Dos millor que un

A casa dels meus pares compràvem el diari tots els dies del any, fins i tot als pitjors temps, quan no teníem ni un duro que gastar. Era cosa que no es discutia. A més, el paper de periòdic, més enllà de la sempre dubtosa utilitat intel·lectual i informativa -llavors, i ara també- en tenia d'altres ben pràctiques: embolcall dels entrepans, cobertor del mantell per a segons quines coses de difícil o impossible neteja posterior, fragmentària catifa post renta pis, encenedor de llenya paellera, matamosques, para-sol individualitzat de dona, barret de platja pels homes, reposa paelles de Sant Josep, ventall d'il·lustrat, espanta vespes, dissimulat observatori de lo que acontece en la rúa, guapes i pintades -Wilde, dixit- incloses, protector hivernal anti pulmonia -aïlla i absorbeix la humitat com cap altre material, d'ací el seu ús ciclista d'abast internacional, que, tot i els avançaments en roba aïllant, jo encara conserve: sempre duc un parell de fulles ben plegadetes per si de cas, les mosques o el que siga- provador de bolis oblidats, papiroflèxia de diumenge al vespre, retallables de figuretes en sèrie, substitut de cristall finestrer que brilla per la seua absència, alçadora de nens en cadira impròpia, netejador higiene íntima papyru elephanti in absentia i totalment comparable en prestacions i rugositats -de fet, el papyru elephanti contenia traces de periòdic: una lletreta per ací, un parell per allà- baieta renta cristall in praesentia, i qui sap quantes coses més. D'això, quan va millorar la situació econòmica, el meu pare en comprava dos: un nacional i d'altre local. Jo vaig heretar aquest mal hàbit però bon costum dels pares, i en comprava també dos. Nacional i local, a més del que el meu quiosquer considerava una total extravagància, és a dir, els escrits en la llengua del rei conqueridor, veges quina cosa. Com que les necessitats pràctiques de periòdic varen reduir-se dràsticament amb l'arribada de l'estat de benestar -bé, això diuen- doncs, a poc a poc, vaig anar retallant el nombre de diaris. De dos, tres o quatre vaig passar a un. De tots els dies, vaig passar a només uns quants. I d'uns quants, a un: el dissabte, per una mena de promesa mai no feta. I és que tinc tots els exemplars de Babelia des del primer dia fins el d'avui, i bona part enquadernats. Sóc un sentimental, ja ho sé. I aquesta cosa, la de comprar el diari que porta el suplement babelià, és el primer que faig tots els dissabtes de l'any, al marge del desafiament que darrerament duc amb el meu poeta llatí particular del segon esquerra. Val a dir, que tot aquest excursus, ja que estem amb el llatí, ve a compte dels darrers dissabtes. Vuit i mitja del matí. Baixe al carrer. Objectiu: comprar la premsa. El veí llatí és al poble. Gire la cantonada, i a la terrassa del bar que és a mig camí del quiosc ja seu la meitat dels parroquians. U d'ells va cridar-me l'atenció d'uns quants dissabtes ençà. El seu desdejuni em va deixar clapat: bombó o tallat, gintònic en copa ben ampla -li diuen baló- i caliquenyo. Deixa el seu Mercedes en doble fila. Ho sé perquè dissabte passat li tocà alçar-se i fer-li lloc d'eixida al que era aparcat junt a la vorera. Al camí de tornada ja no hi és. S'ha fotut el gintònic. Ha tocat el dos, i sempre deixa el puro a mig fumar dins el cendrer, amb el seu flaire únic de fem hortolà. Veges quina cosa. I quin estómac, pulmons -no necessita periòdic- i fetge, no cal dir. Però avui tot s'ha aclarit. Havia comprat jo el nº 1082 de la meua col·lecció particular de confusió babèlica. Tenia que passar per la farmàcia a comprar-li Nervobión a la meua dona -gràcies a ell m'aguanta, pobreta. I aquest petit endarreriment ha estat proverbial. Isc de la farmàcia. La taula és buida. Res de nou. La serp de fum s'alça al compàs del seu encantador particular. Com tots els dissabtes, pense. De sobte, la xica que fa de cambrera surt amb un baló de gintònic i el deixa damunt la taula. ¿Dos balons, i no són ni les nou del matí? Arribe a l'alçada del bar, mire cap endins de passada i del fons de les tenebres dels excusats ix el tio del Mercedes. Aquest tio els pixa igual que els veu. Un crack. Ja veieu, dos millor que un. I ha anat d'un pèl que no li preguntés si un era nacional i l'altre d'importació. Però he passat com qui no vol la cosa, he pensat en el Millás i en la quantitat de gintònics que podria haver-me begut en aquesta vida si no m'hagués begut l'enteniment amb tanta lletra impresa protectora del meu pit ciclista.