Les ulleres

D'ací

No sé qual va ser la raó mèdica, però cap als divuit o dinou anys vaig tindre la necessitat de dur ulleres. Miopia. A més, molt descompensada. Com sempre, la meua part més feble va ser l'esquerra. L'ull d'esquerres va assolir amb la facilitat i solvència amb que els grans campions de la ruta es fan 200 km a una velocitat mitja de 40 km/h, la graduació de dues diòptries llargues en un tres i no res. L'oculista va tractar de tranquil·litzar-me: no te preocupes, el derecho, poco a poco, se igualará con el otro. Doncs, quina gràcia. ¿Vol dir que la meua part dreta acabarà fent-se d'esquerres? No ho tinc jo tan clar, però si ho diu un metge… Efectivament, aquell oculista, dels temps en que ser rebut a la consulta dels especialistes de la SS era més fàcil encara que el que avui en dia ho és acabar sota el Pont de les Arts -que d'alguna cosa ens tindran que servir els armatostes del període cacalatravensis als valencians- va encertar el pronòstic, tot i que la igualtat va trigar un bon grapat d'anys, massa i tot, perquè la meua miopia era tan de dretes que no em va lliurar de la mili. I heus ací, que portar ulleres em va fer entendre algunes veritats inqüestionables. Potser la primera va ser la pèrdua dels contextos, és a dir, de la visió perifèrica. La qual cosa m'ajudà força a centrar el meu esguard de pedalier impenitent al punt impropi on totes les línies paral·leles de la carretera troben al seu infinit compartit. No m'ho vaig pensar dues voltes. La meua resposta va ser contundent. Vaig començar a llegir a Proust com un posseït, influït per l'infinit, sens dubte, i a escriure poesia amorosa entre pedal i pedal, conseqüència evident dels contextos esvaïts in absenthia. Però com que no hi ha bé que per mal no vinga, doncs vaig perdre el meu reüll. La primera cosa que vaig lamentar va ser l'absoluta falta de discreció amb que a partir d'ara tindria que mirar l'ombre des jeunes filles en fleurs, i la segona, és clar, la necessitat d'enfrontar-me face to face als contextos, és a dir, a la vida. I en aquest darrer context, valga la redundància, és on vaig adonar-me d'un fenomen força inquietant. D'una banda, la miopia augmentà fins a una quantitat que m'hauria lliurat de perdre un any de la meua vida vestit de caqui -ara que pense, potser el reclame amb efecte retroactiu. D'altra, alguns dies no havia forma de veure amb la necessària nitidesa la realitat. I és que al damunt de la bici mai no em passava. Pedalant, duc ulleres de sol graduades, com la vostra perspicàcia ja us haurà fet cinc cèntims. I la seua nitidesa és insubornable. Per què, doncs, les altres, les d'anar a peu, tenen els seus dies delicadets, aquells de no veure gens clara la cosa? I aquest llarg cap de setmana, foragitat per la ciutat, amb les ulleres del Fuster al rerefons i la plaça del País escombrant la darrera mascletà contra els desemparats ho he entès a la perfecció. No és un problema estructural, faltaria més. És senzillament brutícia. Sí, sí. Brutícia que es va afegint als cristalls, de la qual tu no t'assabentes fins que la realitat comença a fer-se difícil d'entendre. I la solució és ben fàcil: agafes el bidó d'aigua de la bici, t'arruixes el xorro als ulls i te n'adones de l'estafa en que vivim i que tant ens indigna. Com deia el mestre de Sueca: les ulleres d'un escriptor són el seu estil. Ah!, que no ho va dir… Bueno, nadie es perfecto.