dissabte, 18 d’agost de 2012

Dos millor que un

A casa dels meus pares compràvem el diari tots els dies del any, fins i tot als pitjors temps, quan no teníem ni un duro que gastar. Era cosa que no es discutia. A més, el paper de periòdic, més enllà de la sempre dubtosa utilitat intel·lectual i informativa -llavors, i ara també- en tenia d'altres ben pràctiques: embolcall dels entrepans, cobertor del mantell per a segons quines coses de difícil o impossible neteja posterior, fragmentària catifa post renta pis, encenedor de llenya paellera, matamosques, para-sol individualitzat de dona, barret de platja pels homes, reposa paelles de Sant Josep, ventall d'il·lustrat, espanta vespes, dissimulat observatori de lo que acontece en la rúa, guapes i pintades -Wilde, dixit- incloses, protector hivernal anti pulmonia -aïlla i absorbeix la humitat com cap altre material, d'ací el seu ús ciclista d'abast internacional, que, tot i els avançaments en roba aïllant, jo encara conserve: sempre duc un parell de fulles ben plegadetes per si de cas, les mosques o el que siga- provador de bolis oblidats, papiroflèxia de diumenge al vespre, retallables de figuretes en sèrie, substitut de cristall finestrer que brilla per la seua absència, alçadora de nens en cadira impròpia, netejador higiene íntima papyru elephanti in absentia i totalment comparable en prestacions i rugositats -de fet, el papyru elephanti contenia traces de periòdic: una lletreta per ací, un parell per allà- baieta renta cristall in praesentia, i qui sap quantes coses més. D'això, quan va millorar la situació econòmica, el meu pare en comprava dos: un nacional i d'altre local. Jo vaig heretar aquest mal hàbit però bon costum dels pares, i en comprava també dos. Nacional i local, a més del que el meu quiosquer considerava una total extravagància, és a dir, els escrits en la llengua del rei conqueridor, veges quina cosa. Com que les necessitats pràctiques de periòdic varen reduir-se dràsticament amb l'arribada de l'estat de benestar -bé, això diuen- doncs, a poc a poc, vaig anar retallant el nombre de diaris. De dos, tres o quatre vaig passar a un. De tots els dies, vaig passar a només uns quants. I d'uns quants, a un: el dissabte, per una mena de promesa mai no feta. I és que tinc tots els exemplars de Babelia des del primer dia fins el d'avui, i bona part enquadernats. Sóc un sentimental, ja ho sé. I aquesta cosa, la de comprar el diari que porta el suplement babelià, és el primer que faig tots els dissabtes de l'any, al marge del desafiament que darrerament duc amb el meu poeta llatí particular del segon esquerra. Val a dir, que tot aquest excursus, ja que estem amb el llatí, ve a compte dels darrers dissabtes. Vuit i mitja del matí. Baixe al carrer. Objectiu: comprar la premsa. El veí llatí és al poble. Gire la cantonada, i a la terrassa del bar que és a mig camí del quiosc ja seu la meitat dels parroquians. U d'ells va cridar-me l'atenció d'uns quants dissabtes ençà. El seu desdejuni em va deixar clapat: bombó o tallat, gintònic en copa ben ampla -li diuen baló- i caliquenyo. Deixa el seu Mercedes en doble fila. Ho sé perquè dissabte passat li tocà alçar-se i fer-li lloc d'eixida al que era aparcat junt a la vorera. Al camí de tornada ja no hi és. S'ha fotut el gintònic. Ha tocat el dos, i sempre deixa el puro a mig fumar dins el cendrer, amb el seu flaire únic de fem hortolà. Veges quina cosa. I quin estómac, pulmons -no necessita periòdic- i fetge, no cal dir. Però avui tot s'ha aclarit. Havia comprat jo el nº 1082 de la meua col·lecció particular de confusió babèlica. Tenia que passar per la farmàcia a comprar-li Nervobión a la meua dona -gràcies a ell m'aguanta, pobreta. I aquest petit endarreriment ha estat proverbial. Isc de la farmàcia. La taula és buida. Res de nou. La serp de fum s'alça al compàs del seu encantador particular. Com tots els dissabtes, pense. De sobte, la xica que fa de cambrera surt amb un baló de gintònic i el deixa damunt la taula. ¿Dos balons, i no són ni les nou del matí? Arribe a l'alçada del bar, mire cap endins de passada i del fons de les tenebres dels excusats ix el tio del Mercedes. Aquest tio els pixa igual que els veu. Un crack. Ja veieu, dos millor que un. I ha anat d'un pèl que no li preguntés si un era nacional i l'altre d'importació. Però he passat com qui no vol la cosa, he pensat en el Millás i en la quantitat de gintònics que podria haver-me begut en aquesta vida si no m'hagués begut l'enteniment amb tanta lletra impresa protectora del meu pit ciclista.

11 comentaris:

  1. val més seguir conservant el sa costum de llegir dos diaris i pedalar que no pas fer com el del mercedes i beure`s dos gintònics....jo no sóc gaire amant del país , vull dir del diari....no per res però ja en tinc prou amb l'Ara, i amb el punt avui...

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt els diferents usos que has nombrat del periòdic! i el netejador higiene íntima jaja quines coses! Hi ha gent que viu la vida superficialment amb gintònics i caspa, i ni ha altres que la viuen amb dignitat i saviesa ;) Molts besets i bon estiu!

    ResponElimina
  3. Quan tota la premsa circuli exclusivament per Internet em pregunto com resoldrem totes aquestes contingències de la vida quotidiana. Potser caldrà que els quioscos venguin diaris en blanc.

    ResponElimina
  4. Al diari , al suplement, encara hi surt el Llobet fent crítica en català? A la biblioteca ho busco i no ho sé trobar.

    Molt brillant tota l'entrada.

    ResponElimina
  5. Elfree, no sé què dir-te, a ell se li veu molt feliç del que fa :) Jo fullege a internet pel matí: El País, Levant-emv, Vilaweb, Ara i… prou. Només compre en paper El País del dissabte pel Babelia, un sentimental, ja et dic.

    Siria, gràcies. Si t'he fet riure un poquet ja m'està bé. Bon estiu a tu també. Un beset.

    Allau, és ben cert, però que els hi posen el seu nom de capçalera, que jo cert diaris no els compre ni en blanc.


    Helena, sempre tan amable. Si et refereixes al suplement del Babelia, jo diria que no. Si és altre diari, no sabria dir-te. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Molt bonic apunt.
    Quan no queden fulls de diari a casa hi ha una crisi domèstica. Aguantem amb el de dissabte i diumenge, encara que a l'estiu estan anorèxics!
    Al Babelia me l'he estimat molt però crec que ha baixat molt últimament i el Culturas de la Vanguardia li fa bona competència.

    ResponElimina
  7. Kalamar, tens raó, ha perdut molt. Fa temps que el fullege i prou. Em costa llegir certs articles, sembla que bona part de la crítica és poc independent, massa condicionada pels interessos editorials. Una pena. Com certs polítics, que no són sinó titelles d'altres poders massa particulars. Moltes gràcies.

    ResponElimina
  8. I després serà d'aquells que té la santa barra d'anar al metge i quan aquest li pregunti "Beu?", ell dirà, "Naaaaaaa, alguna copeta de tant en tant".

    En tot cas el que m'ha cridat més l'atenció del post (magnífic) és la pèrdua, que ja no té aturador, en la venda de diaris de paper venuts. A casa meva també es comprava un diari cada dia (mai més de dos!) i és un costum que es va anar perdent poc a poc.

    De fet jo, fins fa poc només el comprava els diumenges, i ara ja ni això. Només algun dia que sé que faré el ronso i no em mouré massa, a voltes, per acompanyar el cafè faig un cop de cap periodístic.

    Per cert, sense ser un ciclista ni aficionat reconec que a vegades he fet la conya de posar-me un diari al pit mentre anava en bici (i dic conya perquè jo ho faig de broma ja que no ho faig superant cap gran port de muntanya en bici)

    ResponElimina
  9. Porquet, de segur que li diria això, amb veu cassallera inclosa, of course. La veritat és que la roba ciclista ha millorat força. Però el paper de periòdic encara és útil almenys en dos circumstàncies. Una, la que tu dius, baixant un port a l'hivern, no cal que siga d'alta muntanya. L'altra, només començar l'etapa. València és una zona humida, i a l'hivern, si s'ha quedat ben d'hora ben d'hora :) és el millor fins que entres en calor. Desprès, te'l lleves.

    ResponElimina
  10. hi ha certes cosa que penso que és millor dos que una, però si t'agraden, perquè si no Pot ser no un excés sinó una equivocació ... molt bo el post com sempre...enhorabona i beset!!!

    ResponElimina
  11. Concha, ara m'has deixat en la intriga. Ara parlem i m'ho contes. Vaig a trucar-te. Un bes.

    ResponElimina