dilluns, 20 d’agost de 2012

Semblava de fet o semblava, de fet


La cosa semblava de poca importància. Bé, almenys, tothom ho hagués dit a priori. Fins i tot feia goig pensar-hi. ¿No era un grup més que estable? ¿No quedaven diumenge rere diumenge? ¿No podien anomenar-se'n amb tot el dret una penya de fet? Com les parelles de fet, però en amor ciclista. Si no tenien local social, doncs tenien cantonada quedadora; si el beneplàcit de la Federació brillava per la seua absència, a qui podia importar-li la paperassa; i si no pagaven quotes, doncs millor que millor: res no condicionava el seu compromís i comportament com a penyaires. El fet que alguns ja pertanyien contractualment a d'altres penyes oficials de ruta dissabtera no els hi llevava la son. ¿Adúlters? Bé, si els hi voleu dir així. ¿Aaa quieeeen leee immporta?... I si, llavors, eren una penya, per què no fer-se l'equipament oportú. D'estiu i d'hivern, no cal dir. Primer, haurien de trobar-li el nom a la penya. ¿Els diumengers?... No. Potser, domingueros -o fins i tot, dominguers, hauria quallat- però diumengers… què voleu, semblava el Pompeu Fabra. No, no semblava tan fàcil trobar-lo. Ja està, va dir el pijo -sí, a totes les penyes n'hi ha de pijos- Sense penya, com el Buenafuente, Sense Títol, què us sembla? Bé, els hi semblava bé, i acceptaren. Al capdavall va ser: Penya sense penya. Com País sense país, ja estaven acostumats.  Nom que, a més, assolia una vessant palindròmica totalment subliminal però ben encertada per autèntica: totes les etapes de les penyes conclouen al mateix lloc on l'han començada. La cosa anava forta. El pijo va encarregar-se del disseny de mallot i culot, amb anagrama penyaire inclòs, que va rebre les crítiques més elogioses o vidriòliques segons bufés el vent amical. Arribats a un consens gens fàcil, acataren l'estampació de lunars taronges en lloc dels punts rojos del mallot grimpeur del Tour, per una mera qüestió de cítrica passional. El pijo, però, tornà a parlar. Ei, deuríem portar tots la mateixa marca de casc i, a ser possible, el mateix model i color. Taronga, a ser possible. Ja la tenim, van protestar els pobres. Bé, diguem-ho fi: els de menys poder adquisitiu. Però és cert que va donar-se una profitosa coincidència: gairebé la totalitat dels sense penya el tenien que canviar de vells, bruts i gastats que eren els acoblaments interiors dels maleïts cascs. Triaren un model de gama mitjana, i quedaren en que tots farien l'esforç econòmic. A més, trobaren un que tenia unes ratlles ataronjades que feien joc amb la resta del cabàs de tarongetes que tots en portaven a l'esquena. Tots pegaren cabotà. En el que no cediren els pobres, els del poder adquisitiu a la baixa, va ser en unificar també el calçat. Ni pensar-ho. I com està la cosa. Un parell de sabatilles costen un ronyó de la cara. ¿Serà un ull?, precisà el pijo. Això, un ull de l'esquena. Bé, com vulgueu, tot i que no serà el mateix. Tindreu que convenir, però, la imperiosa necessitat d'unificar… I tots es posaren a tremolar… D'unificar, deia, el color de les cintes dels manillars. Com fan els professionals. Taronja. I no us podeu queixar del gasto, oi? -va afegir... Semblarem el butanito, va dir u. No, pitjor, el naranjito -afegí altre. Doncs, blanca, com fan els equips... Massa bruta. No anem a canviar-la dia sí i l'altre també… ¿Llavors?... Bé, la cosa semblava de poca importància. Almenys, és el que hauria dit tothom a priori. Però mai més se'ls va veure a la cantonada quedadora. Quina cosa! És el que tenen les penyes, de fet.

4 comentaris:

  1. Home, és el que tenen les tendències unificadores, que al final tothom fuig per cames...

    Per mi, una metàfora excel·lent!

    ResponElimina
  2. Zel, pense el mateix. Gràcies, sempre és un plaer veure't per ací.

    ResponElimina
  3. molt encertat el post, molt simbòlic, molt ben escrit ... i aquesta cançó m'encanta en totes les seves versions...enhorabona i beset!!!

    ResponElimina
  4. És que ets molt de movida, tu, Concha. :) Un bes.

    ResponElimina