L'ombra del magnolier

Vaig tindre la grandíssima sort de viure molts anys de la meua vida a l'ombra del magnolier que hi havia al jardí de casa meua. Potser és un dels més vells de la ciutat de València. La llum del sol desfeta entre les seues fulles de cartró, la seua flor de pètals carnosos i intocables, el seu perfum letal envoltant els somnis prohibits de l'estiu al capvespre, la verinosa sement, deia la mare, d'un roig viu de pintallavis. Encara hi és, a un racó particular de l'Avinguda del Port on vaig nàixer. Sí, encara hi és i serà. Molt més enllà del que jo seré o sóc. Coses de la natura. Coses de la vida. Al seu tronc hi havia gravat el cor d'uns amants mai no revelats. Algú ho va fer. Potser els meus cosins grans. I heus ací, que hi va arribar aquell anhelat moment en que la meua alçada i el cor s'igualaren. Vaig mirar-lo de tu a tu. Jo tindria uns desset o divuit anys. Per fi ho assolia, vaig pensar. Sempre demanant que algú m'alcés per escodrinyar-lo de ben a prop, i ara ja no necessitava ningú per gaudir el cor dels amants anònims. Tal i com aquell ciclista que albires a l'horitzó -i ja em perdonareu la comparació ociosa- i que t'obliga a dur un ritme de cacera obstinada fins que és teu. Ja estic al teu darrere… Bé, aquell cor ja era meu. I ara què? Vaig recordar tantes vegades com li vaig clavar la ventosa d'una fletxa oblidada, els dards d'una diana perduda, la navalla d'una gelosia desconeguda. Era un xiquet, i ell em va fer memòria. Després, la vida em va distreure amb altres promeses. El temps fa difícil el retorn físic, plaent el mental. I prefereixes millor el record que el retrobament. Però de tant en tant, els morts et fan una perduda. Ahir, va fer anys de la mare. El 25 del mes passat, del pare. I sense adonar-te, vas a poc a poc, avinguda amunt, com qui no vol la cosa, i penses: potser li faré alguna foto, potser li escriuré algunes raons de magnòlia. Perquè la nostàlgia té el verí de la sement vermella del magnolier, el perfum esquinçat de les absències, els pètals intocables dels amors mai no revelats i les fulles de cartró dels records. Així, vaig creuar el reixat. De sobte, com és el seu costum, la pinya central d'una flor ja desfeta va caure'm als peus. Passaran uns dies fins que es resseque i de les seues cel·les unes sements de conte de fades isquen per a fer por als xiquets i enverinar a les princeses que només desperta el bes. ¿On és el cor?. Ja no hi era. Bé, ja no hi era a la meua alçada, sinó molt per damunt. Coses de la vida. Coses de la natura. Vaig girar-me portat per una intuïció, un instint que ens obliga a reconèixer-nos en allò que primer besem. Però al meu darrere ja no hi havia ningú. Almenys, ningú que em pogués alçar fins al cor del magnolier. Tot i que sí sentia la pedalada d'un ritme de cacera.