divendres, 23 de març del 2012

Bikepolo


El següent fragment, de la mà d'Erik Satie -trobat a la famosa carpeta manllevada de la llibreria de l'Henriette Verdoux- afegeix unes dades per a millor comprendre l'aversió ciclista del músic normand. D'altra banda dóna llum sobre el veritable origen del que fins ara es creia una invenció, al 1891, d'un irlandès espavilat, el Richard McCready, el bici-polo o bikepolo, com ell ho va anomenar. La responsabilitat del qual, però, no va més enllà de canviar les voreres i les llambordes originàries per la gespa d'un camp de pastura.

Preníem el primer got de vi travessat pel sol vespertí de la primavera nova. A Le coin de la faucille havien tret unes tauletes al carrer improvisant una terrasseta que buscava desesperadament posseir-ne el llibertari capvespre amagat com un gos atemorit sota la vocació septentrional del llum sempre encès de París. Al bell mig del si de les copes l'espurna còsmica d'aquest llum resumia tot el que podem dir-ne i direm-ne de l'univers: un enlluernament de no-res. Une absinthe. Un embryon desséché. Una ombra. Gairebé com la xerrameca d'aquell fotut irlandès que tenia a l'Alfred i a l'Henriette amb la boca més oberta que les cames de la Messal·lina. Aquell chevalier, tal i com posava a les seues targetes de presentació, volia passar per un gentelman de Trafalgar Square, tot i que el seu tallat nas de martell ben amenaçador i roig delatava el seu atàvic origen representat per la paraula Éire, gros. El seu més que limitat francès lluitava per traçar un camí d'enteniment que només l'absurd que caracteritza la nostra essència més vital, fins i tot, que artística -si és que aquestes dues vessants cal que les separem- podia acceptar. Però allí ens teníeu, el Jarry amb el seu benvolgut furgadents -¿sabíeu que va ser el seu darrer desig o pensament, la seua última voluntat? "Porteu-me un furgadents", va dir, i tancà els ulls i la boca per sempre més. Li vaig dedicar el meu segon embrió dissecat, on al seu rerefons podem escoltar la marxa fúnebre del Chopin suaument alliberada pel furgadents.


Quin cop d'absurdité, tot plegat!. Amb la boca oberta, deia, i el seu benvolgut furgadents mirant de guardar un delicat equilibri entre el redós càlid de la boca i l'abisme exterior. Mademoiselle des poires deixant que els petits i llaminers botons del seu omnipresent escot anaren descordant-se un a un tant i com obria la seua encisadora petite bouche de maduixa sucosa. I jo... Ah!, jo rumiant el passeget de no res, 10 km, que faria, d'ací un altre no res, a peu, fins al meu armari-casa d'Arcueil. Chevalier Richard J. McCready, així es feia anomenar aquell paio. I del poc que li anàvem traient, uns i altres, sembla que tenia una passió malaltissa pels cavalls. De fet, el seu món es reduïa a la sana dualitat, matisava, entre les eugues i els sementals, amb la participació tàcita -mai no reconeguda als cercles de la high society londinenca- dels tostorrers, neologisme que ve a omplir el buit que tan tàcita tradició ha produït en la nostra llengua. Començava i no parava d'aquelles famoses curses de la Royal Ascot, on les dames lluitaven per a aconseguir llogar un quadrat d'herba de quatre metres també quadrats al seu voltant que pogués garantir-ne que les seues pameles no entrarien mai en col·lisió amb les de les seues benvolgudes veïnes del gran Ascot, quin fàstic o fasticot. No afluixava. Ens va fer un minuciós itinerari ple de fang, bonyigues, militars, quadres, remuntes, apostes, curses, salts, i la seua debilitat superba dins la debilitat ja declarada: els partits de polo com a èxtasi… relació que jo pacientment ofegava glopet a glopet amb el llum roig de la tarda que bevia de la meua copa i el segon dels meus Nocturns al piano ja que l'horabaixa picava de dits al damunt de les tauletes. Sí, preníem el primer got de vi primaveral, i travessats com érem per la sang roja de la tarda no vàrem adonar-nos que l'Alfred havia pujat a la seua bicicleta de pinyó fix i acompanyat de la granera de Le coin i una pilota d'uns xiquets de la plaça acabava d'inventar el bici-polo. Monsieur Jarry, monsieur Jarry -cridava l'irlandès errant- això és totalment absurd, grandiosament absurd, that is the bikepolo; mentre a l'Henriette se li descordaven, de l'excitació, la totalitat dels botonets que contenien el seu impossible escot làctic -com la Via. I tot plegat se'm va quedar ànima d'embrió dissecat i atemorit com un gos.

2 comentaris: