diumenge, 13 de febrer del 2011

Le petit Marcel

Proust (Fotomuntatge de Rosa Martín)
Era un món contemplatiu, estàtic, endins la tènue llum que queia des de l'enramada de besllums verdosos i l'espurnall de pors sota la cúpula de les branques flamígeres on uns fets prohibits a la meua condició malaltissa, al meu cos feble com els moviments mandrosos d'aquelles fulles que veieren el meu primer i únic passeig en bicicleta pel costat del bulevard de Saint Germaine, acabarien produint-se en aquells dies de floració tardana dels cirerers bords del parterre. Era un món sencer clos per les muralles del sol intermitent dels arbres i dels somnis que, passat el temps, em retornarien la naturalitat pròpia dels esdeveniments i moments viscuts en un futur sempre innat. Una mena de temps per vindre recobrat, d'amor viscut sense els besos i els dibuixos dels dits que prologuen tan petit i devastador afer. La meua excitació era manllevada de la realitat, i no sentia la terra polsosa sota el pes dels botins empolsinats per l'esperança de que aquell dia, Pierre, el xofer del meu oncle Jules, em deixés tot sol amb un estri tan insolent i atractiu que jo el confonia amb l'esguard de la duquessa de Guermantes quan va esbrinar, pels seus habituals desencisos, la vergonya de l'amor de Swann per l'Odette. Jo notava ja certa fatiga, i amb prou feines si havíem fet el començament del petit tros del passeig matinal que habitualment feia amb la meua avia, menys els dies que ella era presa pels dimonis dels nervis i la substituïa el meu oncle benvolgut; però l'ofec, més per prescripció dels mateixos nervis de l'avia que per l'obstrucció dels meus bronquis irritats, semblava escenificar els pitjors presagis d'un atac tan inoportú com desolador, i jo feia l'impossible perquè Pierre no ho notés, amb aquell sentit sempre indecorós que les persones servils, com ell, tenen per captar les febleses dels que els manen. Va ser una benedicció que Paulette, la noia que li feia de nodrissa a madame Verdurin, creués el pavès amb les sabates angleses que li havia pres a la seua senyora. Al Pierre li agradava aquell sorollet emergit de les llambordes que copsava la matinada per sobre els tric-tracs dels vells carruatges i els nous esbufecs dels autos amb motor que tan sufocat em tenien. L'oncle Jules la va mirar amb l'esguard tip dels que prenen les dones com els bons vins, dels que sospesen les despeses de l'amor abans de donar-li el primer mos. Tanmateix aquella melodia al Pierre, menys tip que el meu oncle, li portava el record suau dels valsos-musetes, i d'un mos tan diferent com el del sol d'un diumenge al rebost dels pares i l'amable perfum dels cabells descuidats al clatell de les noies. Gairebé sense adonar-nos el Pierre i la Paulette es distanciaren, i pels seus moviments vaig entendre que parlaven amb la sota veu dels amors penedits, de les rancúnies que brollen entre els que s'han promès la fidelitat equívoca dels amants; al poc, però, eren encercats per l'ombra tendra que ve en l'ajuda dels vells coneguts quan, tot i no saber ben bé què dir-se, se'n senten emparats pels records compartits, pels llaços esmortits de les veritats conegudes. Era el moment més oportú, perquè aquella avinentesa de caliu amarg podia tindre una deriva generosa que compensés saber que les espurnes del dies viscuts no eren completament extingides, i al meu oncle cap traducció li era necessària. Així, quan li vaig comunicar les meues intencions, ell, amb la magnanimitat que el caracteritzava, em va dir que Pierre tenia l'última paraula. "Pierre, podríem acostar-nos al taller del teu cosí i fer un petit tomb amb la bicicleta; fa temps que m'ho vares prometre". Ell no m'ho havia promès, sols va apuntar-ho, feia temps, com una remota possibilitat, però jo li vaig prendre la paraula com si fos un deute d'amic, una fotesa deixada anar que hom pren per un evangeli profà farcit dels tous reclams dels nostres millors somnis. "Pierre, anem-hi?" I amb l'excusa d'anar-hi, tal i com el meu oncle va imaginar-se, Pierre i Paulette allargaren aquest retrobament ple de l'absència dels antics cossos confidents i de la presència d'uns entrebancs que de tant i com el meu ofec augmentava, ells semblaven dissoldre per les comissures d'uns gestos que retornaven a la fluïdesa pròpia dels que s'apropen de bell nou al bes. L'oncle va excusar-se amb la pretensió de fer una cervesa freda a Chez Margot, i aquella solitud de tres em va semblar un bon preludi del que jo pretenia. El cosí de Pierre, va ser molt amable. Aquell noi jove de cabells d'atzabeja i ulls més bé apunyalats, em va pujar a tan meravellosa màquina i va mantenir-ne l'equilibri mentre la meua respiració s'agitava fins a extrems gens convenients. El flaire de greix i oli de vaselina del taller mecànic em quedà gravat tot junt amb el perfum dels cirerers i dels clatells descuidats de les noies en flor. Com que els amants semblaven haver-hi retrobat de sobte un temps perdut en el temps, el cosí i jo vàrem sortir al bulevard amb la intenció, gaire recomanable pels meus pulmons, de fer una escapada pel passeig central. Mai de la vida ho haguera dit, però si no penses en ell, l'equilibri et pren pel tall i, com va dir el cosí de Pierre, no t'abandona si tu no desconfies. I jo era ja tan febril que no m'ho vaig pensar dues voltes mentre pedalejava sense raó d'on era i com és que estava succeint tan perfecta experiència que l'aire que jo no era capaç de respirar per mi mateix entrava al meu cos pels porus de la meua pell tibant, fresca com mai l'havia sentit, olorosa en la humitat primaveral dels amants al rerefons del taller, dels besllums magnífics del magnolier del jardí d'estiu a Combray i de l'encís de estar per sobre dels homes, les dones i els dies. Sembla ser que vaig caure rodó, que em portaren a casa i que ja al llit vaig reviure, tot i que els meus deliris no minvaren fins a la matinada següent, desprès d'un episodi febril que el meu pare, metge, va estimar com a prou greu. Mai més varen permetre que pugés al damunt d'un d'aquests artefactes, com deia la meua mare amb la prevenció que les paraules d'ample sentit donen a les realitats que es volen evitar. Però jo vaig prendre nota de tot allò que havia viscut i em vaig prometre a mi mateix que buscaria de repetir aquesta escapada, si més no des d'una bici, almenys des del llit; i que si no li donava voltes als pedals i les rodes, almenys ho faria amb les paraules.

8 comentaris:

  1. Muy bonito y evocador,toda una historia de sensaciones...Besets.

    ResponElimina
  2. Vicicle, aquesta apunt el podries haver titulat: “A la recerca de la bicicleta perduda”...T’imagino escrivint-lo evocant les sensacions de la infantesa de les magdalenes sucades al cafè amb llet de l’esmorzar...Res, que fas un bon repunt de sensacions literàries, plenes d’erudició i enginy, com sempre.
    Salut.

    ResponElimina
  3. Ets un artista en això dels relats en versió record...floreixen els detalls i al final creus que hi ets, hi som. Gràcies pel plaer.

    ResponElimina
  4. Una aventura emotiva i emocionant llegir-te vicicle....pedala amb bicicleta i amb les rodes de les paraules que ho fas de manera evocadora i excel.lent!

    ResponElimina
  5. Conchiiiiiii! germana gran: podries dir-li a aquesta persona que sempre pedala, ja que ets la gran, que, a part de pedalar faci el fotut favor de dedicar-se a ESCRIURE alguna coseta una micona més gran? Gran de llarg, eh?, tamany llIBRE?
    Si? Ho faràs?
    Espero que em facis l'encàrrec...

    ResponElimina
  6. Concha, es lo que intentaba, aunque más bien son evocaciones desde otro mundo de evocaciones. Un beso.

    Ramon, tens raó. És un intent de fer rodar les paraules manllevades als meus records dels records d'un altre que ja en són part meua. I que desprès diguen que pa' què serveix la literatura. Salut.

    Zel, moltes gràcies a tu per passar i llegir-me. M'agrada això de "relats en versió record", potser li fique cullerada a una història en la doble vessant de "versió real" i "versió record", deixa'm que m'ho pense. Un petó.

    Elfreelang, molt agraït pel que em dius. Si et suposa una aventura, tot i que siga petita, en done per satisfet, plenament satisfet. Un bes.

    Anna, ara entenc el que volia dir-me la meua germaneta mentre li canviava els bolquers aquest matí. Ara per ara ja en tinc prou de feina per fer el blog, pedalar, viure i treballar. I la jubilació va per llarg. Un petó.

    ResponElimina