiament, sobretot en les traçades de les corbes. Però vaig trobar-ne una solució ben curiosa. Resulta que si li pegues, amb loctite, és clar, el cristall dret a l'esquerre -per dins o per fora de la muntura de les ulleres, depenent de les vostres inclinacions polítiques- recobres certa profunditat visual. No és el mateix, però és el que tenen els cristalls. Ja sabeu això de tot depèn del color del cristall amb que es mira, doncs s'hauria de afegir: i de la posició en que es troba, la qual cosa no deixa de ser redundant. I ja que parle del que hauria tingut que parlar, dir-vos-en que un matí qualsevol, ja ni me'n recorde de les circumstàncies, al fer-li el primer mos a la magdalena proustiana no vaig poder seguir mastegant perquè les parts superior i inferior de la meua dentadura no encaixaven. Com si no foren del mateix individu. Mai no havia pensat que tal incomoditat podria arribar a ser tan pertorbadora, i que arribés a limitar de forma tan extrema el meu modus vivendi. Per posar-vos un exemple, que de segur coneixeu tots: l'Street Circuit de la F1 a la ciutat de València. Que no encaixa ni encaixarà mai de la vida, per molt que s'obstinen els seus amos, al bell mig de la tendresa del port, del malbaratament cacalatravensis o l'oblit dels barris que l'acullen. I que al igual que començà a passar-li al meu cos, ha anat aprimant la silueta de la ciutat de forma ben palesa i alarmant. Jo, com que sóc ciclista i prou inconscient, doncs m'ho vaig prendre per la part positiva. Darrerament vaig un poc passat de pes. Millor pujaria l'Oronet. Però no n'hi ha de ben que per mal no vinga. I aquest matí m'he alçat amb la cama minvada. I no dic què cama és perquè cadascú puga treure'n les seues pròpies conclusions. He decidit finalment fer aquestes manifestacions, fins i tot no pense alçar-me del llit fins que algú no m'aclarisca la situació, el perquè de tot plegat. Però alguna cosa em diu que he arribat massa tard. Jo, fins al dia d'avui, estava convençut que aquestes coses només els hi passaven als músics, tan de Conservatori com que alguns d'ells són.

4 comentaris:

  1. Kafkià. Es a dir, molt bo, ulls del Dioni inclosos.

    ResponElimina
  2. És el que tenen les retallades, que comencen per un no res i acabes ben escapçat i sense haver reaccionat. Tu prova en una ortopèdia, el país no crec que hi hagi prou ortopedistes al món. Bon cap de setmana, o bon de setmana, si li escapcem el cap. Redundem.

    ResponElimina
  3. No es un maillot groc, pero t'ha tocat un premi.

    http://anchaesmicasa.wordpress.com/2012/05/26/19897/

    ResponElimina
  4. José Luis, moltes gràcies per Kafka i pel teu regal. I l'enahorabona per les dues copes que estàs gaudint.

    Clidice, visca la redundància!! Arribe un poc tard però bon cap de setmana.

    ResponElimina