La pudenta

Pyrrhocoris apterus

La xinxa es creia papallona. A ninguna de les seues amigues se li havia passat mai pel cap aquesta absurda possibilitat. Però a ella sí. ¿Sabeu el que és una crisàlide?, els hi deia. Ningú no li deia res. Quanta ignorància m'envolta, renegava. El dia que es trenque aquesta maleïda gualdrapa i m'isquen les ales toves i membranoses de la papallona ja em direu. Però ningú no li deia res, ara per ara. Mai no faré servir aquestes primitives pròtesis que ens ha donat la natura i que no fan sinó brunzir vergonyosament i irritar la meua sensibilitat nerviosa. ¿I com t'ho faràs per a creuar a l'altra part del camí? Esperaré pacientment poder volar amb el silenci dels àngels. ¿Què és un àngel? Quanta ignorància m'envolta, tornava a renegar. Així, la xinxa de la malva arbòria, també coneguda com a sabater, no més feia anar les seues potes articulades i maldestres per a desplaçar-se pels marges del camí, albirant, com si fos el més bell somni, l'altre marge de la carretera. Però el temps passava amb la crueltat habitual del que alguna cosa espera, i les ales de la papallona no eren enlloc. Les seues amigues ja havien creuat a l'altra banda des de feia mesos. Havien conegut l'encís de la vida, i li duien les xicotetes xinxetes com a una prova del que s'estava perdent. Amb certa llàstima o commiseració li retreien la seua tossudesa. Que no veus que et quedaràs per a vestir sants? Som el que som, i ni tu ni ningú més, per molt que se li pose entre antena i antena, podrà canviar nostra condició d'esquelets amb ales més dures que la closca d'un cacauet. I aquesta tortura semblant a la coneguda xinesa de la gota d'aigua acabà per produir el seu efecte devastador. Molt bé, creuaré caminant. Però què dius? I els cotxes? Quedaràs esclafada al bell mig del camí amb la teua careta africana confosa a l'asfalt. Però ella era una xinxa sàvia i ho tenia tot ben estudiat. Havia pres bona nota del tràfic diari. I va establir una correlació entre el nivell de risc i la llum i l'escalfor del dia. De la nit ni parlar-ne. Les carrega el diable. Va adonar-se, però, que aquella llum ardent de primera hora de la vesprada era silenciosa i confiada, i que només aquells brunzidors al damunt de dues rodes fines passaven de tant en tant trencant la solitud d'oportunitat tan indicada. També seria cas que una roda tan fina anés a coincidir amb el meu esquelet caminador en el temps i l'espai. Anem-hi!. Caram, sí que em sap greu. Sempre que puc evite xafar els animalets, però era al girar la corba, i què voleu, la traçada és la traçada. També ha tingut mala pota la bestioleta. Bé, tampoc exagerem ara, que només era una pudenta. Però el que Vicicle mai no va veure fou la papallona africana brollant de la closca amb el silenci dels àngels.

L'àngel