Darrerament li havien fet creure tantes i tantes coses. Més prima que mai. Lleugera com una ploma de colibrí. Platejades les galtes i els ulls negres com la nit i l'univers. O si no, daurada, vermella, turquesa, groga, verda o amb reflexos aiguamarines. Què lluny quedava d'aquells parentstoscos, de cossos fornits plens de cicatrius i amb la pell polida i dura del treball a cop de múscul i muscle. Baules anònimes que mai no hagueren imaginat que també elles podien arribar a tindre un look personalitzat, una identitat diferenciada, una foto que no semblés la del seu cosí o germà, la de la seua mare, l'avia o el pare. I els enginyers els hi van fer bisellats a mida, talls diamantins amb la fresa màgica d'un làser o l'encuny del "tu vals molt", que acoblaven amb els requeriments més exclusius dels plats i el pinyó. I gairebé no notaven l'esforç que, malgrat la fashion, continuaven fent encadenats a la cadena que era la seua única forma de vida. I l'oli corria a dojo. Vinga lubricant. Qui paga?... No ho sé. Tu mateix. Però no cavil·les, home, que ja en parlarem... Sí, ja ho comprenc, però a mi només em toca el de sempre, ni una gota més… Pensa, però, que vivim un moment mai vist, on la dignitat de la baula és inqüestionable. Aquesta cadena pren consciència, a la fi, del que veritablement importa, ella mateixa… Segur?... Vols oli?, tin, ja parlarem, tranquil, xato, que el més sagrat ets tu mateix i els teus… Sí, això dels meus ja me n'adone. Que els deutes els arribaran a ells, no?... Però quan els hi arriben, això serà peccata minuta, ja t'ho dic jo, que entenc… I tot rullava amb la fluïdesa de les mentides oportunes i el seu oli. Qui feia memòria d'aquells pares neguitosos davant una càmera fotogràfica. No ens furtarà alguna cosa? -desconfiaven. I posaven cara de a l'aguait, ulls durs i mans crispades. Com demà la meua filla trobe a faltar alguna cosa, vindré per tu, negatiu de merda, que fas del negre blanc i del blanc un dubte. I ho varen encertar. De la nit al dia fins la calç viva va lliscar pel forat negre del fregador de la cobdícia. I tancaren l'aixeta de l'oli. I retallaren el que era vital per a la meua cadena. Fins i tot aquelles dues ruixades extres, més que necessàries per l'equilibri i fiabilitat del conjunt, trontollaven dia sí i dia també, a la corda fluixa de l'úlcera capritxosa dels amos del món. I llavors s'adonaren. Mai no serien alguna cosa distinta d'allò que el seu bressol els hi va tatuar al front. Però a diferència dels pares, la manca d'oli agreujà dolorosament els senyals sobre la seua fina pell. Com es feia de desitjar la durícia que alleugés les nafres infectades, la resignació del que sap que el seu destí és passar de llarg pel món! I arribà el dia que, llepant-se les ferides habituals al llom, la seua dona, capbussada a l'àlbum de fotos on buscava nit rere nit el retrobament del temps perdut, li va dir, com qui no vol la cosa, cada dia que passa et sembles més al teu pare. I de sobte va comprendre la coneguda, i li semblava que fins ara aliena expressió de cadena perpètua.
Insuporteibol… I per què és insuporteibol? -em va dir la meua dona… Perquè no és música… Ah!, no. Doncs què és?... Religió. I com totes les religions pot arribar a subjugar, però la vessant estètica no sempre és fàcil trobar-la… Ei, para, no em dónes un discurs ara… Perdona, és el costum. Wagner n'és una qüestió molt particular per a mi… Què vols dir?... Doncs que la gent que promet el que no pot fer, m'irrita…Però què t'ha promès el pobre Wagner que no hi pot fer?... Doncs això, música… Sí, home, ara el traurem dels grans músics de tots els temps… Doncs no passaria res, total per quatre preludis orquestrals -amb una orquestració més que discutible que passa de la buidor existencial a l'overbooking existencialista- qualsevol operista italià de "medio pelo" li pega cinquanta voltes… Escolta, què ha passat avui?... No res. Què té que passar?... Doncs em sembla que la història de la música no canviarà per molt que t'hi poses… Ja m'ho imagine. I no cregues que no em sap greu. Jo, que n'he plorat sentint el preludi del Tristán mentre pujava l'Oronet… Hosti, cari, quina tragèdia, de debò?... Doncs sí, el meu iPod t'ho podria dir… Ai, si els iPod parlaren, v'itat?... Bé, pots creure el que vulgues. Al capdavall tot és una qüestió de fe… I de litúrgia wagneriana, oi?… Si tu ho dius?... Ei, que el que ha començat ets tu… Sí, ja ho sé. I el que ha plorat al damunt d'una bici també. Per tant tinc tot el dret de queixa i d'espeternec… D'espequè?... "Pataleo", a que no ho havies sentit mai?... No, i ara… Veus, com la música del Wagner, que brolla quan menys t'ho esperes. De tant infinita que vol ser, la melodia gairebé no existeix… Per tant, més que insuporteibol, com tu dius, és insostenible?... Tant s'hi val. El que no pots suportar és indefectiblement insostenible… Tu saps que no és el mateix… Mira, quan el malparit de sempre imposa un ritme insuportable pujant l'Oronet, és perquè ningú el pot sostenir, i acabes pagant-ho ben pagat… Vicicle, t'estàs fent gran. El que diuen els responsables de la Unió Europea, el FMI i les fotudes agències és insostenible, si l'argumentació tingués en compte que afecta a persones i no coses, i tanmateix, ho suportem. Fins quan?, no ho sé. Però hores d'ara, ho suportem… Per què?... Perquè tenim l'esperança de que la línia que separe els pobres de solemnitat dels pobres amagats ens agafe en offside, en altre món, el món del que "això no va en mi"... Per cert, on és el món del "això no va en mi"?... Tu sabràs, que et puges a la bici i sembla que estès als llimbs… Doncs compte que avui tenim un dia d'intercalada… Ehhhhh?... D'hac intercalada; bé, com si ho fos, com la "d" de l'altre dia. Alguna cosa ens amaga aquesta "h"… El que sempre amaguen les hacs, les intercalades i les que no, ja saps… Si no ho dius més clar… Protocol, cari, protocol. Només que protocol, això són les hacs... Una lletra que no sona, una grafia buida, una promesa que no es compleix, com el Wagner… Tornem-hi?… Està bé, però les bicicletes no tenen ninguna hac intercalada i tanmateix la seua melodia és infinita…
Mai havia sentit parlar-ne. Però desconec tantes i tantes coses de la vida, que qualsevol prova de la meua ignorància del món ja no em sorprèn pas. Primer he deixat anar un mig somriure. Ho sento. Però és ben cert que no pensava amb els nans de Florida i les seues alteracions de les tiroides o la hipòfisi, sinó que m'he imaginat a mi mateix llançant contra el mur encoixinat, i amb els seus corresponents cascs de ciclista, als nans habituals -sospitosos habituals?- com el Sarkozy, l'Aznar, el DSK, la Merkel -bé, no només parlem d'alçada física- el Berlusconi, la Rita, el Camps,el Zapatero, el Rajoy - aquest amb bici inclosa, quina vergonya per al sector!- la Santíssima Trinitat de les agències de qualificació, els mercats de la pocavergonya aliena, el Ratzinger... i tornant a endreçar la dèria, l'he presa amb el nan Putin i el capgròs Medvédev. I en arribar a aquest últim quasi li he demanat perdó: em sap greu, Medve -tenim certa confiança- li he dit. I és que a més d'home de poca alçada física, i de l'altra, i de capgròs, té un coll tipus Fernando Alonso que fa caure de tos a qualsevol dels millors sastres del món fashion. Qui fa quadrar el perímetre del bescoll del Medve amb la mida de la seua cisa, i que no semble un ninot de cavalcada, un cabut de fèria o una titella de guinyol, que és el que és? Em sap greu, Medve -ja us ho he dit- li he dit. Ets la representació política dels gregaris ciclistes. Un gregari de luxe, sens dubte, que fins i tot entre els esclaus n'hi han de classes, però un gregari, Medve, un servidor, un subaltern, un "mandao", així, en castellà, que els menyspreus castellans són força despectius, i sense la "d", que sempre suavitzaria la crua realitat. I és que la sonoritzada "d" té alguna cosa de màgica. Fixeu-vos, si no, en la palesa diferència entre bacalao i va calado, on la presència de l'aigua -simbolitzada per la "d" intercalada- suavitza la saladura de l'abaejo, també sense "d" perquè ja ha estat a remulla. I és que si al Medve li llevem les "d" intercalades, la vaselina, com si diguérem, doncs la cosa queda aclarida: Meveu. Qui et veu, Medve?... Doncs qui va ser, el Putin… Clar, li controla fins i tot la freqüència de les miccions, i de les altres. I aquest, el Putin -tot i dir-se Vladimir, i no Vlatimir- va sense "d" per la vida. Perquè Pudin, com a pastís que és, dulcificaria força la seua putinitat, si em permeteu el terme. Al igual que a la Merkel li suposaria quedar en vergonyosa evidència: Merdel. Potser aquesta també n'és una titella. Vés a saber. Però m'estic anant del tema, com sempre. La bici és el que té, ixes a pedalar i mai no saps on aniràs a parar. Estàvem parlant de nans. Dels que jo llançaria contra el mur de totes les lamentacions sense ningun tipus de remordiment i sense encoixinat, és clar. D'això, ara que pense, ¿les "d" que duu Diada no ens amagaran als valencians una realitat semblant a la dels nans de Florida? Ens agafen pels peus, ens donen voltes al Street Circuit, i ens llancen contra el mur encoixinat de les essències llevantines. I clar, a la mocaorà li han llevat la seua "d" intercalada, no siga que ens deixe en evidència, dient-nos el que som i d'on venim.
Que sepan que no hay tiempo ni criatura alguna que sea coeterna contigo, aunque alguna criatura esté por encima del tiempo. (Agustín de Hipona, Confesiones)
La vaig veure la primera volta al Prater, corria l'any 1805. Jo n'estava capficat als quartets del comte rus, el Razumovsky, i algunes coses més. Els russos, m'havien dit, paguen bé i sense tardança. I déu n'hi do si els hi vaig fer pagar força bé, no m'agraden els que tenen esclaus. A més, vàrem ajustar una bestreta ben profitosa. Anava buscant el de sempre que passege, alguna cosa amb la que encetar un dels seus temps, l'adagi del primer dels tres quartets encomanats. I em vaig trobar en ella. S'havia assegut a un dels bancs del camí principal i semblava esperar algú. Més enllà del seu atractiu personal, físic, em va colpir la unitat profunda d'ella mateixa i de tot allò que l'envoltava. Era la bellesa front a les belleses particulars, com si diguérem. I vaig sentir allò que em posseeix de tant en tant, molt de tant en tant, i que no sense un gran esforç puc arribar a expressar. No n'és un sentiment quotidià. No és l'enamorament sobtat, la passió desfermada, el desig insubornable. M'irrita profundament quan parlen de la música com a una mena de llenguatge particular dels sentiments. Nosaltres som el llenguatge dels nostres sentiments, tant si els reprimim com si els deixem anar. No, aquest enlluernament m'ompli els ulls d'aigua de plor, dolça i punyent alhora. Anhelada, sí; però només amb la discreta presència de la rosada, d'un frec de sol sobre la cornisa del templet o la suau boira del matí al Prater.La vaig veure i vaig quedar absort. Fins i tot l'astorament de la noia deixà de tindre importància. No n'era ella la causa, sinó el que representava. D'això, que no pugés adonar-me del precís moment en que un jove va entrar al meu camp visual fent-li els compliments de rigor. Era allí. Era qui ella esperava, sens dubte. Ell duia un artefacte que darrerament s'ha posat de moda i que llavors començava a gaudir el jovent. Li diuen draisiana, porta dues rodes i la gent s'apuja al seu llom com si fos un cavall de fusta i ferro. Varen començar el passeig pactat i jo els hi vaig seguir. El noi, després que ella li fes avís a cua d'orella, va girar-se discretament comprovant la meua persecució desvergonyida. Devia de conèixer-me perquè li va fer un gest amb la mà dreta com si toqués el piano. Potser la vanitat de la noia va veure's refermada o, si més no, el seu petit orgull. A mi no era ella el que mi interessava, però em vaig convertir tot just en un perseguidor. A poc a poc varen allunyar-se. Ell va fer-li demostració de les seues habilitats al damunt d'aquell artefacte. I davant els seus requeriments, li va permetre a ella pujar, tot i que era ell qui espentava a totes dues. Pels seus gestos vaig comprendre que reien força i es divertien. La xica feia la seua elecció i jo me n'anava quedant al seu darrere. El que va succeir desprès ha estat part de la història fins al dia d'avui. Vaig escriure l'adagi, ila resta dels quartets. Varen ser molt celebrats, i ben pagats, com abans deia. Però aquest matí he llegit un quartet que algú, no sabria dir qui, ha deixat damunt del piano en espera de la meua opinió. És d'un jove vienès, Schubert, Franz Schubert, i tant i com anava llegint la seua música immaculada anotada en petites i curoses notes, he estat apunt de plorar. M'he adonat que aquella melodia inspirada en la noia que fugia damunt la draisiana, no era meua, era d'aquest noi que els déus protegeixen. No sé ben bé com expressar-lo. És com si "esto lo estoy tocando mañana".
"…y que la novela abierta sobre la mesa eche a andar otra vez en la bicicleta de nuestros anteojos" (J. Cortázar, Manual de instrucciones)
Querido Julio,
cuánto tiempo. Me siento obligado, por respeto y cariño hacia ti, a confesarte la debilidad en que caí el otro día. Sé que eres tan generoso que posiblemente llegue a extrañarte lo que ahora te cuento, pero lo cortés no quita lo valiente. Julio, reconozco públicamente que tomé prestado tu Manual de instrucciones, del que copié, sin tu permiso, parte de las Instrucciones para subir una escalera. Debería haberte consultado antes, lo sé, y más conociendo bien que no te negarías, pero la prisa es mala consejera. Lo siento. El mal ya está hecho. Me pongo a tu disposición para lo que creas conveniente hacer o deshacer. Y es que la bicicleta no me deja pensar con sensatez, ya sabes. Dicho esto, permíteme te pida otro favor, en realidad consejo, en algo que sólo tú podrás entender sin necesidad de darte explicaciones previas. Hace tiempo que vengo dándole vueltas a un asunto delicado -sensible, sin duda- en cualquier ámbito donde se trate. Creo no exagerar. Un asunto que dentro del mundo ciclista podría caer como una bomba de neutrones. Y que yo sepa, nadie hasta el momento ha querido, sabido o atrevido a tocar. Pero que seguir demorando podría traer consecuencias indeseables. Sé que invadiremos intimidades sin previo aviso, y que más de uno pondrá el grito en el cielo -dónde, si no- pero hay que tener coraje, como tú mismo me dijiste más de una vez, para ver las cosas del otro lado. Bien, ahí va. La pregunta, querido Julio, es doble: ¿tienen sexo las bicicletas? ¿Y en caso de que así sea, cómo averiguar su género? ¿Puedes comprender mi preocupación? ¿Compartir el alcance de mis cavilaciones? Seguro que sí. Pondría la mano en el fuego. Todos los fuegos el fuego. Espero tu consejo, tus alumbramientos, seguro de no tener que aguantar la retahíla de observaciones banales sobre la diferencia entre cosas y personas en una sociedad que las confunde continuamente y que trata a las segundas, las personas, como a las primeras, las cosas, y donde todo son problemas con su viceversa cuando lo planteas. Centraría la cuestión en las posibilidades objetivas de demostrar o, mejor, mostrar, la sexualidad de estos maravillosos seres. Me dirás, y con razón, que deberíamos comprobar de antemano su naturaleza sexual, no fueran a ser caso de entes asexuados -no neutros, que es otra opción no totalmente descartada aún. Claro, y lo primero que nos viene a todos a la cabeza es el famoso debate sobre el sexo de los ángeles, aún pendiente de conclusiones, y que a buen seguro nos sería de gran ayuda en nuestras pesquisas de haber sido tratado convenientemente. ¿Tienen sexo los ángeles? ¿Y en caso afirmativo, son chicos o chicas o las dos cosas a la vez? A mí me parece, y me atrevería a decir que estás conmigo, que problemas teológicos de tal envergadura -nunca mejor dicho; gracias, María- no deberían haberse dejado en el limbo. Entre otras razones de importancia, porque mientras debatían dicha cuestión no podían, al mismo tiempo, convertirse en demonios, como sí les pasó a los ángeles y a los discutidores, si me permites este término algo forzado. Pero la historia la escriben las Academias, y se zanjó la tensión catecúmena con una frivolidad de espanto: "eso es como discutir el sexo de los ángeles"… ¿Sí?, pues hagámoslo. Que muchas injusticias se están haciendo pasar por el sexo de los ángeles. Pero nos estamos alejando del tema, perdona Julio. Tengo el convencimiento que las bicicletas están sexuadas, pero sus órganos reproductivos permanecen ocultos, como sucede en algunas especies de todos conocidas y que prefiero no nombrar para no herir susceptibilidades. De ahí, que no podamos mostrar públicamente y con facilidad sus atributos sexuales. Lo que significaría una prueba irrefutable, incontestable. A día de hoy, sin embargo, conociendo como conozco la anatomía de la bicicleta -mejor incluso que la palma de mi mano, que a veces me sorprende- no acabo de precisar el lugar exacto dónde hacer una exploración a fondo, ya que la anamnesis queda en principio descartada. Sobre este último punto, y perdona el inciso, queda por dilucidar el siempre irritante asunto de la lengua de las bicicletas, que en un futuro no muy lejano intentaré abordar. Continúo, Julio. Hubo un tiempo en que los frenos, dada su capacidad represora, opresora, debieron estar relacionados más o menos directamente con estos órganos tan peculiares. Fíjate, Julio, en el detalle del necesario cambio de gomas si queremos que sigan siendo efectivos, y evitar la sorpresa en forma de fuerte inflamación tras la caída. Tú, ya me entiendes. Pero acabé desechando la idea al comprobar que bajo la lluvia, en mojado, prácticamente dejan de funcionar. Cualidad, esta última, la lubricidad, propia de la mecánica sexual. Desalentado, llegué a creer, por un breve espacio de tiempo, que la tubería de alguna forma u otra debía conducirme a encontrar la presencia del sexo masculino, así como las ruedas lo podían hacer del femenino, pero me pareció tan tópico. No era posible que las bicicletas hubieran caído en tal vulgaridad. No pueden ser tan poco imaginativas. De los engranajes en general, prefiero no hablar. Si el sexo se relaciona con cadenas, dientes metálicos, ruedas rodando a la velocidad de cuchillos escondidos, mejor dejarlo estar, no estoy preparado para aceptar en la bicicleta estas deviaciones enfermizas, patológicas. Querido Julio, como puedes comprobar, estoy desconcertado. No llego a ver lo que conozco, lo que sé que existe. Y lo digo taxativamente, con tal seguridad, porque cuando subo a un bicicleta, de una forma u otra, acabo vomitando un conejito blanco… "como un poema en los primeros minutos, el fruto de una noche de Idumea: tan de uno que uno mismo…"(1) Julio, son tus propias palabras. Verdad que no son imaginaciones mías? Esperando impaciente tu misiva, se despiden de ti los conejitos y tu fiel servidor,
Mai no haurà deixat d'observar ningú que amb alguna freqüència -més promiscua a la primavera i la tardor- els tubs d'acer, d'alumini, de titani, i fins i tot els de fibra de carboni, que habitualment formen part de les més variades edificacions i estructures urbanes, s'allunyen d'aquest ús tan pragmàtic, i es reuneixen al voltant i sota la geometria triangular d'un diamant, mirant de servir com a vehicle del somni més inversemblant, caminar sense tocar la terra. Aquest propòsit s'aconsegueix quan el susdit diamant de tubs, amb tota la fulgor que la seua naturalesa enlluernadora dimana, arriba a un pacte honrós amb un parell de rodes qualsevol. D'habitud aquest acord obliga a les susdites rodes a dur-lo a tot arreu com si fos un bastidor que en justa correspondència les permetrà gaudir, al seu torn, d'un delicat equilibri viatger. Heus ací que el que anomenem bicicleta no és sinó un diamant amb rodes, passejat amunt avall segons la destresa del tercer en discòrdia, que per extensió de la qualitat cíclica de la roda, li diem ciclista. El primer a tindre en compte és distingir la part de la bicicleta que deurà vèncer l'oposició del vent, amb la producció del moviment -d'ara en davant proa-, de la que quedarà al recer del nostre cos -que li direm popa-, i que no sempre resulta fàcil de distingir, de primer antuvi, al cas dels monocicles. Però una peça essencial, el selló, a un dels cantons superiors del diamant, pensada per a alliberar les nostres cames del pes del cos, ens permetrà, per la seua ergonomia, ubicar definitivament l'anatomia bicíclica, i la nostra mateixa. És a dir, quan noteu ben acoblada la vostra pròpia popa al seu damunt, la proa de la bicicleta serà al vostre davant i la seua popa darrere la vostra pròpia popa. Propiciada per l'acord al que varen arribar els seus dos principals elements constituents -la pedra i el cercle- notareu instantàneament una clara inestabilitat de partida. Desequilibri que deureu ignorar -però mai no oblidar- per a tractar de superar-lo amb el vostre pedaleig. El pedaleig consisteix a la conjunció de diverses parts coordinades del vostre cos -alliberat de les cames i viceversa- amb la tendència que la geometria de la pedra i l'obstinació del cercle mostren per anar cap els costats. És molt recomanable que recolzeu els dos principals servidors del cos, abreviadament mans, a una mena de cornamenta que es sol instal·lar a la proa de la bicicleta, al cantó contrari d'on es troba el selló, anomenat manillar, i que us permetrà no ser esclavitzats pels capritxos rondinaires propis dels cercles en moviment. En perfecta sincronia amb la postura anterior, i abans de donar la primera pedalada, intentareu alçar el vostre cap lleument amb una gradació que copse l'horitzó i alhora el terreny relativament proper que teniu al davant, i que vigilareu amb l'eficiència dels guaites. Mai no deureu abaixar aquesta graduació fixant els ulls en la roda del vostre davant, perquè sereu captats per la natura hipnòtica del cercle, i, en relació directa amb la intensitat de l'abducció, trontollarà el sempre inexplicable i delicat equilibri subseqüent a la primera pedalada. La intensitat de la respiració us serà dictada per la pròpia història del terreny com a síntesi suprema de realitat i desig, de dificultat i afany. El que cal fer desprès, el pedaleig, està perfectament descrit al manual intitulatInstrucciones para subir una escalera, del mestre dels mestres en veure les coses de l'altre costat de l'espill, i que diu: "Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie). Llegando en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso."Només cal que substituïu graó per pedal i escala per bicicleta.
La gent important, que diria el Dersú, mai no ens decep. La gent important té la qualitat de ser-hi generosament, de no demanar compensacions, de fer-nos més amable la vida, i fins i tot possible. Aquest setembre -com ja va sent habitual als darrers anys- al igual que l'octubre -i diria que el novembre també vol afegir-s'hi a la moda- perllonguen la calor més enllà dels límits tradicionals dels que jo faig memòria. La veritat, pedalar a les tres de la vesprada amb 34º per alguns llocs de la city, més la humitat acostumada, no és el que diríem el meu ideal ciclista, però hem de treballar, pel que sembla, tot i les retallades descomunals que estan al caure'ns. Potser acabe amb deutes amb l'empresa i tot. Gracias, amo, pero golpee en el otro costado que ese ya sangra. D'això, que se m'ha acudit que la frescor de la matinada, quan isc amb la bici a fer l'Oronet o el que se'ns presente, és gent important. Perquè malgrat la xafogor, la basca, la vergonya o el deshonor (ah!, que no és aquest bochorno; bé, té igual, també m'empasse d'aquest tots els dies) aquesta frescoreta que ens permet dormir la nit i gaudir el matí, és insubornable, ara per ara, i no obeeix, com nosaltres mateixos deuríem fer, la llei dels mercats i la cobdícia dels homes. Us imagineu la cotització de l'alba a la borsa? O com de col·lapsat podria quedar l'ibex, el nikkei o el que fos amb la negació de l'horabaixa a tancar el dia? I les estrelles, canviant-se de lloc intentant millorar les seues stock options i desbaratant la xarxa de satèl·lits en caiguda lliure, com l'euro. I la lluna, més llunàtica que mai, alterant, per la seua baixa qualificació del deute -segons S&P- totes les marinades del món i amb una serralada en l'estadística que no la passa ni Pantani -que glòria tinga- als seus millors temps. Així, aquesta fredor matinera no em fa estremir de la seua humitat, el seu aroma d'impúdica i encara tímida rosada, o pel guany dubtós dels matinadors. Aquesta frescor de matinada em fa estremir d'emoció per la seua fidelitat, per mantenir la seua paraula malgrat tot el que li estem fent al món. Per no tindre en compte els capritxos d'aquests nens malcriats, d'aquesta gent prescindible, immadura i pretensiosa que som els humans, els micos caiguts. I quan els mercats no sàpiguen cap a on va l'aventura humana potser tornarem a demanar consell a la gent important: el sol, la lluna, les estrelles, pregant que no estèn massa ofesos. I que siguen ahí. Tots els dies. Tots els matins del món. I tan de bo no prenguen la decisió de retallar-nos la seua presència perquè, com deia Dersú, moriríem. Sí, la gent important són (en plural, sí) el sol, la lluna, les estrelles… i la frescor dels matins.
Entonces, era un domingo, todos lo vimos en la vereda de la iglesia, cuando terminaba la misa de once, artero, viejo y empolvado, con un diminuto ramo de violetas que apoyaba en el corazón. Vimos a la hija de Jeremías Petrus -única, idiota, soltera- pasar frente a Larsen, arrastrando al padre feroz y giboso, casi sonreír a las violetas, parpadear con terror y deslumbramiento, inclinar hacia el suelo, un paso después, la boca en trompa, los inquietos ojos que parecían bizcos. (J.C. Onetti, El Astillero)
En El Astillero de Juan Carlos Onetti, un Larsen passat de pes, d'anys i de quimeres que ell pren per il·lusions -fins i tot la dèria de casar-se amb l'Angélica Inés- és anomenat Gerente General d'unes drassanes que només el vell Petrus, Jeremías Petrus -en temps summe hacedor de Santa María-creu poder redreçar, valga la llunyana al·literació. Com a gerent, Larsen s'autoimposa un sou de milers de pesos que ningú pot pagar-li, com avui fan, tot i la crisis, alguns polítics, sobretot al sector dels alcaldes. I al llarg de la història ens adonem que l'única manera de subsistir que tenen els tres principals protagonistes -Kunz i Gálvez en primera instància, i Larsen que deixa fer, i que com veritables ombres fantasmagòriques habiten les sales desertes de les drassanes, encatifades de formularis, plànols blavosos i d'altres records del passat i la fugida- és anar desballestant aquest mort vivent, venent la maquinària arraconada i tota classe d'objectes a baix preu. No cal dir, que a més del biaix existencialista que sempre assoleix la prosa d'Onetti, El Astillero és una bona metàfora del passat encara recent d'Amèrica llatina, on desprès d'anys de bonança i devessall, va vindre la fallida dels diferents països, l'arribada de la mà de ferro salvadora de les dictadures militars -en uns països més que en altres- i que al cas d'Uruguai, país originari d'Onetti, va ser prou cruel, ja que la seua economia depenia en bona mesura dels altres. Uruguai, anomenada la Suïssa americana, es nodria dels bancs i de l'activitat financera com a perfecta decoració que li evitava mostrar al món sencer el gran buit productiu que al seu rerefons s'amagava. I açò és en el que m'ha donat per pensar cap al final del matí quan, com a conclusió de l'etapa d'avui, la bici m'ha dut sense dir-li res, per pròpia iniciativa, a fer un tomb pel port de la ciutat. Volia que jo fes memòria d'alguna cosa oblidada. Tal i com si fos a Puerto Astillero de Santa María. M'ho ha fet sentir. I només arribar a casa he comprovat la data de publicació d'aquesta joia en forma de novel·la. Perquè aquesta ciutat, com totes les ciutats que han llançat a perdre, malbaratat, les megalomanies de qualsevol aficionat als luxes que no es pot pagar, o ben bé dels que van passats de ginebra, és plena de palaus de cartró-pedra -Matèria de València- amb noms reials, no cal dir, l'òpera reina Sofia, el museu de ciències príncep Felip, la marina reial Juan Carlos I… -ens queden per col·locar a les infantes, paciència, perquè no quedaria gens elegant que a la gran petxina de l'Àgora li posaren el nom d'alguna d'elles o de la princesa del poble, la Letícia, que ja sabem com és de cruel la gentada- és plena, dèiem, de astilleros. A l'òpera sembla que acabarem cantant els que tenim una veu espantosa però afinaeta. Al museu de les ciències, els quatre investigadors que queden mal comptats -tot i que són de ciències- han començat a fer els experiments amb bicarbonat. Per cert, el seu director, el Felipo, ¿té alguna cosa a veure en la vetusta institució valenciana de Cirios Felipo? I a la marina reial, tota ella plena dels embarcadors abandonats de l'America's Cup, el millor que podríem fer és anar desballestant-li tota la ferralla que ens varen vendre com a lomásdelomás en instal·lacions nàutiques esportives que només han gaudit els quatre gats pijos de sempre, i tractar de recuperar alguns cales i la dignitat. Potser cridem a Larsen. Pel que es veu, els alemanys són uns vertaders artistes en això de vendre el que no és seu, Grècia o El Astillero, Merkel o Kunz. I què direm dels adjunts i els gerents? I és que de casta li ve al llebrer, Die Kunts der Fuge, de segur que el seu cognom original era aquest, Kunst, un artista del low cost i la fugida cap endavant. Primer vénen els Petrus megalòmans, desprès els Kunz amb la liquidació per traspàs de la democràcia... i desprès, el que tots sabem, l'escoles de mecànica de l'armada i l'opció fratricida dels camps de futbol. D'això que ens vindria d'allò més bé que els polítics, no només hagueren escoltat i llegit a Bach i a Onetti, sinó el més important, que els hagueren entès, comprés, copsat, encara que fos una mica, un poquet... una estella, com si diguérem.
El ciclista autumnal va nàixer a les portes de la tardor, en setembre, i la seua onomàstica -habitualment fallera- coincideix amb la tardor austral. És autumnal pels dos hemisferis, el boreal setembre -el seu far a la tardor del nord- i l'austral març -el seu mar a la tardor del sud. D'això que la primavera li deixe el regust agredolç dels esclats descontrolats d'amor incontrolat, i a la tardor li trobe l'encís infinit i esplendent de l'horabaixa humida i feridora. Amb aquests antecedents qui podia esperar que el cor no se li trenqués amb la fragilitat d'una fulla seca. O que al recer dels suposats guanys dels pedals, no dorma l'ànima d'un grimpeur melancòlic que busca afanyadament l'eternitat adormida a l'instant de cada pedalada. Haguera estat massa impostura arribar a creure possible que no fos així. O a no creure-ho, depèn. Setembre li avisa, setembre li prologa, amb els tantejos d'un plugim ocasional, de quatre gotes de delicada tristesa, o d'un ruixat torrencial, que res és per sempre mai, que només el no-res és infinit, com l'odi i la mort. I setembre li fa memòria per tots nosaltres, tan donats a l'oblit balsàmic, a les aparences. Setembre és la veu que xiuxiueja les absències. Amb un frec d'aire i un besllum de cotó pot trencar la innocència del mar i obrir el pou ofès de la por, de la certesa dels terminis. El ciclista autumnal va nàixer, però, amb una sola cursa al seu cap: el precís itinerari que li marquen les aigües de setembre carrer avall per l'Avinguda de llambordes i somnis. Aigües que sonen amb la subtilesa dels versos adormits sota les tecles d'un piano, o amb l'encís melòdic de la paraula amorosa que canta la roda sobre el camí banyat. Flaire agresta que s'esmicola per tot arreu amb la facilitat dels amors nouvinguts, dels desamors retrobats. I tant és així que no li importa massa pedalar sota la pluja, amerar-s'hi de fang i distàncies inabastables, de cims enlloc dels que tots en parlen i només la tardor deixa l'atzucac obert. El ciclista autumnal sol convocar les aigües de setembre mentre somnia amb les aigües de març.
Tant m'ha insistit pregant-me, demanant-m'ho a qualsevol preu, humiliant-se, i fins i tot barallant-nos, que no n'he pogut continuar negant-me. Al capdavall, s'ha eixit amb la seua, com gairebé sempre. I mira que li ho he dit, faràs el ridícul, que aquestes coses no són pròpies de vosaltres, que potser ni els nens deurien fer-ho, però que mira pa' que vas a discutir, si són xiquets i els fa tanta il·lusió. I clar, ahí, m'he equivocat, que s'ha agafat a la primera de canvi, com una paparra a la poltrona de Cap de Servei. Que d'il·lusions -m'ha dit- jo també en tinc, què et penses. Que si em creia que no li era important. Que anava molt i molt errat amb ella. Que què poc la coneixia. Que si m'havia molestat alguna vegada, si més no, en preguntar-li pels seus somnis. O si és que fer sempre el que a mi em vingués de gust, i anar per on jo digués, ja li tenia que estar bé, i curullar totes les seues expectatives vitals. Jo li he dit que no es posés així, que no era per tant, que l'últim que qualsevol persona, amb un poc de trellat, pensaria és en aquesta dèria que li havia agafat ara. Mai no m'hagués pensat de tu que podries arribar a ser tan egoista, i donar per fet que ja ho sabies tot de mi -ha sentenciat. Així, amb més paciència que un esclau, he anat fent les diferents gestions i llistes. Ho farem a casa, no cal dir-ho. He mirat de preparar-ho tot amb tranquil·litat, a poc a poc, que l'economia familiar pot trontollar, amb aquest tipus de despeses, greument. Si no em falla la memòria, al pica-pica haurà de tot el que li ve de gust. Li agraden molt els caragols en escabetx, perd la xaveta per les homònimes en vinagre, i els filferros del nord sempre queden bé, tot i que ningú mai no els menja. També li fan el pes les platines al vapor; ah!, i les volanderes grosses a la romana. Bé, les conserves podem comprar-les en llandes grans que ixen molt més econòmiques, i el ferro dolç segons temporada, i en el moment, és clar. Algunes bossetes de cinta cruixent de manillar i tronquets de cautxú. Baules fregides o torradetes, que tan se val, i coixinets farcits d'anxova. Unes talladetes de fuet de corretja de rastrals i unes laminetes de recolzadors de cabra a contrarellotge. I entrepans de tubular blanc, roig i negre, que això ompli i està bé de preu. De beguda, bidons de rosa, com el greix rosa, però líquid i amb escuma. De postres, pastís de greix de liti, que és blanc, amb oli de vaselina caramel·litzat i radis trencats com a ornament. D'altra banda, he anat a parlar amb el mecànic, quin remei, i li ho he explicat. Volem una cosa senzilla, mestre, no s'ho pense vostè, que la cosa no està per a tirar coets. Ella que li diga que és el que li preocupa, el que li fa mal o ha fet mal, i vostè li dona el vist i plau, i li senyala les voltes que té que donar al pati, i els mals hàbits que deu abandonar, com per exemple fer manetes amb els frens, tocar-se les boletes de l'eix, i coses d'aquestes. I a l'endemà que prenga la seua primera -i espere que última- corona blanca de pinyó, l'anomenada compinyó. Però m'ha dit el mestre, que nai-nai de la xina, que sense curset previ ni parlar-ne. Que ha de tindre ben clar el cat que sí i el cat que no. I l'hora de taller no n'és gens barata, no s'ho penseu. Què hi farem? En fi, en tocant a la fashion, ja li ho faré jo, que com la mare cosia miraré d'estalviar-m'ho. Tot el que puga ser blanc, ho serà, i prou. Res de solcar els mars desconeguts amb galons d'almirall, marineret o faldilles i vel de princesa.
Darrerament li havien fet creure tantes i tantes coses. Més prima que mai. Lleugera com una ploma de colibrí. Platejades les galtes i els ulls negres com la nit i l'univers. O si no, daurada, vermella, turquesa, groga, verda o amb reflexos aiguamarines. Què lluny quedava d'aquells parents toscos, de cossos fornits plens de cicatrius i amb la pell polida i dura del treball a cop de múscul i muscle. Baules anònimes que mai no hagueren imaginat que també elles podien arribar a tindre un look personalitzat, una identitat diferenciada, una foto que no semblés la del seu cosí o germà, la de la seua mare, l'avia o el pare. I els enginyers els hi van fer bisellats a mida, talls diamantins amb la fresa màgica d'un làser o l'encuny del "tu vals molt", que acoblaven amb els requeriments més exclusius dels plats i el pinyó. I gairebé no notaven l'esforç que, malgrat la fashion, continuaven fent encadenats a la cadena que era la seua única forma de vida. I l'oli corria a dojo. Vinga lubricant. Qui paga?... No ho sé. Tu mateix. Però no cavil·les, home, que ja en parlarem... Sí, ja ho comprenc, però a mi només em toca el de sempre, ni una gota més… Pensa, però, que vivim un moment mai vist, on la dignitat de la baula és inqüestionable. Aquesta cadena pren consciència, a la fi, del que veritablement importa, ella mateixa… Segur?... Vols oli?, tin, ja parlarem, tranquil, xato, que el més sagrat ets tu mateix i els teus… Sí, això dels meus ja me n'adone. Que els deutes els arribaran a ells, no?... Però quan els hi arriben, això serà peccata minuta, ja t'ho dic jo, que entenc… I tot rullava amb la fluïdesa de les mentides oportunes i el seu oli. Qui feia memòria d'aquells pares neguitosos davant una càmera fotogràfica. No ens furtarà alguna cosa? -desconfiaven. I posaven cara de a l'aguait, ulls durs i mans crispades. Com demà la meua filla trobe a faltar alguna cosa, vindré per tu, negatiu de merda, que fas del negre blanc i del blanc un dubte. I ho varen encertar. De la nit al dia fins la calç viva va lliscar pel forat negre del fregador de la cobdícia. I tancaren l'aixeta de l'oli. I retallaren el que era vital per a la meua cadena. Fins i tot aquelles dues ruixades extres, més que necessàries per l'equilibri i fiabilitat del conjunt, trontollaven dia sí i dia també, a la corda fluixa de l'úlcera capritxosa dels amos del món. I llavors s'adonaren. Mai no serien alguna cosa distinta d'allò que el seu bressol els hi va tatuar al front. Però a diferència dels pares, la manca d'oli agreujà dolorosament els senyals sobre la seua fina pell. Com es feia de desitjar la durícia que alleugés les nafres infectades, la resignació del que sap que el seu destí és passar de llarg pel món! I arribà el dia que, llepant-se les ferides habituals al llom, la seua dona, capbussada a l'àlbum de fotos on buscava nit rere nit el retrobament del temps perdut, li va dir, com qui no vol la cosa, cada dia que passa et sembles més al teu pare. I de sobte va comprendre la coneguda, i li semblava que fins ara aliena expressió de cadena perpètua.
